Rebecca Solnit – Los hombres me explican cosas

De vegades, una casualitat aparentment insubstancial i fins i tot irritant pot portar-te a descobrir una gran idea que estava arraulida al teu interior. És el que li va passar a Rebecca Solnit quan no se sap encara massa bé com va acabar assistint a la festa d’un senyor que no coneixia massa bé junt a una amiga. Què haguera passat si no haguera acabat conversant amb l’amfitrió, que resultà ser un g*** integral? Jo crec que és possible que no haguera donat forma a aquest recull d’assajos, que s’engloben sota el nom Los hombres me explican cosas, el que en anglés ha donat nom al fenomen del mansplaining, que es podria traduir com els homes expliquen.

Per circumstàncies que no vénen al cas, reconec que, malgrat ser molt, molt curt, m’ha costat un poc acabar de llegir-lo, però crec que ho he fet amb la ment fresca. A diferència de Siri Hustvedt, Rebecca Solnit s’explica com un llibre obert, posa les dades damunt de la taula, i fa una anàlisi brillant del que presenta. El tema sol girar de manera directa o indirecta entorn el feminisme o els abusos de poder i autoritat sobre les dones, en totes les esferes possibles. Eixe abús està més present del que ens imaginem, i Solnit ho justifica i ho enllaça teixint una tela d’aranya (si heu llegit el text, ho entendreu) que ho abasta tot i ens abasta a tots. Fa que pensem, que ens involucrem, que ens horroritzem. I que estiguem més atentes a les manifestacions del masclisme quan aquestes es produeixen.

L’estil és formal sense sonar pedant, engrescador sense ser rude (no com la Despentes o la Moran), cosa que sincerament he agraït, perquè així l’abast sobre el que suposa la cultura de la violació, l’assetjament sexual, la funció de les xarxes socials, o el mateix mansplaining o síndrome de Casandra (desacreditar el que diu una dona, dintre de qualsevol àmbit, pel fet de ser una dona) queda més patent i clar, i per tant, cala més. Una lectura, per a mi imprescindible, per a aquelles persones que vulguen aprendre el que és el feminisme i què vol visibilitzar. A més a més, cada capítol té el valor afegit d’anar acompanyat d’una obra d’art, quasi totes elles de l’artista mexicana Ana Teresa Fernández, una obra que des d’ací vos convide a explorar, perquè és fascinant.

Vos deixe algunes cites que he hagut de seleccionar. El llibre està ple de perles com estes:

La violencia es una manera de silenciar a las personas, de negarles la voz y su credibilidad, de afirmar tu derecho a controlarlas sobre su derecho a existir.

Tenemos una cantidad impresionante de violaciones y violencia conta las mujeres en este país, y en este mundo, y es algo que nunca se trata como un problema de derechos humanos, o como una crisis, o ni siquiera se considera que haya un patrón. La violencia no tiene raza, clase, religión o nacionalidad, pero tiene género.

Olvidémonos de la violencia en el puesto de trabajo, vayamos a casa. Hay tantos hombres que asesinan a sus parejas y exparejas que tenemos bastante más de mil asesinatos de este tipo anualmente, lo que significa que cada tres años se rebasan las estimaciones más elevadas de muertes en el 11S, sin que nadie le declare la guerra a esta forma específica de terror.

Hay más cosas de las que necesitamos liberarnos: tal vez de un sistema que premia la competitividad, la crueldad, el pensamiento a corto plazo y el más rudo individualismo; un sistema que funciona a la perfección para la destrucción del medioambiente y el consumo ilimitado; a esto le llamamos capitalismo. Personifica lo peor del machismo mientras que destruye lo mejor de la Madre Tierra.

Fins la propera lectura!

Leila Slimani – Canción dulce

El terror pot tindre moltes cares: des dels més cinematogràfics i fantasiosos, com el que dóna la pel·lícula de fantasmes o una sèrie d’efectes paranormals, als més habituals, com una convivència infernal, un cap tòxic o la incertesa del que va a passar al llarg d’una malaltia letal. La por quotidiana per a mi és la més terrible, perquè és la que s’assenta en el més profund del nostre dia a dia, i la que marca la nostra acció per molt mínima que aquesta siga. És quelcom constant, sabut, i ple d’imaginacions i suposicions. També és cert que és la que realment ens transforma.

Aquesta novel·la de la què hui us parle va d’això. Almenys per a mi. L’argument és senzill i a la vegada complicat: l’assassinat de dos nens molt menuts a mans de la seua cuidadora. Però no vos desvetle res, això ho sabem en el transcurs de les primeres línies. Açò, que a priori és un malson i terrorífic de per si, passa a un segon plànol pàgina rere pàgina, on assistim al relat de la relació de cada membre de la família (els dos adults i els dos nens) amb la protagonista, la nunu. Un personantge del tot confús, dolçament macabre, oscur i misteriós, al temps que és lluminós i salvador.

L’angoixa es va fent patent a mesura que passen els dies i que la relació va canviant: des d’una còmoda disponibilitat a un abús i a una sang freda increïble. Almenys per a aquells que tenen fills o almenys un poc d’empatia humana. 

De tota manera, el que més veureu que els bloggers ressenyen d’aquesta novel·la de títol no del tot clar (el francés, Chanson douce: dolça o més bé pausada? Lenta? Jo crec que més bé aquestes dues opcions), dic, el que més crida l’atenció, i amb raó, és el personatge de Louise, la cangur i salvadora de l’status quo familiar. Però a mi el que més m’ha semblat terrible és la reacció dels pares, Paul i Myriam, una vegada saben que tenen el comodí Louise per al que siga, de manera que acte seguit aparten de les seues vides i les seues responsabilitats quotidianes la cura i l’educació dels seus fills, com ja dic, molt menuts (cinc i dos anys com a molt). I el més asfixiant de tot: com la seua descàrrega total i absoluta va acompanyada per un canvi en la seua personalitat vers un caràcter gens empàtic i molt fred, materialista. Per suposat, la càrrega mental de Louise va en augment a poc a poc (també de manera voluntària, tot s’ha de dir, però fins a quin punt no es veu obligada?) i això al final es converteix en la bomba que acaba sent.

És una novel·la que despertarà més d’un malson. En ocasions és vertaderament incòmoda, però planteja alguns debats interessants. Entre altres, les condicions de vida del personal que es dedica a cuidar a altres persones, i com no, l’accés de les mares (noves o recents) al mercat laboral, i la poca o nul·la ajuda que reben per part de les institucions. No sé qui és el culpable de tot. Però almenys, a la novel·la se’ns presenta un panorama trist, on tots tenen una part de víctima, encara que com no la pitjor part se l’emporten els més dèbils. Com és habitual.

No és un text que recomanaria per a tots, i a pesar de que no m’ha acabat d’enganxar, malgrat el meu interés inicial pels temes que tractava, no me’n penedisc del tot d’haver-la llegit. Fins la propera lectura!

Barbara Baynton – Estudios de lo salvaje

Porte tres dies pegant-li voltes al cap sobre què contar-vos d’aquesta agrupació de relats més o menys curts, protagonista del post de hui, i no he arribat a moltes conclusions. De tota manera, intentaré posar ordre als meus pensaments, a veure si traguem alguna cosa en clar. 

Vaig arribar a aquest volum d’Impedimenta atreta com una abella a una flor preciosa. La coberta és suculenta i bonica, i sé que hi ha una història increïble al darrere, en relació a la pintora que la va elaborar. L’argument em semblava innovador i reptador per a un escrit de finals del segle XIX: les dures condicions de vida dels nous habitants de la gegant illa d’Austràlia, relegats a un limbo sec i polsós, ple de circumstàncies extremes de supervivència. I si aquest medi era tan hostil (encara ho és hui en dia) imagineu-se per a una dona, per no parlar dels malparats aborígens. 

Els sis relats són el retrat de l’horror fet vida, i també mort. En ells, una visionària i incompresa Barbara Bayton posa de relleu que res era fàcil per als nouvinguts, una quadrilla de grotesques personalitats malcarades, afamades i enfeinades. Tampoc per als seus animals, sobretot els gossos i les omnipresents ovelles i cabres, actors secundaris. Moltes vegades, mentre llegia, em venien al cap aquells paròdics personatges dibuixats per Goya: la pobresa, la falta de dents i la deformació que dóna un estil de vida gens còmode en un entorn que no fa més que rebutjar-te. Els protagonistes són homes i dones, però sobretot aquestes últimes, que van viure encara de manera més rigorosa la criança, la cura de la casa i del bestiar. I per damunt de tot, la violència exercida sobre elles, quasi sempre soles a casa, amb el fàcil que resultava espantar-les, amenaçar-les, abusar-ne, violar-les i matar-les. Especialment durs són els relats de La compañera de Squeaker o El instrumento elegido, on has d’agafar aire per a seguir llegint. 

