Diu Almudena Grandes que l’objectiu de Episodios de una guerra iterminable era treure a la llum xicotetes grans fites que tingueren lloc durant la Guerra Civil i el franquisme. Amb Inés y la alegría, la novel·la que enceta aquesta ambiciosa sèrie on pretén homenatjar Galdós, l’objectiu es compleix de sobra. I és que l’autora se centra en desvetllar-nos un capítol de postguerra magnífic i del tot inaudit: els pocs dies que va durar la presa militar de la Vall d’Aran per part d’uns milers d’homes que creuaren clandestinament els Pirineus, a finals de 1944, amb la fita de tornar a portar l’usurpada bandera de la República a Espanya, just quan es pensava que aquest país tenia solució amb la quasi segura victòria dels aliats a la Segona Guerra Mundial.
El que conta la Grandes és una gesta inhòspita i sorprenent, però el que tenia de pla genial, ho tenia de ridícul: aquesta croada va ser ideada per un personatge de segona fila del PCE, sense que els capitosts del partit tingueren la més remota idea del que estava passant. D’aquesta manera, Jesús Monzón va tractar de titelles a quatre milers d’homes que es jugaren la pell en aquesta heroïcitat. Alguns se la van deixar entre els sostres de pissarra i els carrers estrets de la Vall. Els superiors, com no, també se sentiren ningunejats.
Però no és Monzón el protagonista d’aquesta història. Inés i Galán, ara sí, les dues veus principals, ballen al so que aquell els canta, junt al de Pasionaria, Franco, Carmen de Pedro i altres que se senten a la novel·la. Ells representen dues històries que tenien totes les paperetes per a no creuar-se mai, però degut als capritxos dels cossos mortals, es troben per a no separar-se mai. Juntament amb Inés, anem destapant el dia a dia ple de proeses d’un grup de persones, tant homes com dones, que fan per sobreviure i elevar-se sobre una realitat que no els agrada. Personalment, és precisament la posada en relleu de la història de moltes dones que desconeixia, com la de Matilde Landa o Pilar Soler, grans en la seua quotidianitat, o altres més famoses, com Dolores Ibárruri, és el que més m’ha agradat de tot el relat. Em fascina com varen sobrepassar les circumstàncies adverses, i com es van alçar sobre elles mateixes per a fer-se més i més grans.
Però tornem a la novel·la que ens ocupa hui. Després de Los aires difíciles i El lector de Julio Verne, aquest era el tercer llibre que llegia de la madrilenya. Com que ambdós em varen entusiasmar, tenia grandíssimes expectatives posades en ell. Això pot ser un problema, i ho ha sigut. Estic fent balanç mental a les poques hores d’haver-lo acabat, i malgrat que m’ha agradat, hi ha quelcom que ha fallat. Després de pegar-li alguna volta, se m’ocorre que la novel·la ha tingut dos problemes: un, i més important, que li sobren moltes pàgines. I dos, que aquesta circumstància ha originat, quasi de manera necessària, que no aconseguira simpatitzar, centrar-me, identificar-me, o “creure’m” els personatges, malgrat que si pequen d’alguna cosa, és de ser extremadament reals. Els fets que es narren són a la vegada tan gran i tan menuts, que crec que tant Inés com Galán es dilueixen entre la constel·lació d’altres moltes històries, que al cap i a la fi és Inés y la alegría. Compartisc que era necessari un marc per a comprendre el context dels personatges, però pense que de vegades s’excedeix.
Torne a repetir que la novel·la m’ha agradat, i segur que seguiré amb Las tres bodas de Manolita aquesta sèrie, d’ací uns mesos. Però ara les meues lectures em porten per altres camins ben diferents. Per cert, d’ací un parell de dies es compleixen anys de la proclamació de la Segona República. Casualitats meravelloses que em porten les lectures de tant en tant. Ens trobem al proper post!
PD: Vos deixe ací una cançó del grup Barricada en honor a la memòria de Matilde Landa, dintre del seu disc inspirat en la Guerra Civil, "La tierra está sorda". Gaudiu-la!
