dissabte, 24 de maig del 2014

Isabel-Clara Simó – El caníbal

Em vaig deixar portar per la foto de coberta i per la meua intuïció: un cuiner de renom que acaba esdevenint antropòfag… Que les delícies culinàries a l’abast de qualsevol mercat ja no eren prou per a ell? Què el va moure a donar eixe pas tan esfereïdor i definitiu? Va notar que ho havia provat tot en aquest món i que els tabús i l’ètica deixaven de tenier importància?

A mesura que lliges aquesta novel·leta de la d’Alcoi, veus que tot és més simple. O més complicat. Històries sobre cuiners amb un gran ego i poca humiltat en coneguem unes quantes del món del cinema (l’alemanya Bella Martha, o Fuera de carta, de Javier Cámara), o fins i  tot a la narrativa (l’infumable Sal de vainilla). Què té de diferent la història d’en Blai, el gran xef de Lloret de Mar i educat a Barcelona? Que conta el que altres no, i és el procés d’aprenentatge en aquest laberint que poden ser els restaurants de renom, a la recerca d’estrelles de guies que jo només pensava que eren de marques de pneumàtics. Posteriorment, l’èxit, la configuració de la personalitat definitiva. La solitud. Però sempre en aquestes històries, un tema en comú: a la vida li manca alguna cosa, eixa sal, eixe rerefons de passió, d’amor per les persones. Perquè deu ser que quan algú té èxit a la vida, en qualsevol camp que siga on destaque, ha de deixar enrere amics, família, parella. Quan deixar-ho per a després ja pot significar “massa  tard”.

Pel que al títol respecta, la narració pot semblar un punt avorrida arribat un cert moment. Et preguntes quan comencen a menjar-se ací a la gent. I quan t’ho planteges, quasi te’n penedeixes. No revele massa, només dir que una cosa pot ser veure-ho a alguna sèrie de televisió (no vaig poder acabar l’Hannibal de la NBC) però altra cosa és llegir-ho. I crec que açò últim és molt pitjor, i de bon tros.

El que més m’ha agradat: l’estil i la fina ironia de l’autora. També el procés, el naixement del geni, les experiències i les persones que el fan ser com és. Com no, el ben documentat que es nota que està cada tall, si m’ho permeteu dir així. La sensació de rebuig a l’hora de llegir, de voler parar però al mateix temps tindre ganes de veure què serà el següent. Una bona lectura de cap de setmana, amb l’extensió justa per a que no embafe ni enganye. Al cap i a la fi, deixa un sabor agredolç, però de rerefons agradable. I això asusta un poc.



dimarts, 20 de maig del 2014

Silvestre Vilaplana – El quadern de les vides perdudes

Hi ha obres que no et donen ni una treva com a lector, i aquesta és una d’elles. Ja feia temps que buscava l’ocasió per llegir aquest quadern, clavar-me en una nova trama ordida per la ment de Silvestre Vilaplana, i el resultat ha sigut desigual. I no perquè estiga mal escrita o mal estructurada, més bé al contrari. Els motius crec que van més cap al moll de l’os, i mai millor dit.

La història és de les més angoixants que he llegit en els últims mesos: els temes tractats no són per a menys. L’alcoià mescla la ment malalta d’un assassí pedòfil, amb altra amb una enfermetat tan cruel com és la de l’Alzheimer, desnonaments, tan actuals, prostitució, assetjament immobiliari, la pèrdua dramàtica de la família i de la feina, i el despreniment de llibres, els quals li donen la vida al protagonista, el vell Lluís Oliver.

Crec que com a lectora necessitava que la novel·la acabara quant abans. Massa temes plantejats, tots insoportables per a tot el dolor que pot suportar una vida, de manera que m’he arribat a sentir tan ofegada capítol rere capítol, que havia de fer una pausa d’uns minuts per interioritzar els esdeveniments, processar els sentiments que em provocava tot plegat, i continuar amb el següent. Menys mal que eren breus, dues, tres, quatre pàgines com a molt.