Després d’acabar, et quadra que no vulgueren publicar aquestos relats en aquella època. Es deien massa veritats incòmodes, impròpies per a fomentar el nacionalisme nasquent. Els personatges són tan àrids, secs, hostils i violents com aquell bush, escenari de totes les històries. És com aquella metamorfosi en el medi de la qual parlàvem a La vegetariana, o fins i tot amb La dependienta, però diferent. Reconec el valor i la valentia del que va osar fer Barbara Baynton als seus relats, però no per això m’han agradat del tot. No havia treva. Algú em pot dir que a l’Austràlia de meitat del segle XIX tampoc hi havia. Però em falta l’esperança. No es troba enlloc. És una lectura trista i que t’enutja. Genera moltes sensacions horribles. Potser ací es troba el poder de Barbara Baynton. No ha sigut fàcil de llegir. Ningú va prometre el contrari.

Sakaya Murata – La dependienta

Perdoneu l’expressió, però com diguem a València, mãededéu la bomba que porte hui en forma de llibre! El cos em demanava novel·la japonesa des de feia setmanes, però no volia tornar a llegir a la Nothomb, que sabeu que m’encanta, sinó alguna cosa més sinistra i a la vegada íntima i preciosista. Així que per pura casualitat (de vegades em passen aquestes coses), vaig entrar al Twitter i algú recomanava aquesta novel·la d’una autora nipona que pel que deia, havia triomfat amb diversos premis amb aquest mateix relat. No ho vaig pensar més. I ja ho puc dir: quin encert!

Anem a pams: La dependienta conta un moment molt puntual de la vida de Keiko Furukura, una dona de 36 anys que treballa a una botiga de comestibles per hores, les denominades konbini. Nota al lector: açò al Japó està molt mal considerat, ja que es veu com un treball només per a estudiants o per a mestresses de casa que han de contribuir a l’economia domèstica perquè la feina dels seus marits és un fracàs. Tanque nota. Furukura està totalment entregada al seu treball, i fins i tot gaudeix d’ell: el veu una manera de moure’s entre una societat que sempre l’ha considerada rara i un poc freda. Quan està en societat, el seu entorn no accepta i li pregunta per què continua treballant des de fa 18 anys a un lloc de tals característiques. Un dia, a la botiga, s’incorpora un nou dependent, l’estrafalari Shiraha, que comença a donar-li veu alta, d’una manera molt vehement i poc adient si voleu, als pensaments que des de sempre han estat amagats dintre de Furukura, de manera que aquesta comença a replantejar-se la seua existència i la seua identitat.

Aquesta síntesi extensa vos pot semblar un poc anodina, però per darrere de les prestatgeries de la konbini que és aquest llibre hi ha un món de desperdicis i envoltoris amb productes podrits per dins que paga la pena obrir un per un. Fan molta pudor si els parem l’atenció necessària, però així i tot, estan plagats de situacions absurdes i àcides que ens sorprenen per a bé, i ens animen a continuar sota les brillants llums de la botiga. He llegit que La dependienta és una novel·la de crítica social, i no puc estar-ne més d’acord: cada pàgina és un dard a la societat japonesa, una reflexió que també es quedava a les vies subterrànies d’Underground, de Murakami - l’obsessió per la feina, la total identificació de l’empleat amb l’empresa, les vides solitàries i apagades, la vida social amb els companys de treball i la beguda…

Crec que des de La vegetariana de Han Kang no llegia res igual. De fet, aquestes dues se semblen en moltes coses, a pesar de ser tan diferents. M’encanta la simbiosi en l’entorn de les dues protagonistes a les dues novel·les, la crueltat del que conten, que no pot ser una altra cosa que el símptoma del canvi que està a punt d’estallar a Orient i que encara a dia de hui roman latent, callat, però ferotge i a flor de pell. És una crida d’atenció, de socors si voleu. Aquest sistema no es pot mantindre, no ens poden tractar com a productes i força de treball bruta sense que açò no tinga conseqüències per a l’individu primer, com a societat després.

Em deixe moltes coses per a comentar d’aquesta meravellosa novel·la d’inadaptats, d’éssers al marge, de la recerca de la nostra individualitat com a persones, de la llibertat per ser com som i del qüestionable rol que ens exigeix la societat. A tots. De com a persones massa sensibles els pot passar factura. Tots tenim una Keiko Furukura o un Shiraha al nostre interior. I jo no sé què passarà quan es desperten.

PD: Vos deixe ací algunes línies que vaig subratllar del llibre, per a que vegeu per on van els tirs en aquesta novel·la. Menys la primera cita, la resta prové de la boca incisiva i no del tot desencaminada del transtornat Shiraha. 

La gente se cree con derecho a escarbar en aquello que considera raro hasta dar con una explicación.

Las personas que no aportan nada a la comunidad son marginadas, como los hombres que no cazan o las mujeres que no tienen hijos. Aunque digan que la sociedad actual es individualista, quienes no se esfuerzan por establecer algún vínculo con la comunidad reciben toda clase de presiones y coacciones hasta que, al final, se les expulsa.

Sí, el manual existía desde siempre. Lo que pasa es que lo llevábamos todos grabado en la mente y no era necesario redactarlo. Volví a pensar que el modelo estándar de “persona normal” no había cambiado desde la Edad de Piedra.

Las personas que no aportan nada a la comunidad no tienen privacidad. Todos se creen con derecho a pisotear sus vidas con los zapatos llenos de barro. Las personas que no contribuyen a la comunidad, ya sea casándose y teniendo hijos o saliendo a cazar y ganando dinero, son herejes. Por eso los demás se meten constantemente en sus vidas.

- (…) Si salgo a la calle, volverán a violarme. ¡Eres un hombre! Trabaja, cásate y, una vez casado, gana más dinero, ten hijos. Sé el esclavo de la comunidad. El mundo te ordena que trabajes toda la vida. Incluso mis testículos pertenecen a la comunidad. Por el simple hecho de no haber tenido experiencias sexuales, te tratan como si estuvieras desperdiciando tu esperma. 

- Debe de ser duro. 

- Y tu útero también pertenece a la comunidad. Como no es útil, no le prestan atención (…).

Carme Riera – La meitat de l’ànima

Si vos dic que Carme Riera i Marta Rivera de la Cruz tenen una cosa en comú, potser primer vos sorpreneu per a acte seguit posar-vos les mans al cap i pensar que durant aquest temps m’he tornat xirivia. Insistesc: tenen una cosa en comú des del punt de vista literari, només una cosa. Les dues al·ludeixen a les seues respectives novel·les a un autor universal famossíssim, envoltat per un halo de misteri més que merescut. I ho deixe ací per a picar-vos la curiositat. Acabe el parèntesi inicial, si és que existeixen!

Ja endinsant-nos amb el tema de hui pròpiament dit, reconec que últimament en fa molta mandra el tema de la Guerra Civil espanyola. Sobre ella hi ha moltíssimes novel·les, les quals algunes les recorde amb molta tendresa i estima, com La voz dormida, de Dulce Chacón, o la saga d’Almudena Grandes, Episodios de una guerra interminable (ací i ací les dues que per ara he llegit). Totes elles són, al meu parer, imprescindibles. Però com ja deia quan em vaig acabar Inés y la alegría, el meu cap divagava per altres latituds i temàtiques - continua fent-ho-, i és per això que si arribe a saber abans de començar La meitat de l’ànima que aquesta novel·la tenia aquest marc de fons, potser no l’hauria començada.

No obstant la meua nul·la de preferència per aquest tema, crec que l’he encertat de ple. Ens trobem davant d’un relat d’autoficció (es pot dir així, no?), és a dir, l’autora de la novel·la és un dels personatges principals de la mateixa, al mateix temps que ens conta els seus avenços després d’haver llegit el contingut d’una carpeta que de manera misteriosa li fa arribar una figura masculina anodina. El que té dins li canvia la vida, i com a tal, la Carme Riera de La meitat de l’ànima escriu aquest text com un crit d’ajuda al lector per a trobar al remitent.

Així, l’escriptora es remunta als moments inicials de la seua vida, quan el seu pare i la seua mare encara vivien, allà per meitat del segle passat, i comença a nugar caps entre alguns records dispersos i per a ella incomprensibles. Gràcies a diversos viatges fets a Paris, el sud-est de França, Barcelona i Mallorca, Carme li donarà llums i ombres a la figura distant de la seua mare, una dona d’una gran bellesa i d’un caràcter particular, que es va moure conforme va poder durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i que pel seu estatus familiar, va poder tractar de tu a tu amb tot tipus de persones, d’entre les quals destaca un escriptor arxiconegut, fins el dia de la seua misteriosa mort.

