Després de Sal de vainilla, pensava
llegir alguna cosa minimalista i breu, si era sobre cuina millor, i fresca a
poder ser. Kitchen, de la
japonesa Banana Yoshimoto, semblava que ho tenia tot per a que fóra el que en
aquells moments anava buscant. No obstant, he de dir que la novel·la m’ha
enganyat, i molt. A penes havia fet cas als resums que circulen per la xarxa, i
menys encara, després de les terribles experiències amb altres llibres, als
posts i comentaris d’altres usuaris (i tu, si em lleiges pensaràs per què
diantre m’has de fer cas a mi, que estic opinant sobre ell).
Tornant a per què m’he sentit
enganyada, sempre que comences a llegir, de manera conscient o inconscient, et
crees unes expectatives, que no ho neguem, venen marcades també per les teues
circumstàncies (ambientals, laborals, personals). Jo pensava que anava a llegir
un altre llibre en el que la cuina era el tema central, però açò és veritat
fins a cert punt. Si bé sí que podem dir que cuina hi ha (i de la japonesa, amb
el que m’agrada) també podem afirmar sense cap mena de dubte que el llibre no
va especialment sobre això. Avís per a navegants. D’aquesta manera, per ser
quelcom que no esperava, la temàtica m’ha pillat del tot desprevinguda i m’ha
arribat fins al moll de l’os. En definitiva, el tema principal no és altre que
el de la mort d’una persona propera i estimada.
A través dels dos contes que
conformen el volum (Kitchen i Moonlight shadow) dues protagonistes
femenines, amb el comú d’haver perdut recentment a algú molt important a la
seua vida, reflexionen entorn el que suposa estar viu, en com és el dia a dia
després de que una part de tu se n’haja anat, i quins són els mecanismes
naturals que ens serveixen per evadir-nos i afrontar el dolor. Per a Mikage, la
solució està en fer-se cuinera professional; Satsuki, en canvi, només vol que fer
jogging a la matinada. Les dues tenen
en comú que estreten la relació amb les figures que més els recorden a la seua àvia
i una amiga en el primer cas, i a la seua parella, en el segon. Les dues viuen
amb amargor eixe trauma, deixant frases per cert molt negatives sobre l’existència
humana, impregnant les seues hores amb una eterna malenconia, diria jo que
arriba a ser asfixiant. En aquest sentit, crec que aquest és l’únic defecte, i és
que el pesimisme acaba carregant una mica, sent manifest sobretot en el primer
dels contes. De tota manera, i ja quasi al final d’ambdós relats, sembla
imperar un gir en el punt de vista de les protagonistes, i el discurs es fa més
alegre, així que no tot està perdut.
Com a bona fan de Murakami (les
comparacions són odioses però inevitables), però també com a lectora que
recentment ha perdut a un èsser molt estimat, he d’admetre que la història que
m’ha guanyat el cor i s’ha clavat sota la meua pell ha estat la segona, Moonlight shadow. El ritme en aquestes pàgines
és ben diferent que el que dóna nom al volum: és més curt i directe, amb un toc
de surrealisme que li dóna un aire eteri i màgic, que acarona els sentiments de
pèrdua encara tendres, amb unes línies finals de lluny més esperançadores i
belles que Kitchen, que es queda amb
un desenllaç esperable i un poc més simple.
Moonlight Shadow s’ha convertit en una més que agradable sorpresa,
amb la justa dosi d’introspecció, capaç d’emocionar i deixar-te contenta i
amarga al mateix temps. I pensar que tot va començar quan l’autora va sentir
aquesta cançó...