Ni tansols quan el senyor Oliver es parava a llegir per veure la seua pròpia vida als llibres , la ment podia parar de maquinar. La selecció, que plasme baix, és més bé angoixosa. Almenys els fragments elegits per a donar veu a un home que perd constantment la memòria. Per això, els passatges són més que perfectes, perquè estan dintre del to dels esdeveniments. Eixos llibres, que són els que li donaren alé tant de temps enrere, que al mateix temps són el seu manteniment però també la causa de tot.

Els fets es van entrellaçant hàbilment a mesura que trascorren els capítols: passem de la primera persona del present, narrat pel protagonista, amb les seues conversacions amb l’hoste, Anna, el llibreter, la policia, els metges, a la tercera persona del singular, en passat, dels pensaments de l’assassí de xiquetes, la seua estratègia, la seua distorsió. Tot regat amb una bona dosi de literatura universal, però també de moments en blanc, de confusió, de dubtes, d’angúnia. Els moments més tristos sense dubte són els que l’hoste, és a dir, la pèrdua de memòria i de consciència, s’apodera de les pàgines de la novel·la i per tant, del senyor Oliver, que sap que quan es recupere estarà en algun lloc indeterminat de la ciutat, brut, sense diners a les butxaques, perseguit per la culpabilitat i els remordiments, enrecordant-se de les xiquetes desaparegudes, de la seua dona, de la qual amb prou feines recorda el nom, i de la seua filla.

Silvestre Vilaplana té el mèrit d’haver aconseguit trasbalsar-me l’interior. És més complicat del que sembla que un autor cree aquest efecte sobre les seues víctimes. Així i tot ha sigut massa per a mi, emocionalment parlant. Ho he arribat a passar realment mal. El final, no obstant, ajuda a relaxar el ritme, és totalment inesperat i original. De fet, moltes vegades em preguntava com podria acabar tota aquesta ansietat per al senyor Oliver, i en absolut aquesta resolució havia passat pel meu cap, el que ha fet que per un microsegon se m’haja ocorregut tornar-me a llegir la novel·la. Però per ara no.

Mentrestant, em quedaré amb la completa selecció feta per la ment lúcida del senyor Oliver. Vistes així, aquestes xicotetes feres semblen tan innocents…

Huxley
Orwell
Asimov
Clark
Ray Bradbury - Fahrenheit 451
Honoré de Balzac - El pare Goriot
Joyce - Ulisses
Poe - Poemes (Lenora)
Virginia Woolf - Al far
Gustave Flaubert - Madame Bovary
Kurt Vonnegut - Escorxador 5
Bertol Brecht - La croada dels nens
Henry Miller - Tròpic de Càncer
Mitologia clàssica, amb Caront i l’Hades, i el mite de Sísif
Shakespeare
Fiodor Dostoievski - Els germans Karamàzov
Joe Bonham - Johnny va agafar el seu fusell
Oscar Wilde - El retrat de Dorian Grey
Albert Camus - L’estranger
Honoré de Balzac - Les il·lusions perdudes
Jack Kerouac - A la carretera
Goethe - Faust
Jorge Luis Borges - L’Aleph, contes del mite de Teseu i el Minotaure (“La casa d’Asterió”) i “Abenjacan el Bojarí”
Lewis Carroll - Alícia al país de les meravelles
José Saramago - El año de la muerte de Ricardo Reis
Fernando Pessoa 
Karl Marx - El capital
Vicent Blasco Ibáñez - La república
Manuel Azaña - La velada de Benicarló
Vladimir Nabokov - Lolita
Ernest Hemingway - Per qui toquen les campanes?
Henri Barbusse - El foc
Benigno Bejarano - Conspiradores
Jean-Paul Sartre - La nàusea
Victor Hugo - Els miserables
J.D. Salinger - El vigilant en el camp de sègol
Franz Kafka - El procés

Mercè Rodoreda - La plaça del Diamant