Al principi em va costar entrar en la trama. Però després se’m va fer quasi addictiva, sobretot pel personatge tan ambigu i difícil de la mare de l’escriptora. Una mare que crec que per fi, va poder perdonar i comprendre, i que va tindre un caràcter producte de les circumstàncies personals i polítiques del moment. Una víctima més, però també una supervivent.

Ací vos deixe algunes frases que vaig subratllar, però que no són totes les que són.

Em sentia hereva directa de l’àvia, de les seves històries que jo no havia fet sinó continuar amb la certesa de sentir que ella es perllongava en mi, com sentia que a través de les meves paraules es perllongaven d’altres dones de la meva terra encara que mai no les hagués conegut: besàvies i rebesàvies a les quals jo, mitjançant l’escriptura, retornava una mica de vida.

I més avant:

(…) tal vegada ja és hora que les dones ens plantegem com hem viscut la relació amb la nostra mare, tan complicada, d’odi i d’amor, una relació sobre la qual existeixen molts de tabús…

Vos deixe ací una cançoneta d'Amaral que crec que li diu al tema de hui. Espere que vos agrade!

Fins la propera lectura!

Elena Fortún – Oculto sendero

Sempre recorde els meus inicis en la literatura d’una manera especial. Ja em va pillar major, aquell Charlie y la fábrica de chocolate de l’editorial Alfaguara, aquell amb la franja taronja i un dibuix retro a la coberta, però des d’aquells 13 anys, la meua trajectòria lectora ha sigut imparable. Ha tingut els seus alts i els seus baixos segons els moments vitals pels quals he anat travessant, però la lectura sempre ha estat ahí, com un bot salvavides, adaptant-se també a cada situació i a cada necessitat mental. No obstant aquesta tardança, la presència dels llibres era una constant a ma casa. Potser no tenia els adequats per encendre l’espurna, però no m’eren aliens. 

No tenia massa llibres infantils d’aquells típics que tot el món recorda, tipus Los cinco, o El pequeño Nicolás (d’aquest últim, els he anat descobrint en la vintena i la trentena), com tampoc Celia, de l’autora de la novel·la de hui. De fet, pensava que Celia era una telesèrie dels anys 90, que jo vaig veure algun capítol algun dia de les vacances de Nadal, i la recorde com una xiqueta molt rossa amb els cabells arrissats, amb un gran llaç blau al cap, i molt, molt entremaliada, que portava de cap a la seua família. Desconeixia, per tant, qui era la seua autora, i molt menys quan va viure i sota quines circumstàncies.

Un dia, un titular a un periòdic em va treure de la ignorància. La notícia donava compte de la vida al darrere de les pàgines de Celia, i de la vida personal interessantíssima de la seua autora. Tot arran el descobriment d’una novel·la per a adults, inèdita, que Encarnación Aragoneses (o Elena Fortún, el seu pseudònim) havia escrit i que no havia volgut divulgar, i on es creia que havia plasmat gran part de la seua vida. De seguida em vaig interessar i vaig anotar el títol, esperant poder llegir-la algun dia.

Finalment em vaig poder fer amb ella, i la seua lectura ha sigut qüestió de pocs dies. Efectivament, assistim al despertar emocional i sexual de María Luisa, una xiqueta extremadament sensible i creativa a les primeres pàgines, una dona retreta en si mateixa i finalment convençuda del que és i no és, després. La novel·la l’escriu eixa María Luisa adulta, però és capaç de recordar vivament els sentiments contraposats que li van despertar sa mare i son pare, l’odi per les criades de casa, les amistats especials que anava fent al seu camí (l’escola, les vacances), i l’engany que viu de casada, fins que un feliç dia va dir prou. És un text dur, molt frustrant per al lector actual, fins al punt que acabem empatitzant amb la xicoteta María Luisa i comprenent tots els traumes familiars que porta arrossegant durant la seua existència. La tristesa i la sensació de desgràcia personal és un continu, afiançat pels amors no correspostos i prohibits, però al final la novel·la no deixa de tindre un toc d’esperança: esperança en un món millor i més obert per a les noves generacions, però també en que el canvi en nosaltres mateixos és possible si el fem des de dins, i encara estem a temps.

Malgrat la ràbia que sentim davant les injustícies que viu María Luisa, acabem mirant-la amb tendresa, i la llegim amb cert gust, sobretot quan assistim al seu tardà despertar personal. Per a posar-li un parell d’aspectes negatius a la novel·la diria que com a conseqüència de que no estava projectada per a ser publicada, no està magistralment escrita, encara que estareu d’acord amb mi que l’important és el que conta (la difícil vida d’una dona lesbiana a principis del segle XX), i que la presència excessiva de punts suspensius per a tot es fa un poc carregant. Una altra cosa que canviaria seria el pròleg: la seua lectura és molt interessant i ajuda a comprendre molts personatges i el context de la novel·la, però com que es fa al principi, és complicat retindre els noms i els personatges que posteriorment apareixeran al text d’Elena Fortún, pel que jo col·locaria aquest estudi al final, com un annex.

Per la resta, recomane la seua lectura, una fita important per repensar la història del feminisme i de la repressió sexual i artística fa 100 anys. Fins la propera lectura!

Emma Cline – Las chicas

L’estiu dóna per a molt. Deu ser el calor, el major temps d’oci, el contacte més freqüent amb altres persones, vés tu a saber. Però en estiu passen coses extraordinàries. La literatura se’n fa ressò ací, ací i ací, amb tres esplendorosos exemples de novel·les contemporànies. I ara en tenim una altra per a afegir a la llista, aquesta magníficament escrita d’Emma Cline.

Las chicas comença al ritme sosegat que té el migdia de l'estiu a les grans ciutats. Estem als Estats Units de finals dels anys 60, al cor del flower power i el lloc de la gènesi del peace and love, a les portes de l’estació estival. La presència dels hippies dóna què parlar als veïns de les diferents comunitats, i més si són menudes. Els joves de classe mitjana emulen aquesta vida, al recer de les cases dels seus pares, però sense dubte el que més els atrau són les drogues, de molt fàcil accés i plenament generalitzades. Alguns d’aquestos joves s’atreveixen a anar més enllà, quasi espentats per l’inconformisme amb la seua situació familiar, els seus desangelats amics, o el desinterés del sexe oposat. 

Evie és una d’aquestes adolescents que veu que la seua vida es posa del revés. No és conscient de sobte, són les xicotetes coses del dia a dia les que la fan sentir-se incòmoda i fora de lloc. Però un raig de sol la il·lumina al veure tres xiques en un parc, que riuen felices i aïllades de la gentada que visita la fira del seu poble. Comprén que vol ser com elles, vol estar ahí. En particular, es veu imantada cap a una d’elles, els seus llargs cabells, els seus ulls brillants i la seua roba un tant desgastada. Les casualitats i aquesta atracció ferotge es conjuren per a que Evie conega aquestes xiques i que acabe formant part del seu món, tan diferent al seu, i tan transgressor, que confronta el que té al seu voltant. Esperonada pel desig i les ganes de posseir l’atenció plena de Suzanne, que és aquesta xica que li crida l’atenció a la fira, i de pas, el seu amor, Evie farà un canvi físic i mental essencial que la fa percebre la realitat des d’un altre punt de vista, fins al punt d’acabar ratllant la legalitat i la seua integritat personal. I de pas, serà un dels testimoni més lúcids de la degradació moral a la qual arriben aquestes xiques, influenciades al màxim pel seu gurú, Russell, el mascle alfa, el gall del galliner, que amb la seua personalitat, manipula a tot ésser vivent que li ronde en 10 km a la redona. I ai d’aquell que no caiga rendit als seus peus.

Però no us enganyeu: no és una novel·la adolescent. La que ho conta tot és l’Evie adulta, amb un vocabulari clar i una actitud reflexiva i sincera, que no pretén salvar-se, sinó comprendre’s i potser perdonar-se. Evie repensa la seua història actualment perquè coneix Sasha, una xica jove i amb la que veu certs tristos paral·lelismes.

Emma Cline aprofita la història de Evie per a donar-nos unes quantes puntades sobre els Russells de la vida. Com les dones ens trobem en minoria davant certes actituds masclistes, com se n’aprofiten de la nostra debilitat, o almenys la culturalment adquirida, per a que ells aconseguisquen el que volen. A banda, l’autora rememora el fet real d’una de les matances més sonades de tots els temps als Estats Units, efectuades per un grup de xiques al caliu del seu gurú, però açò és només un teló de fons. 

Una història interessant, que et fa pensar, ben escrita i molt ben ambientada, dura en moltes ocasions: sense dubte la recomane per a descobrir el que havia al darrere de moltes comunes hippies i el desmitificar l’any 69. Per repensar les nostres relacions i veure fins a quin punt l’atracció per una persona ens fa fer coses que en altres circumstàncies no faríem.

