dijous, 30 d’octubre del 2014

Pasqual Alapont – Tota d’un glop

La coberta diu “Premi Joanot Martorell” (2002). Què hem de pensar d’açò després d’haver llegit Tota d’un glop? Almenys un guiny al lector. I és que el tema que es tracta a la novel·la no és més que una crítica metareferenciada al món editorial i a les seues trampes. No posem en dubte el premi (no!) només que ens ha paregut el simpàtic peix que es mossega la cua, és tot. Com ja dèiem amb Saviano, llegir crea precedent i no podré evitar pensar en aquesta novel·la quan ho torne a veure en qualsevol altre lloc. Queda per saber si l’autor fa ficció al 100% o si es basa en la seua experiència, però això ja és voler saber massa.

L’assassinat de Claudi Maria Safont, polèmic i particular propietari d’una casa editorial que podria ser qualsevol, posa en evidència un ventall de personatges cada qual més grillat i les complicades relacions que existeixen en eixe àmbit, competitiu, i on el més gran es menja al més menut, i (una cosa que m’ha fet molta gràcia) els principals afectats parlen i es piquen entre ells utilitzant termes i temes literaris erudits. En eixe sentit, malgrat ser quelcom prou habitual al món universitari, per posar només un exemple, és un aspecte poc conegut i que, per tant, reflectir-ho a una novel·la, pot sonar arriscat. Però Pasqual Alapont, d’una manera fina i elegant, sense ser a penes carregant, ho aconsegueix. Això és un mèrit!

Ja coneixem l’autor de Catarroja, encara que aquest format de literatura per a adults és nou per a mi. Per ara em continue quedant amb Penèlope, però reconec que Tota d’un glop és brillant: per la galeria de personatges (principals i secundaris), per la trama en si i pel llenguatge. Un bon llibre per a passar tres o quatre estones, per a degustar i no tindre pressa per a apurar. I si ho feu acompanyats d’una copeta de mistel·la (que no conyac), millor que millor!