dissabte, 22 de febrer del 2014

Banana Yoshimoto – Kitchen



Després de Sal de vainilla, pensava llegir alguna cosa minimalista i breu, si era sobre cuina millor, i fresca a poder ser. Kitchen, de la japonesa Banana Yoshimoto, semblava que ho tenia tot per a que fóra el que en aquells moments anava buscant. No obstant, he de dir que la novel·la m’ha enganyat, i molt. A penes havia fet cas als resums que circulen per la xarxa, i menys encara, després de les terribles experiències amb altres llibres, als posts i comentaris d’altres usuaris (i tu, si em lleiges pensaràs per què diantre m’has de fer cas a mi, que estic opinant sobre ell).

Tornant a per què m’he sentit enganyada, sempre que comences a llegir, de manera conscient o inconscient, et crees unes expectatives, que no ho neguem, venen marcades també per les teues circumstàncies (ambientals, laborals, personals). Jo pensava que anava a llegir un altre llibre en el que la cuina era el tema central, però açò és veritat fins a cert punt. Si bé sí que podem dir que cuina hi ha (i de la japonesa, amb el que m’agrada) també podem afirmar sense cap mena de dubte que el llibre no va especialment sobre això. Avís per a navegants. D’aquesta manera, per ser quelcom que no esperava, la temàtica m’ha pillat del tot desprevinguda i m’ha arribat fins al moll de l’os. En definitiva, el tema principal no és altre que el de la mort d’una persona propera i estimada.

A través dels dos contes que conformen el volum (Kitchen i Moonlight shadow) dues protagonistes femenines, amb el comú d’haver perdut recentment a algú molt important a la seua vida, reflexionen entorn el que suposa estar viu, en com és el dia a dia després de que una part de tu se n’haja anat, i quins són els mecanismes naturals que ens serveixen per evadir-nos i afrontar el dolor. Per a Mikage, la solució està en fer-se cuinera professional; Satsuki, en canvi, només vol que fer jogging a la matinada. Les dues tenen en comú que estreten la relació amb les figures que més els recorden a la seua àvia i una amiga en el primer cas, i a la seua parella, en el segon. Les dues viuen amb amargor eixe trauma, deixant frases per cert molt negatives sobre l’existència humana, impregnant les seues hores amb una eterna malenconia, diria jo que arriba a ser asfixiant. En aquest sentit, crec que aquest és l’únic defecte, i és que el pesimisme acaba carregant una mica, sent manifest sobretot en el primer dels contes. De tota manera, i ja quasi al final d’ambdós relats, sembla imperar un gir en el punt de vista de les protagonistes, i el discurs es fa més alegre, així que no tot està perdut.

Com a bona fan de Murakami (les comparacions són odioses però inevitables), però també com a lectora que recentment ha perdut a un èsser molt estimat, he d’admetre que la història que m’ha guanyat el cor i s’ha clavat sota la meua pell ha estat la segona, Moonlight shadow. El ritme en aquestes pàgines és ben diferent que el que dóna nom al volum: és més curt i directe, amb un toc de surrealisme que li dóna un aire eteri i màgic, que acarona els sentiments de pèrdua encara tendres, amb unes línies finals de lluny més esperançadores i belles que Kitchen, que es queda amb un desenllaç esperable i un poc més simple.

Moonlight Shadow s’ha convertit en una més que agradable sorpresa, amb la justa dosi d’introspecció, capaç d’emocionar i deixar-te contenta i amarga al mateix temps. I pensar que tot va començar quan l’autora va sentir aquesta cançó... 


dimarts, 18 de febrer del 2014

Ada Parellada – Sal de vainilla



Estarem tots d’acord en que és preferible una lectura d’una qualitat acceptable que una coberta encantadora. Quan la segona deixa un poc que desitjar (com ací o ací) però en canvi la trama et transporta i les hores volen, perdonem més el conjunt, perquè ens ha valgut la pena. Però quan és a l’inversa... ai, mare! Pel nostre cap passen llamps i trons, i maleïm el moment que vam decidir dedicar una estoneta a eixa companyia.