M'acomiade fins la propera lectura amb la cançó Sexy Sadie dels Beatles. Si rasqueu un poc el personatge de Suzanne entendreu per què!

Edith Wharton – Las hermanas Bunner

De vegades desitgem tan fortament que la nostra vida canvie, que ens agafem al primer ferro calent que passe. No ens n’adonem que vivim una existència plàcida i còmoda, i que una vegada ha canviat tot, és impossible tornar al segon abans on tot va donar un gir de 180º. Això pot ser bo o roín, depenent del resultat de la jugada, és clar.

Bé, doncs tot açò pense que podria haver-se passat pel cap de les dues germanes Bunner, Ann Eliza i Evelina, just el moment en què la primera d’elles va decidir comprar un rellotge. La circumstància de les seues vides va fer que aquest fet aparentment insubstancial cobrara una rellevància colossal en el seu dia a dia. Estem en algun moment a finals del segle XIX o principis del XX, a un barri un poc trist i destartalat de Nova York, dintre d’una xicoteta merceria on viuen aquestes dues germanes, propietàries del seu negoci, fadrines, i sense cap perspectives de que això canvie algun dia. Però com ja intuiu pel que he dit més amunt, açò no és més que un error garrafal. La vida de les dues germanes canvia, i tant que canvia! amb la presència del senyor Ramy, el rellotger.

Des de la meua perspectiva, una de les errades, encara que algú diria que és precisament açò l’encert, és que sabem que aquesta història no pinta gens bé des del moment en què l’alemany comença a interessar-se per les finances de les Bunner. En realitat, el que fa aquesta novel·la quelcom preciós i detallat com una punta d’encaix és la minuciositat en la descripció dels xicotets canvis que es comencen a viure a la trastenda de la merceria. Un canvi en el color d’una cinta, una reorganització dels escassos objectes a la vista, la presència o absència de plantes i de flors (una constant a la novel·leta). La importància de tot plegat està en els matissos, en les coses que comencen a grinyolar.

La seua lectura és tranquil·la però cala en algun lloc dolorós. Ens adonem que les dones sempre hem tingut les de perdre, que sempre, la nostra cultura ens ha fet depenents d’un home per a ser algú. El desenvolupament de les desgràcies de les Bunner va ràpid i és ferotge, fins a acabar d’una manera voraç i un tant desesperançada.

Recomane Las hermanas Bunner a aquells que tinguen un parell de dies sosegats per a llegir, perquè aquesta novel·la s’ha de degustar en calma. Observeu els detalls dels barrets. Els colors dels botons. La pols de les prestatgeries. Ahí està la màgia de l’escriptura d’aquesta autora.

Fins la propera lectura!

Mary Karr – El club de los mentirosos

No anem a començar el primer post de 2019 amb mentides, malgrat el títol de la lectura d’avui. No ho he fet mai, això d’anar amb mentides, i molt menys ara. I sí, estem gairebé a febrer: a la vista està que m’ha costat més d’un mes llegir-me aquesta novel·la autobiogràfica, tan aplaudida, i amb motiu, en els Estats Units. I l’altra veritat que pose al descobert és que la velocitat de tortuga ha sigut causada per les estressants vacances familiars nadalenques, unit a un darrer ritme de vida que m’esgota a les hores que normalment solc llegir. De vegades m’he trobat a les 2 o a les 3 del matí amb la llum de la tauleta de nit encesa i les ulleres posades!

El ben cert és que tenia moltes ganes de llegir aquest fascinant relat d’aquesta família no menys fascinant, a ulls d’una xiqueta molt menuda quan ocorren els fets, però que ja és una dona adulta quan els ha interioritzat, ha aprés d’ells (i molt) i és capaç de contar-los amb una distància i sang freda, fins i tot amb humor, que et deixen bocabadat.

I sí, és una autobiografia, però per als qui els done gossera el gènere, no és una atobiografia a l’ús. Supose, que entre altres raons, perquè els protagonistes semblen estar fets d’altra pasta, viure en un univers molt llunyà al nostre, i en certa manera ho és així. Molts dels fets que es conten tenen lloc entre els anys 20 i principis dels anys 60 a l’Amèrica profunda, entre els pous de petroli de Texas, ni més ni menys a una de les ciutats més lletges del món (no sé quina revista la va qualitficar així). Al si d’eixa ciutat, trobem els quatre membres Karr: una mare desquiciada que ha vist que els seus somnis de ser una artista han volat pels aires, un pare absent però molt influent en la seua família que sembla que té orxata en lloc de sang i que conta les millors històries de la contornada, una germana major massa adulta i responsable per a l’edat que té, i finalment Mary -Pockey-, la narradora, que compta entre 6 i 8 anys en la major part del relat, una xiqueta molt eixerida i oberta, però que li’n donen per tots els costats. L’altre imant de la novel·la és el to en el qual està contada: lluny d’adquirir un llenguatge autocompassiu, de queixa, denúncia o pena, l’autora agafa el bou per les banyes i ens plasma els fets plans, lliures de judici i de culpa, amb amor i plena comprensió.

No és d’extranyar que per a mi el millor del relat, sense dubte, siga la veu d’eixa Mary adulta repensant les situacions més dures de la seua vida: com va viure ella l’alcoholisme malaltís de sa mare (algú més ha pensat en Lucia Berlin?), o les seues contínues relacions amb diversos homes, o l’intent frustrat d’infanticidi que varen viure tant ella com la seua germana; les seues dues violacions a tan tendra edat (vaig haver de parar de llegir per a agafar aire); l’opressiva convivència amb la seua terrorífica iaia; o ja, damb un to més tendre, quan parla de son pare, l’únic personatge que sembla que salva fins el final.

Qui es pense que s’ho passarà molt bé llegint està més que errat. És una novel·la molt difícil de digerir, amb situacions terribles, i que si es repetira només una de les situacions de les què Mary va ser víctima o part, hui en dia farien que a més d’un pare li llevaren la custòdia dels seus fills. Però eren temps (i llocs) molt diferents. El més increïble de tot és l’evolució d’eixa xicoteta Pockey a la Mary Karr escriptora, brillant, de hui en dia: no em sembla rar que més d’un psicòleg recomane la seua lectura, perquè tal i com ella mateixa reconeix en algun punt del llibre, al final es tracta de com tu sigues i no del teu entorn, perquè si no, per eixa regla de tres, tots els xiquets abusats o maltractats passarien a ser abusadors o maltractadors, i això no sempre és així. Mary Karr va escollir el camí de fer sentir la seua veu. D’agafar la matèria prima de la vida i el caràcter dels seus pares i convertir-los en personatges, en que ens plantegem com de dures degueren de ser les seues condicions de vida i a què renunciaren per no se sap massa bé què. 

No vos mentisc si vos dic que crec que amb aquesta novel·la done per ben començat el meu any lector. M’haguera agradat llegir-la més seguit per a treure-li més suc i amarar-me d’aquesta apegalosa i negra atmosfera texana, però en qualsevol cas, no me’n penedisc d’haver-la triat. Espere que si l’heu llegida tingueu la mateixa opinió!

Fins el proper post! Bones lectures!

Shirley Jackson – Siempre hemos vivido en un castillo

Acabem l’any amb una lectura d’aquestes pendents de fa no sé ni el temps. M’abellia canviar de registre, encara que no estic segura d’haver-ho aconseguit del tot. La raó és que no sé si és perquè tenia Cims Borrascosos massa fresca, però en moltes coses m’ha recordat, i molt, a aquesta novel·la decimonònica d’una de les germanes Brontë.

No obstant això, la novel·la m’ha agradat molt, fins al punt de superar les meues expectatives. Com ja he dit al principi, tenia aquest volum pendent de feia molt de temps, i havia llegit alguna cosa, molt poca, sobre el seu argument, però sobretot, sobre el seu ambient. Una vegada dit açò, puc afirmar que res del que llegiu al respecte arribarà a fer-vos una idea del que suposa endinsar-se en el món de Merricat i Connie.

És quelcom infantil, però també oníric i terrible. És llunar, salvatge, ombrívol, humit i inexpugnable. És monstruós i innocent, tendrament sàdic. No sé com explicar-ho millor, i potser vos estaré liant més, però crec que és exactament així. Primer, intentes esbrinar què els ha passat a tres dels membres de la família Blackwood, i empatitzes amb la menuda de les germanes (la protagonista absoluta, Merricat), però al poc te n’adones de quin ha sigut el teu error. I t’agrada, i no pots parar d’escarbar entre les fulles del seu cau fins a fer-te un lloc còmode i acaronar el pelatge de Jonas, mentre observes amb una mirada obscena, partícep i incrèdula el poder i la creativitat de Merricat, la seua candidesa, el seu raonament. La resta, el que semblava més important, passa a segon plànol, per voler descobrir més i més: tindrà algun secret més soterrat a prop d’alguna pedra? Alguna pertinença penjada en un arbre del seu bosc?

