Després del repàs que li vaig
pegar l’altre dia a les novel·les d’estiu i als best-sellers escrits per periodistes nòrdics volia llevar-me el mal
sabor de boca amb una de les escriptores sueques que més m’agraden, Maria
Gripe. I no d’ara: des de fa més de 15 anys. Los escarabajos vuelan al atardecer, junt Agnes Cecilia o Aquellas
blancas sombras en el bosque conformen
tres de les meues lectures preferides d’adolescència.
Fa un temps vaig decidir adquirir
les obres que més m’havien fet introduir-me a la literatura, sobretot les que
m’acompanyaren agafant-me de la mà, arrossegant-me així a móns meravellosos i
desconeguts, i a poder ser en edicions originals dels anys 80 o 90, ja que la
majoria les prestava de l’escola o de la biblioteca municipal del meu poble.
Com no, això em portà a anar darrere de les fires de llibre de segona mà, a la
recerca de volums no massa maltractats pel pas de les estacions, que em
portaren records que edicions noves difícilment podien fer-me rememorar. No
podien faltar La historia interminable
de Michael Ende, El pequeño vampiro,
de Angela Sommer-Bodenburg, o l’entranyable Charlie y la fábrica de chocolate de Roald Dahl.
Los escarabajos vuelan al atardecer
havia d’estar per necessitat. I quan el vaig trobar (en aquest cas, en una
edició de l’any 2011!) no vaig poder resistir la temptació de tornar a
llegir-lo. I ja vos dic que no ens hem de deixar portar per les etiquetes que
ens marquen les cases editorials: literatura juvenil? Clar que sí! Però també
per a adults. Vaig disfrutar com una enana.
Què difícil que és per a un llibre suportar una segona (en aquest cas, tercera
o quarta) relectura! Vaig gaudir quasi més que quan la vaig llegir les primeres
vegades: les dades prenen una nova dimensió, ja que el nostre nivell de
comprensió del món (i d’ubicació) és diferent, i veus com està tot perfectament
tramat i pensat. Les aventures dels tres protagonistes, Jonás, Annika i David
es creuen amb les vides encara molt presents d’Andreas i Emilie. El factor
màgic (les plantes), el valor simbòlic (la partida d’escacs), la història en si
(un exòtic viatge a Egipte, entre altres) i l’entorn, creen una atmosfera digna
d’una novel·la negra de primera línia, amb alguns passatges d’un lirisme
commovedor.
La imaginació és
molt poderosa. Quan llegia en el seu moment la descripció que es fa d’aquella
magnífica casa, la quinta
Selardeschen, em venia a la ment una casona immensa, abandonada i envoltada
d’heura enmig del no-res que coneixia de vista per passar davant d’ella des del
cotxe. Des d’aleshores, cada vegada que he tornat per allí, recorde amb estima
el llibre i l’estona passada entre fulles grogues d’aquella història d’amor. De
fet, quan m’he tornat a llegir el llibre tant de temps després, he tornat a
associar aquella casa amb la de la novel·la, encara que el pas dels anys ha
empitjorat l’estat en si de l’edifici, menjat més encara per l’heura i
enderrocat en part, però també el seu paisatge, ara envoltat de centres
comercials i anuncis horribles de carretera.
Jorge Manrique diu
que cualquier tiempo pasado fue mejor;
crec que és un error pensar així de manera sistemàtica. Però en aquest cas, no
sé si per l’enyor o per l’idealització, em dóna llàstima veure en què s’ha
convertit la meua quinta
Selanderchen, o veure el tipus de llibres que ara llegeixen molts menuts i adolescents.
Mentrestant, adquirint aquestos records en forma de literatura, intente posar
remei, per a que, per què no, en un futur veure disfrutar en primera persona a
altres que vindran, esperem que ben aviat.