Ho sent per Ada Parellada, però és exactament el que m’ha passat. Tenia moltes ganes de llegir aquest llibre, amb aquell títol tan suggerent i aquella coberta de núvols de sucre: ja sabeu, per a mi, la combinació novel·la + cuina em sol proporcionar certa alegria (ací teniu un exemple, ací i ací un altre). Fins i tot, aquest sentiment es trasllada quan veig pel·lícules del mateix estil, com la de Fuera de carta, Dieta mediterránea,  Como agua para chocolate, Un toque de canela o La joven de las especias (les que recorde de primeres). Poden ser més o menys males, però et deixen un bon sabor de boca, i mai millor dit. No obstant, les aventures i desventures d’Annette i Àlex se m’han fet quasi eternes, i l’únic al que podia aspirar era tindre una capacitat lectora més ràpida per què s’acabara quant abans millor.

Els personatges no m’han conquerit (la dualitat d’Àlex, la passivitat d’Annette), i el que és pitjor, no he notat una elaboració en la seua escriptura (la lectura es feia densa i molt repetitiva – el cocinero, el bloguero, la quebequesa a tota hora), l’estil, utilitzant el present d’indicatiu, m’ha resultat estrany (això és una opinió personal meua), el narrador era el més omniscient que jo m’haja trobat fins ara, fins al punt de deixar constància per escrit de les reflexions més supèrflues que creuaven el cap de tot aquell que estava present a la cuina. Vaja, que més de 50 pàgines li sobren a la novel·la, sent molt generosos. I després, les explicacions d’Annette sobre la història dels aliments: si bé a priori per deformació professional les explicacions podien enganxar-me, l’únic que han aconseguit és que tinguera ganes de passar-les ràpidament: el context no era l’adequat, els raonaments eren tan llargs que ningú es pot creure que això fóra un diàleg, i a més el menys creïble de tot és que malgrat els problemes que tenia la primera Annette amb l’idioma, emprant expressions en anglés i francés, no s’equivocava mai quan divagaba sobre tot açò. Em resulta interessant llegir aquestes anècdotes fora, en una altra situació, però crec que a la novel·la s’haurien d’haver limitat un poc més.

Encara que ho pugueu pensar, tot no ha sigut roïn! A banda de la coberta, m’han agradat i molt els fragments que van introduïnt cada capítol, frases tretes d’eminències en la literatura gastronòmica o dites que m’eren del tot desconegudes, referides al món de la cuina i del menjar en companyia. Després, encara que sembla mentida, la certa lògica que havia en l’elecció d’Àlex de no consumir res que no vinguera del continent europeu, ja que com demostren alguns estudis de medicina alternativa, menjar tomaques, pebres, creïlles o albergínies pot ser moderadament nociu per a la salut (són aliments molt alcalins, que embruten la sang). Així, podem dir que l’odi visceral d’Àlex tenia el seu punt de raó. Un altre aspecte atractiu ha sigut l’ús que un parell de personatges fan de les xarxes socials, sobretot Facebook, cosa que ha fet que el relat agafara un poc de frescor i realisme.

Després de tot plegat, una qüestió em ve a la ment: vaig decidir agafar aquest llibre pel tema i perquè vaig llegir bones referències de diferents blocs, i no vaig aprofondir més. Quan estava acabant-me’l vaig indagar millor i després de passar les dues primeres planes de resultats de Google, ja vaig veure alguna cosa més, però no a posts, sinó a comentaris a Goodreads, més dissimulats. Què succeeix, que quan no ens agrada un llibre no ens parem a escriure sobre ell? O és que som pocs els que tenim altre tipus de gustos (no diré ni millor ni pitjor)? És un fenomen curiós...

En un web vaig poder veure que l’autora estava preparant altra novel·la. No dubte de la seua qualitat com a cuinera (no ho he dit, però Ada Parellada és una imminent xef catalana, de la qual he vist algunes receptes i me n’he anotat més d’una) però pense que no deuria dedicar-li molt més temps a la literatura. Sé que tot és millorable però crec que una panxa agraïda és millor que una lectura travessada a la gola, no?