És una novel·la sense dubte de terror psicològic, molt ben escrita, amb la informació dosificada sàviament. És atemporal. Ha valgut molt la pena acabar el meu any lector clavant-li mos per fi a Shirley Jackson, fins al punt que repetiré de ben segur. Un gran descobriment, una macabra bellesa la de la casa de les Blackwood i les seues inquilines. Un plaer que m’hagen convidat a visitar-les en aquest 2018 que ara acaba. Esperem que aquesta siga la senyal d’un inici de lectures del seu nivell per a 2019!

Edith Pearlman – Miel del desierto

Crec que vaig cometre un error a l’hora de triar aquest llibre després de fer tan poc de temps que havia llegit el recull de contes Demasiada felicidad, d’Alice Munro. Se semblen tant, i al mateix temps, són tan diferents sobretot en estil, que crec que cada vegada que m’endinsava en les seues pàgines, pensava en ell, comparant-lo. En aquest sentit, crec que el de la Munro supera en qualitat i en aprofondiment el de Miel del desierto.

M’ha sabut a poc. No he aconseguit entrar en quasi ninguna de les històries, ni comprendre el sentit de moltes elles, que acabaven quasi igual que començaven. ¿Què em volies contar, Edith Pearlman? ¿Quin era el teu objectiu, l’aprenentatge moral que s’extreia d’aquestos xicotets retalls de vida? En gran part, els relats o bé m’han avorrit o bé m’han deixat indiferent, amb ganes de que s’acabaren per a passar a una altra cosa. No he simpatitzat amb els habitants de Godolphin, Massachusetts, el que per cert sembla que la geografia era l’únic fil conductor. Sí, alguns dels relats comparteixen un hotel, o una tenda d’antiguitats, i fins i tot algun dels personatges, però ni així.

Per no enganyar a ningú, no tots els relats han mantingut tan baix el meu interés, el problema és que són pocs en relació al calidoscopi d’aquesta xicoteta localitat: una dona que treballa com a podòloga a un gabinet amb grans finestrals que donen al carrer, un xiquet que és capaç de distingir una gamma cromàtica major que la resta de mortals, com una mare aconsegueix tindre l’atenció del grup de xiquetes adolescents entre els quals es troba la seua filla amb un aparentment innocent joc amb un barret, com li canvia la vida a una insulsa treballadora d’un hotel quan s’apunta a una associació contra l’ablació, o la relació quasi estranya d’un matrimoni que freqüenta una cèntrica botiga d’antiguitats. Aquestos són els que potser més m’han aportat i els que han tingut alguna cosa que m’ha pertorbat. Volia ser justa, encara que no passe de la mera enumeració.

No obstant aquesta relació de menys de mitja dotzena de contes que sí que m’han enganxat, serà un llibre que oblidaré ràpidament, i que no quedarà entre els que més m’han agradat d’aquestos 12 últims mesos. D’ací uns dies sabrem quin balanç faré d’aquest any lector. Mentrestant, bones lectures!

Alice Munro – Demasiada felicidad

Ja feia molt de temps que els llibres d’Alice Munro em cridaven a les prestatgeries de la biblioteca, però mai em decidia per cap. Quan un autor és tan prolífic, és difícil saber per on començar per fer un tast de la seua essència. Després de veure aquest volum en algunes llistes, m’hi vaig decidir finalment pel relat, l’últim del llibre, que dóna nom a aquest recull d’històries, més que de contes. I és que em resultava del tot interessant conéixer la vida de Sofia Kovalevskaia, una matemàtica russa que va arribar a ser professora a la Universitat d’Estocolm allà pels finals del segle XIX. Tenia 41 anys acabats de complir quan va morir. 

Així que em vaig agenciar el meu exemplar disposada a empassar-me els relats que precedien Demasiada felicidad amb certa curiositat. La curiositat va donar pas al dolor i a l’estupefacció amb Dimensiones, el primer de tots. Va ser com un colp de puny a la boca de l’estòmac; no podia començar més fort amb un tema tan greu com el de la violència domèstica, sobretot quan les víctimes més afectades són els més menuts de la casa. Vaig haver de parar, sense saber massa bé si seria capaç d’afrontar la seua lectura si el nivell era aquest. Afortunadament per a mi, la resta de relats tenien un ambient diferent, uns més greus, altres amb un toc sarcàstic, oscil·lant en interés, però, això sí, amb el denominador comú de mirar els fets del passat des de l’òptica que et dóna el temps, amb protagonistes en alguns casos amb certa edat, però sempre, sempre, amb un fet puntual, terrible i horrorós, que ha marcat la seua vida. En aquest sentit, altre dels relats que em va devastar va ser Juego de niños. Què injusta i quina impotència et dóna presenciar la violència sobre els que menys es poden defendre. Podria destacar-ne d’altres, com El filo de Wenlock o Radicales libres, però crec que ja es podeu fer una idea.

Finalment arribem a Demasiada felicidad, el relat a trossos de la vida de Sofia Kovalevskaia, una dona que es va haver de fer lloc en el sempre masclista món universitari (si ara ho és, imagineu-se a la segona meitat del segle XIX). Després dels anteriors, on les emocions podien arribar a ser tan intenses i dins del que cap, coherents entre si, no arribes a comprendre què fa eixa història ahí. Crec que és la que menys quadra de totes. Potser perquè la manera en què està contada la vida de la Kovalevskaia s’ha convertit en un puzzle massa fragmentat, o potser l’ambientació decimonònica, no ho sé. O perquè ens quedem amb ganes de més, mentre que amb la resta, amb el nombre de pàgines que tenen tenim més que suficient per comprendre-ho tot, no li sobra o li falta cap pàgina, mentre que amb Demasiada felicidad no. En qualsevol dels casos, ha estat bé conéixer a una predecessora tan il·lustre i tan ignorada, i més en un camp tradicionalment masculí com és el de les matemàtiques.

Com podeu imaginar tinc, per tant, sentiments trobats amb la lectura de Munro. Els relats que m’han atrapat, m’han agradat molt, però altres m’han deixat un tant indiferent. No obstant això, pense seguir amb aquesta autora, perquè per ara l’aparte fins la propera amb la sensació de que només he passat per damunt del seu univers, sense aprofondir massa, i sé que hi ha més per descobrir.

Fins la propera lectura!

Virginie Despentes – Teoría King Kong

Si bé aquest assaig fa 11 anys que es va publicar al nostre país, crec que va ser arran la famosa sentència del cas de La Manada quan de manera colateral i inesperada, es va veure llançat a la fama. Des d’aleshores, és del més habitual que aquesta cridanera coberta, amb un goril·la que rememora la postura del braç alçat en senyal de força, amb un color roig intens, poble les prestatgeries i les vitrines de moltes llibreries. Quasi que s’ha convertit un reclam per a entrar i fullejar-lo.

M’agradaria que la Despentes i la Moran tingueren una conversa i veure-la per un foradet. No sé quina de les dues guanyaria en el recompte de dir la paraula més malsonant i més vegades. Torne a preguntar fins a quin punt és necessari dir (o escriure) paraules fortes per fer-te entendre o per a que et prenguen seriosament. Segons la meua opinió, lluny de quedar contundent, quedes en ridícul i perds tot tipus de seguiment en la teua argumentació, perquè de sobte la persona a la què et dirigeixes para d’escoltar el que ve després i diu: “eh, acaba de dir X?” (posa en el lloc de la X qualsevol paraulota que se t’ocórrega). No m’agrada. Què pretenen mostrar aquestes feministes, que són verbalment agressives? Que elles també ho poden ser, igual que els homes? Els homes són verbalment agressius, tots? I això és un factor positiu que hem de copiar i reproduir?

Deixant aquestes qüestions d’estil a banda, efectivament pense que és un llibre que s’ha de llegir amb molta, molta calma. En teoria és un assaig sobre els debats més encarnissats del feminisme, com la prostitució, la pornografia o la “cultura” de la violació. Com ja vaig dir amb el de Caitlin Moran, no vaig a entrar fil per randa en si estic a favor o en contra del que diu, però el que sí que em sembla interessant és la reflexió que fa al principi sobre el lligam entre patriarcat i capitalisme, i com això impregna tots els aspectes de la nostra vida quotidiana. Per cert, ella que és punk i quasi antisistema, tal i com s’autodefineix, em sembla del tot contradictori que defenga la prostitució i la pornografia com una manera de guanyar molts diners, de manera que se li fa joc a eixe sistema que ella rebutja. Però vaja, és només un matís.

