dilluns, 16 de gener del 2017

Carla Guelfenbein – Contigo en la distancia

Elaborar una tesi doctoral és una de les tasques més àrdues que un pot mampendre en la seua singladura vital. L’envergadura és de tal magnitud, que afecta com no l’activitat professional, però s’escola en el dia a dia personal del que fa la recerca i del seu entorn immediat. Al final, tant per a bé com per a mal, un no serà mai el mateix després de l’experiència. Ja ho pot ben dir Emilia, una de les protagonistes del post d’avui.

Efectivament, una de les trames de Contigo en la distancia és la recopilació de dades per a una tesi doctoral, la d’Emilia, que versarà sobre la figura de la magnètica escriptora xilena Vera Sigall. Aquesta autora pren major relleu perquè un dia el seu veí, Daniel, la troba en terra, inconscient, envoltada per un toll de sang, al peu de l’escala de sa casa. A partir d’ací, el vertader inici de la novel·la, Vera serà l’eix entorn el qual pivoten aquestos personatges principals, més altres secundaris (Julián, Horacio i Gracia), però també essencials per a comprendre què va passar aquell matí, a dalt de l’escala. 

L’excusa per al desenvolupament de la trama és intentar esbrinar aquest misteri, però prompte passa a un segon plànol a favor d’altres que van sorgint, relacionats amb les vides de tots ells, fins a acabar teixint una xarxa de relacions, d’amors i odis, de traïcions i venjances, que es repetiran com una maledicció al llarg de les tres generacions. Com si la vida fóra cíclica. 

Des de la meua experiència, he tingut una relació desigual amb aquest llibre, que ha fet que m’haja costat agafar-li el fil. La història en si m’ha semblat interessant (de fet, està basada en la biografia de l’escriptora Clarice Linspector), però per la manera en què està narrada, m’ha semblat tot massa “tremend”, exagerat fins a l’extrem. No comprenc eixa afecció desmesurada de Daniel per Vera, per exemple, o la relació tormentosa de Gracia, la dona d’aquest, amb l’escriptora, ja anciana en el moment en el qual ocorre tot; per no parlar dels traumes de Jerôme o Emilia. Les relacions entre els personatges s’han desenvolupat d’una manera tan estranya i melodramàtica, com el bolero del que rep el títol, que no he arribat a creure-me’ls, i amb això, de pas, la història, que ha arribat a carregar-me de sucre cap al final. Un desenllaç, per cert, un poc predictible i un tant forçat per al meu gust. 

No tot ha sigut negatiu. Una de les coses que més m’ha agradat és que la seua lectura està repleta de referències al món de la cultura general, des d’arquitectes a escultors o pintors, però el món de la literatura serà, com és natural, el predominant. 

De tot es pot treure profit, fins i tot d’un llibre que a priori no m’ha fet ni fu ni fa. Veurem què m’ocorre en la següent aventura lectora!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada