dimecres, 28 d’agost del 2013

Carles Miret – Belleses arbitràries



Arqueologia i literatura, dues passions que separades m’agraden i que malgrat l’inverseblant de la seua combinació, juntes resulten perfectes. I si l’activitat es dóna al costat de la mar una nit d’estiu, degustant unes tapes romanes, ja la vetllada pot ser redona. A banda de les més comuns visites guiades als jaciments arqueològics, en altres llocs hi ha tradició de fer concerts de tot tipus de música (com a Empúries, Girona) o de posar en escena obres de teatre i dansa (com a Sagunt). En canvi, els recitals poètics, si existeixen, no proliferen massa entre les activitats, on aquestos enclaus són escenaris d’excepció, amb un indubtable valor evocador.

Aquest cap de setmana passat he tingut l’ocasió d’assistir a una presentació molt especial a un lloc de luxe: el jaciment romà de l’Almadrava, als Poblets, al costat de Dènia. El motiu d’aquesta presentació era la lectura d’uns versos eixits de la ment de Carles Miret, guanyador del XXXII premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó, l’any 2012. Crec que puc dir que tots els assistents vam gaudir del parell d’hores que vam passar fent quelcom que no se sol fer un dissabte per la nit, on les  paraules que no rimen i l’arqueologia varen ser les protagonistes.

Belleses arbritràries és el títol d’aquest poemari dividit en dos parts. Tal i com es va dir a l’Almadrava, la visió del món de l’autor està plenament influenciada per la seua professió, l’arqueologia, ja que un dels grans temes que es tracten és el pas del temps; però no ens quedem ací, ja que és fàcil trobar pensaments relacionats amb els records, els somnis i l’adéu, també la importància de la paraula o els paisatges evocadors, també la mar, o la fragilitat dels cossos, de la pell. Emocionant i contingut és el record a les víctimes de guerres no tan llunyanes, que encara romanen sota terra. Llegir Miret és quedar-se amb la sensació de tenir pols als llavis, terra sota els peus i veure un lleuger centelleig del sol sobre un antic mirall de bronze.

Per a acomiadar-me del post de hui, deixe ací el primer poema que vaig descobrir sobre arqueologia, de José Hierro (Libro de las alucinaciones), ideal per a vesprades plujoses com aquesta. A disfrutar-la!

Estatua Mutilada

Mujer de un funcionario romano,
recorriste la tierra
-sombra suya- de Gades a Palmira.
Soles distintos te adoraron,
maduraron tu piel, fueron dejando
seco tu corazón.

Cómo sería tu cabeza, tu mano,
lo que fue carne tibia, vestidura del alma
y luego piedra silenciosa...
Ahora la mano ya no está en la piedra.
Y la cabeza fue limada, desfigurada y corroída
por el agua que la albergó durante siglos.
¿Cómo serías? Imagino que el escultor,
sumiso a los clientes, las rutinas,
los tópicos vigentes en la Roma de los Césares,
copió de ti la apariencia banal.
¿Serías verdaderamente
-no quedan rasgos que dejen comprobarlo-
matrona dura que mandaba sus hijos a la guerra,
que prefería muertos valerosos,
soledad y desolación,
antes que amor, calor y compañía de cobardes?
¿O tu rostro impasible
revelaría otra verdad?

Ahora no tienes ojos,
ni siquiera de piedra,
para que en ellos se refleje y cante el mar,
el mismo que rompía en tus ojos humanos
y te vestía de llamas azules.
(A la orilla del mar ocurriría aquel amor).

Un legionario, un soñador, un triste,
a la orilla del mar... Y le decías:
“Ráptame, llévame contigo, da a mi vida
sentido y esperanza, olvido y horizonte,
dale vida a mi vida”. (Él fingiría indiferencia
cuando subías con ofrendas al templo.
Y te abrazaba, enloquecía, te daba vida y muerte
cuando estaba con él a solas.)
El día que marchaste, dócil al lado de tu esposo,
a otro sol y otra tierra del Imperio,
lloró desconsolado el que era fuerza tuya.
Te hizo un collar de lágrimas.
(Esto debió de suceder en la Imperial Tarraco.)

Ahora no tienes ojos,
ni siquiera de piedra.
El mar y el tiempo los borraron.
(Dentro del mar se pudriría aquel amor.)
Sólo te queda la impasibilidad con que te imaginaron
para edificación y pasmo de los hombres.

Jamás podrá la piedra
albergar un soplo de vida.
Y entonces, dónde ha ido tanta vida,
dónde está tanta vida que la piedra no puede contener,
no puede imaginar y transmitir.
Tanta vida que fue la salvadora
del olvido y la nada, ¿habrá muerto contigo?
Cómo puede morir lo que fue vida.
Quién puede asesinar la vida.
Quién puede congelar en estatua una vida.

Qué hay en común entre este bulto
-pliegues rígidos y elegantes,
rostro esfumado, manos mutiladas-
y aquella estatua de ola tibia,
aquel pequeño sol poniente,
aquel viento de carne pálida,
aquella arena palpitante,
aquel prodigio de rumores:
lo que tú fuiste un día,
lo que eres para siempre en un punto del tiempo y del
espacio,
en el que escarbo inútilmente
con el afán de un perro hambriento.