Una altra cosa que li critique és que darrere d’aquesta etiqueta d’assaig, i com ja passava amb el dues vegades ja mencionat llibre de Moran, és que amb l’excusa de parlar d’aquestos temes polèmics, l’autora conta les seues experiències en dos dels temes més grossos que exposa, i de manera molt dura i sorprenent (la prostitució i la violació), i l’extrapola al conjunt de la societat. Em sembla molt, molt perillós. Sí que es nota que ha llegit molta teoria, però crec que li falta un punt d’empatia, i sobretot documentar-se sobre altres aspectes socials i altres estudis sobre eixos temes tan seriosos i que transcendeixen la mera qüestió femenina per a convertir-se en quelcom global.

Un altre aspecte que m’ha xocat moltíssim ha sigut la concepció que té l’autora del matrimoni. Una concepció quasi decimonònica i clàssica, quan les dones es casaven amb es homes per garantir-se un sustent. Però hui en dia això no és majoritàriament així (bé, tots sabem que hi ha matrimonis de convivència, i que efectivament hi ha dones pobres, de l’est sobretot, que vénen atretes per promeses de matrimoni per garantir precisament això, però NO és el percentatge majoritari de matrimonis que es contrauen actualment). No sé de quines amistats s’envoltarà aquesta dona o quins matrimonis proliferen en el seu entorn, però en el meu ja vos dic que és una idea inconcebible, més que superada.

Per no parlar de la idea rabiosa i esbiaixada que té sobre els homes. No tots els homes són violents. Ho lamente per ella. No tots els homes van pel carrer buscant violar dones. Per descomptat que hi ha de tot. D’eixos dels que descriu i dels que per desgràcia ella mateixa es va topetar, hi existeixen, és clar, però no tots són així. Si jo fóra home, per suposat que m’hauria plantejat el patriarcat i el capitalisme en termes que ella molt assenyadament descriu, però m’haguera ofés perquè em vegen com un ent mogut pels seus instints primigenis i violents.

Com ja he dit, el llibre té punts molt clars i que aplaudisc amb vehemència. De fet, els recomanaria llegir a qualsevol. Però els punts foscos desllueixen la seua lectura i de vegades clarament molesten. És per això que tinc una sensació agredolça després d’haver-lo acabat, però en general, crec que em quede amb el regust de que alguna cosa no ha funcionat i que de veritat de la bona podria haver anat millor. Les expectatives potser eren massa altes? 

Fins la propera lectura!

Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor

Un tiempo extraño provoca un comportamiento extraño. Como un mechero Bunsen aplicado a un crisol provoca un intercambio de electrones, la división de algunos compuestos y la fusión de otros, así una ola de calor actúa sobre las personas. Las desnuda, les hace bajar la guardia. Y los comportamientos se tornan no tanto inusuales como espontáneos, desinhibidos. Las personalidades, más que cambiar, afloran desde lo más hondo a la superficie (Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor).

Si aquesta no és la primera vegada que topeteu amb alguna entrada del meu blog, sabreu que molt rara vegada copie les frases que més m’han suggerit. Deixe que siga el lector el que les descobrisca, les localitze i senta el que haja de sentir, que no té per què ser el mateix que he sentit jo. Però en aquest cas, em faig una excepció a mi mateixa. Quan a meitat del llibre llegim aquestes línies, ja portem una singladura metafòrica per la família Riordan per saber fins a quin punt és cert a la novel·la. Potser també a les nostres vides, però això ja és un altre tema. Aquest sentiment d’aflorar a nosaltres mateixos per la calor ho havia pensat alguna vegada, i l’únic fenomen més que se m’ocorre amb efectes similars és la nit.

Però l’autora tria una espantosa canícula que arrasa Londres i els seus habitants durant els dies centrals del mes de juliol de 1976. Degué de ser memorable per a una ciutat més bé habituada a la pluja i a la boira. Dels fets d’aquells dies es recordaran banys a les fonts, incendis, collites tirades a perdre, legislacions específiques per a no malbaratar aigua corrent… però, si li preguntàrem a la família Riordan (si existira) què recorden d’aquells dies, dirien que va ser l’estiu que son pare va desaparéixer evaporat a l’asfalt i que va ser en eixe punt quan les seues vides van canviar per a sempre.

La novel·la és meravellosa de principi a fi, m’ha entusiasmat i m’ha tingut enganxada a més no poder des de la primera fins a l’última fulla. Amb la no tan simple excusa de saber on està son pare i per què aparentment se n’ha anat de casa de manera voluntària, ens endinsem en les profunditats d’aquesta particular família d’orige irlandés, catòlics residint a Londres, cadascú d’ells infeliç a la seua manera, però amb els ingredients per a poder donar més llum, o millor, aire fresc, a la seua trista existència. Cada membre té els seus secrets, les seues frases que vol dir però que no li ixen de la gola, una paraula de calor (uf, altra vegada!) al que està segut al seu costat però que simplement no pot pronunciar. Com deia Joyce Carol Oates a Carthage, potser l’única idea amb la què em vaig quedar de la seua novel·la, és que una família és com una successió de plaques tecnòniques en relatiu equilibri entre els seus integrants, i la desaparició o canvi en algun d’ells provoca un terratrèmol en la resta. Així, però de manera interior, viuen l’absència del silenciós Robert-Ronan, que sempre haurà estat ahí per a tots menys per a ell mateix.

L’ambientació dels detalls que fa Maggie O’Farrell sobre els personatges és acurada i rellevant, perquè ens indica la personalitat i el caràcter de cadascun d’ells: des de la roba, als cabells, la manera de parlar… passant sobretot per la casa on viuen, tot es fa ressò del caos i dels silencis que els assetgen. El rerefons històric, la violència de l’IRA, la misèria irlandesa a l’opulenta i orgullosa Anglaterra no molesten, més bé el contrari, donen cos. I d’aquesta manera, Gretta i Robert, però sobretot Mónica, Michael Francis i Aoife et van donant punyalades al cor mentre els mires amb fascinació i ells et retornen la mirada desafiants, preguntant què hagueres fet tu, què fas tu amb els teus dia a dia.

I com a solució, no se t’ocorre altra cosa millor que posar de fons Ode to my family, de The Cranberries.

Quin bon sabor de boca per a anar tancant l’any pel que a literatura respecta. Fins la propera lectura!

Celeste Ng – Pequeños fuegos por todas partes

Crec que podria incendiar les xarxes socials de tant en tant. Un xicotet foc en forma de comentari ací, una espurneta en altre comentari allà, una flameta en el meu perfil de Twitter o Instagram… I acabat! Per a aquell que vaja interessat, un intent de fer fora totes les expectatives i ganes boges de llegir una novel·la que tot el món posa en els núvols. Anem a ser sincers: aquesta novel·la no és per a tant. Està bé, però no és la millor que hages llegit mai. Almenys, per a mi.

Anem a pams: la idea general de l’argument és interessant, i és que a tots ens agrada veure com podria canviar la vida d’una família burgesa, més que benestant, quan es creuen en el seu camí una mare i una filla oposades a tot el que coneixen. Què es qüestionen, què descobreixen de si mateixos, què aprenen de nou… si és que fan alguna d’aquestes coses. Però quan ja decidim endinsar-nos i ja tenim clar que la idea general ens motiva, topetem amb el problema número 1 d’aquesta novel·la: les contínues repeticions, les explicacions duplicades i triplicades d’aspectes que ja s’havien tractat prèviament. Ens descol·loquem perquè sobren pàgines, i moltíssimes. Problema número 2: quan per fi ens tornem a situar en el fil, de sobte… pam! S’obri un altre meló argumental. I és que tenim de tot: qüestió racial, adopció, maternitat, avortament, ventres de lloguer, abandó infantil, pobresa, sexe juvenil, un xicotet toc judicial, més un llarg etcètera, i així, tractant temes molt complexos, arribem fins el final, amb la sensació d’haver-ho tractat tot sense tractar res en particular, només haver rascat la primera capa del problema, amb una multitud d’idees inconnexes en el cap. Problema número 3: bé, realment saber com acaba el llibre ho saps des del principi, per tant no hi ha cap misteri, però això no lleva que tingues la sensació de que l’autora haja volgut posar fi a tot d’una manera ràpida i abrupta, en contradicció i descompensació al que déiem sobre el problema número 1.

