Encara que reconec que quasi tres mesos sense entrar ací és molt, no ha sigut un temps que he passat en blanc. A banda de les lectures no-literàries a les quals he dedicat la major part de les meues hores, em queda pendent rematar una lectura estival, llarga, que vaig anunciar per Twitter i que espere que no es prolongue més. La novel·leta protagonista del post de hui se m’havia posat a tir de manera casual, i me l’he llegida en una estona.
Crec que és un dels avantatges que li he trobat a Del color de la leche: la velocitat a la què es deixa llegir. A eixa velocitat contribueix, sense dubte, el seu argument i la manera en què està escrita. En primer lloc, el què: no sé com Nell Leyshon ha sigut capaç de desenvolupar en poc menys de 200 pàgines una història, previsible segons el meu parer, que jo escriuria en 50 (diràs que potser per això no sóc escriptora, jo. I tindràs raó). I té mèrit això… Vaja si en té! Una grangera adolescent de caràcter prou despert passa a formar part del personal intern del vicari del poble a l’Anglaterra de principis del segle XIX. En segon lloc, ja hem nomenat el com: la particularitat del llenguatge, la puntuació i l’ortografia emprades, molt planeres, podríem dir que repetitives, que si llegim entre línies podem anticipar a què es deuen. I afegisc un tercer punt extra, que ho redimeix quasi tot, i és el poder de la lectura i l’escriptura. La protagonista, a través de l’aprenentatge del llenguatge escrit, es fa més madura i aconsegueix que la seua història siga coneguda i passe a la posteritat, deixant-li a ella el lloc que es mereix almenys en el futur, fent que puguem empatitzar amb ella, no només per la seua personalitat magnètica. També està l’eina de dos talls que suposa aquest aprenentatge: i és que a través d’ell és com s’aproxima a la seua fatalitat.
De tota manera, no ha sigut una novel·la que m’haja plenat del tot, i això perquè no m’ha semblat un argument que haja destacat per la seua originalitat: de fet, és totalment casual que el primer terç de la meua anterior entrada, Las hijas de Hanna, vaja sobre alguna cosa similar. Per tot el que he dit, i aquesta és una aproximació 100% personal, és una novel·la gris, malgrat el color blanc al què es remet al títol: en cap moment hi ha lloc a l’esperança. Mary, la protagonista, va arrimant-se a l’abisme de la seua vida a poc a poc, empitjorant a cada pas que dóna, i ens resulta descoratjador que l’únic que desitge al llarg de la seua estada a la vicaria siga tornar a un lloc on va ser tan infeliç, aprofondint en la seua desesperació.
En fi, un text per a passar una vesprada freda sense més pretensions. M’haguera agradat tornar al bloc amb eixa sensació d’entusiasme que impera en alguns articles quan parlen sobre aquesta novel·la, però no passa res. Ho intentem amb la següent? Ens veiem a la propera entrada!