No vull estendre’m ni ser cruel. Només vull compensar els comentaris ultrapositius que trobareu per tot arreu sobre aquesta famosa novel·la. De fet, he llegit que van a fer una mini-sèrie i tot. Si arriba, serà com aquelles pel·lícules fetes per a la televisió que només emeten al migdia: família asquerosament rica i perfecta dels anys 90, filla i fill majors populars, altra filla, aquesta rebel, oblidada, odiada i incompresa per tots, pare que no compta per a res i mare repel·lent, junt a dues heroïnes que arriben de fora i no saben on s’han clavat. Culebró americà dels clàssics, amb personatges tipificats, sense molta més pena ni glòria. Per posar-li accent a allò positiu, el que més m’ha agradat ha sigut que els personatges femenins tenen el pes central en la novel·la i que coneguem el seu punt de vista davant les situacions que viuen, i que es mostren a ull vista les moltes misèries morals de tots ells sobretot al final, quan existeix una possibilitat de redempció, d’autocrítica i de catarsi. Ah, i com no, una coberta preciosa, que tot s’ha de dir!

Per la resta, com ja he dit, no està mal, una novel·la que per a mi passarà a l’oblit en breu, un “pse!” si d’ací un any em pregunteu per ella. No perdreu massa el temps si l’enceteu, però tampoc guanyareu gran cosa. Mentrestant, espere que la propera lectura no siga igual. Fins aleshores!

Amélie Nothomb – Biografía del hambre

Només em podia aproximar a aquesta novel·la autobiogràfica amb una fam ferotge. I com a tal, l’he devorada amb ànsia, fins al punt d’obligar-me a mi mateixa d’agar aire entre mos i mos. Les paraules de la Nothomb, més que mai, omplen la boca, la panxa, el cap i les venes. 

No es pot dir que l’autora siga monòtona i avorrida. És camaleònica. Cada cosa que escriu és una transformació radical de l’anterior, original i nova, de manera que el text que tens a les mans no et sona a res mai llegit abans. Això sí, que no falte la seua personal dosi de crueltat, bellesa, autocrítica i sentit de l’humor. 

Crec que és la novel·la d’ella que més m’ha agradat per ara de totes les que he llegit, i que n'enllaça amb alguna que ja he descrit. Bé, sempre i quan l’enquadrem dintre del gènere de novel·la, perquè més bé és una autobiografia dintre del subgènere de l’autoficció. En ella, una Amélie adulta rememora les seues primeres memòries a un Japó mític i molt estimat, per a seguir la seua odissea personal i familiar a Xina, Bangladesh i els Estats Units. Cada aventura i desventura que ens conta té arrels reals, supose, però el tiny fantàstic de la Nothomb els dóna un caire especial i poc anodí. Personalment, crec que un dels motius pels quals l’autora va escriure aquesta obra va ser per a analitzar les raons que la van portar a patir una terrible anorèxia durant dos anys de la seua adolescència. Estremeix llegir com la va adquirir, sofrir i sobretot, superar. Però tot ho conta amb una elegància i subtitlitat tal que no “molesta”, és com si passara de puntetes, però està ahí. Per la resta, he gaudit per la seua passió per la bellesa, que troba per tot arreu, sobretot en la literatura, però també en el menjar o en les relacions humanes, per no dir les reflexions que va soltant sobre diversos i variats temes, d'entre les quals, em quede sense dubte a les que fa al principi sobre l'orige de l'art. En definitiva, aquesta novel·la és un cant a la vida.

Després de llegir aquesta obra, se’t queda més patent que deu ser difícil ser Amélie Nothomb i que no t’explote el cap davant de tots els impulsos que rebrà aquesta dona del seu voltant. Les personalitats tan sensibles no ho tenen fàcil, i són més vulnerables. Així que no ens queda altra que “cuidar” virtualment a la Nothomb per a que continue escrivint més i més.

Laetitia Colombani – La trenza

Quan ens unim, les dones canviarem el món. És una frase que sona a eslògan prefabricat, que podem trobar amb una grafia i un fons bonic tan de moda a les xarxes socials, i que quasi ningú es creu. Però és cert. Les dones, quans ens recolzem, som capaces de tot. Qui no té un grup d’amigues que necessita per fer teràpia de tant en tant? Persones especials que són el nostre punt de fugida, que adorem, a les què tant ens pareguem, però en el fons són tan diferents a nosaltres, però que estimem tal i com són. Es converteixen en el nostre contrapunt, les que pinten de colors un mal dia a la feina per culpa d’un company idiota, una relació que pintava que prenia el vol però que les pors de l’últim moment han fet fracassar (una vegada més), aquest fill meu que no vol fer-me cas en res… Imagineu-se si això ho aconseguim a escala mundial en aquest món tan globalitzat.

Crec que la novel·la de Laetitia Colombani, La trenza, va de tot això, encara que no d’una manera tan clara com he exposat jo. Diguem que m’he apropiat l’argument i l’he modificat al meu gust. I això que la idea és del tot original: tres dones que no es coneixen ni es coneixeran mai, i que viuen a tres punts del món oposats, però unides pel mateix. La lluita. Una lluita que es teixeix i es trena per donar-los força entre si amb unes mans invisibles i una energia insòlita a través d’una matèria prima molt especial, les persones que la manipulen i la persona que la fa lluir: els cabells. 

M’ha agradat molt el començament de la novel·la amb Smita, la jove índia que decideix fugir de la seua condició d’intocable per garantir un futur millor a la seua filla, però crec que això ha sigut quasi que el millor de la novel·la. La resta no ha estat malament: Giulia, la jove siciliana al cap d’una empresa familiar a la deriva i que coneix l’amor, tot d’una manera inesperada; i Sarah, l’executiva agressiva, sense temps a fer res menys per a deixar-se la pell al bufet d’advocats on treballa, i que al final la vida li dóna un colp de puny a la taula per a fer-la aterrar i que mire el seu voltant i es qüestione en què s’estava convertint el seu dia a dia. El pitjor, per a mi, ha estat el discurs de vegades enciclopèdic de certes matèries, les situacions previsibles o la descripció exhaustiva de sentiments, sense deixar lloc a la imaginació o al dit aquell de que les poques paraules.

Però el conjunt és bonic i harmoniós, i s’entén com un tot que culmina amb l’objecte que compra Sarah al final de la novel·la. Un final abrupte i molt obert en dos dels casos, no tant en el tercer. Malgrat els punts foscos, com ja he dit, la novel·la m’ha agradat, és senzilla de llegir i fresca en algun punt, més a banda té algun paratge de reivindicació unit amb la crua realitat. Particularment el del món de Smita, però els altres no ho deixen de ser menys. Crec que sí que val la pena llegir-la i recomanar-la. I si no vos acaba d’agradar, almenys no haureu perdut massa temps amb ella!

Fins la propera lectura!

Irène Némirovsky – Suite francesa

Els lectors més apassionats tenim en comú la curiositat innata i legítima de saber com s’ha gestat una novel·la en la ment i en les mans del seu creador. Ací tenim un exemple d’un autor que ens detalla el seu ritme de treball, perquè és un treball, i les seues estratègies i obsessions per a aconseguir elaborar del no-res una història que existia d’una manera abstracta. 

Però també és cert que eixe és l’exemple d’eixe escriptor. Estic quasi segura que, si es posaren, hi hauria tants assajos com autors, i quasi tants com novel·les, on els autors contarien com s’ha hagut d’adaptar al caire i a l’ambient que el text els requeria.

Un altre exemple clar de dissecció literària, si és que ho volem anomenar així, ha sigut per a mi aquesta preciosa novel·la. Suite francesa és ja com un clàssic de la literatura universal i això que fa poc més de 10 anys que es va publicar. Escrita, això sí, en portava uns quants més. Des de 1942, per ser exactes. No em detindré ací a explicar el que fa especial aquest volum perquè crec que ja està tot dit i s’explica en algun moment. I, que dit siga de pas, no vos tire cap enrere el seu nombre de fulls perquè es lligen volant. Però m’ha semblat molt intel·ligent per part de l’editorial incloure les notes manuscrites de l’autora pel que respecta al futur de la seua obra (inacabada per raons de força major, això tot el món ho sap), sinó també la seua angoixant correspondència.

Però he començat pel final. Les dues primeres parts, les que conformen la novel·la tal i com la seua autora les va deixar abans de que la capturaren i l’assassinaren en un camp de concentració, són un relat en directe dels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial a França i els efectes sobre Paris, els seus voltants rurals, i per extensió, sobre els individus i en què s’ha convertit eixa comunitat de francesos, un aspecte que l’autora volia recalcar prou.

Les dos parts tenen un to completament diferent una de l’altra. Si he de triar, em quedaria amb la primera sense dubte, perquè el seu format de xicotets relats, en principi independents entre si, formen un tot homogeni, plagat d’humor macabre, ironia, angúnia i pena sobre els esdeveniments que de ben segur l’autora va ser testimoni. La segona és més poètica, però té un format més novel·lesc, i és on es comença a veure que tot enllaça amb dos personatges femenins principals, Lucile i Madeleine en menor part, i en un poble relativament proper a París, però d’ambient clarament rural. D’aquesta part, si no m’equivoque, és de la que han fet pel·lícula. És ací on es veu més clarament la queixa humana i el sarcasme de la Némirovsky, sobretot contra la burgesia de la que ella formava part.

No vaig a desvetlar molt més sobre l’argument, només voldria posar per escrit el que més m’ha cridat l’atenció: no és una novel·la més ambientada a la Segona Guerra Mundial, com tantes que se n’han escrit (ací teniu un exemple de les que he llegit jo en els últims anys). Com veieu, hi ha moltes, també escrites per dones i de com les van viure: elles, les que es varen quedar - o van haver de fugir -; elles, les que els va tocar afrontar les tasques domèstiques i del camp per sobreviure; elles, les que havien de conviure amb un marit, pare, germà, fill absent. Elles, les grans oblidades de la guerra i que van moure l’economia d’aquells anys. El que té de novedós és que es va escriure just en el moment en què queien les bombes sobre París i les persones que hi fugien, i que tal i com la mateixa autora reconeix en les seues notes, ni ella sabia com anava a acabar, ja que depenia dels esdeveniments majors. El 1942 encara estava lluny del final de la guerra, moltes coses passarien després i que a aquelles alçades ningú se les imaginaria, però el més trist és que ella no anava a sobreviure per veure-ho. Era un projecte ambiciós, però és possible que l’autora necessitara escriure per evadir-se de l’horror i la falta d’humanitat imperant.

Una altra cosa que m’he preguntat constantment, sobretot quan es descriu els alemanys pel poble, la benevolència que mostra de vegades vers ells (o és Lucile?)… hauria escrit el mateix si haguera sabut que els que la van deportar en tenien més bé poca, de benevolència? Que l’odiaven i que la volien feta cendres, sense importar-los res?

És una novel·la que s’ha de llegir, una xicoteta joia que malgrat la duresa, amaga bellesa en cada cel que descriu, una risotada en cada personatge detestable al que dóna vida. Valdrà la pena l’estona, que se vos farà curta.

Fins la propera lectura!

Per cert, acabe de comprovar que aquesta és la meua entrada número 200! Un número especial per a una lectura de 10! 

Joyce Carol Oates – Carthage

El títol em va atrapar des del principi. Deformació professional, si voleu. Quan ja vaig llegir una xicoteta síntesi sobre el seu argument, quasi que em vaig llançar: xiqueta desapareguda en un medi rural, al si d’un poble menut on tots es coneixen, on la desaparició no fa més que deixar descarnades les relacions socials i familiars. Però… ups! Un moment! Precaució amb el nom de l’autora! Joyce Carol Oates. 

Després de llegir fa molts anys La hija del sepulturero quasi que em vaig prometre que no tornaria a llegir res més d’aquesta autora. No em va agradar l’estil ni quasi tampoc el tema, que no recorde massa bé si sóc sincera, però amb el que sí que em vaig quedar és que en alguns passatges l’autora semblava haver-se inspirat sobremanera amb el segon tram de Lolita, amb eixe road-trip que en algun punt es mamprén, i fins i tot amb el nom de la protagonista, Hazel, el segon de la xiqueta-nínfula.

Així i tot, vaig decidir seguir avant en l’aventura de Carthage. Una civilització maleïda i destruïda amb sal fins els ciments. Error. No havien passat ni deu pàgines, i ja me n’estava penedint. Quasi que vaig recordar per què fa 10 anys l’estil de Oates no m’havia agradat el més mínim: crec que la clau està en la sensació de repetir-se constantment, i que per tant li sobren almenys 100 pàgines, però sobretot, per l’ús exasperant que fa de la cursiva sense sentit a tot hora, l’abús dels parèntesis i de les frases curtes sense subjecte o predicat. Tot junt és massa. No comprenc com eixa manera d’escriure se li diu estil, quan directament és que dóna la sensació de que és un text mal escrit, producte d’una urgència editorial, al que li calen moltes relectures, amb revisions i crítiques constructives. No per ser una autora consagrada val tot.

De manera que per a mi la trama queda desdibuixada per aquesta errada garrafal en el com es conta una història que a priori té moltes subtrames, amb una forta crítica social i política: com es desestructuren les famílies, com les etiquetes que se’ls posen als més menuts els marquen per sempre, la discriminació per ser diferent, les despulles humanes que genera un govern fanàtic i inepte, com l’horror de la guerra no fa més que generar horror, la pena de mort, la incomprensió de l’art, el masclisme, el perdó, la redempció… 

Per no parlar de l’absurde final, que per tal de no estropejar-li’l a ningú no desgranaré, però que m’ha semblat inversemblant i desproporcionat. En fi, un despropòsit des del principi fins el final, una pèrdua de temps, i que no fa més que confirmar-me que fa uns anys no anava errada. Aquesta, per a mi, a sigut l’última de la Oates. Crec que l’autora es pot permetre una crítica negativa i perdre una potencial lectora, ja que precisament, els fans i les bones opinions li sobren. En podreu llegir moltes al web.

Carthages hi ha moltes al món (ja ho he investigat), però jo em quede amb la meua: la que va tindre el valor de ser diferent, una superpotència mediterrània, sí, però que va negociar i va integrar els seus veïns, i que al mateix temps, va saber assimilar en el seu dia a dia les influències externes. A Cressida Mayfield i a la seua família un altre gall els haguera cantat si la història haguera sigut diferent des d’un principi. Supose que per als cartaginesos igual, si els romans hagueren tingut una altra mentalitat. Però això és una altra història. Fins la propera lectura!

Clarice Lispector – Cerca del corazón salvaje

Contigo en la distancia, de Carla Guelfenbein, em va fer entrar el cuquet sobre l’autora protagonista del post de hui, Clarice Lispector, una escriptora famosíssima i molt lloada, d’orige ucranià, però de nacionalitat brasilenya. Havia gent que es dedicava a fer tesis doctorals entorn la seua figura i la seua obra! Devia ser quelcom important, per tant. Des d’aleshores, doncs, com ja he dit, em vaig interessar pels seus llibres i en vaig seleccionar un parell per a començar. Així, vaig esperar el moment adequat per a fer-li un tast. Cerca del corazón salvaje, per la seua temàtica i per la seua extensió, em semblava el més adequat per a encetar el mes d’agost.

Però, una vegada ja finalitzat, no puc més que confirmar que va ser un error. L’argument és senzill: la vida de Juana després de la mort de son pare quan encara és una xiqueta, la seua joventut a un internat, el seu matrimoni fallit amb Octavio i la recerca constant d’ella mateixa. El que pot semblar una biografia més o menys clara, més o menys linial, a mi m’ha costat d’entrar des del principi fins el final. De fet, crec que no he arribat mai a comprendre Juana i les seues actituds, una dona introspectiva fins a l’extrem, i fins a cert punt, passiva davant la seua vida, sobretot pel que fa a la seua relació amb l’infidel Octavio. El problema rau, segons la meua opinió, en el que és al mateix temps la fortalesa de la novel·la: el llenguatge. Pense que per a l’autora, quan va composar aquesta obra quan tenia 17 anys (sí, has llegit bé), el major interés estava en utilitzar moltes frases precioses, molts sinònims, moltes metàfores i expressions colpidores, que en el meu cas, no han fet més que despistar-me del fil i no entendre res del que estava contant. Almenys, eixa ha sigut la sensació en bona part de la trama. Tant és així, que quan acabes de llegir un fragment, un capítol, la novel·la sencera, és com si estigueres assistint al món oníric de Juana o de la mateixa Lispector.

Com ja he dit, i encara que puga semblar contradictori, l’ús del llenguatge és un dels forts del llibre, però no és l’únic. Crida l’atenció com en aquesta edat i en aquest moment (finals dels anys 30), l’autora tenia tan clar el paper de la dona al si de la societat i del matrimoni, i com el major deute que pot contraure és amb ella mateixa i els seus pensaments. De tota manera, no he pogut evitar tindre el sentiment constant de que volia acabar la seua lectura, que ja havia tingut prou de Juana, i que mai millor dit, volia passar pàgina i encetar el nou que tenia a la tauleta de nit. M’ha costat quasi un mes acabar-lo, i això que tenia 188 pàgines. Frustrant, i més si les expectatives eren de que anava a ser com menjar un gelat.

Em dóna un poc de pena, però crec que per ara no vaig a repetir amb aquesta autora. Potser no era el meu moment, no comptava amb la paciència, la tranquil·litat o la pau mental per a gaudir de les seues imatges i símbols brillants. Ja vos faré saber si en un futur em torne a llançar a la piscina. Fins la propera lectura!