dilluns, 13 d’octubre del 2014

Roberto Saviano – CeroCeroCero: cómo la cocaína gobierna el mundo

Hui he llegit al Twitter que Evo Morales ha aconseguit un 60% dels vots a les eleccions bolivianes que tenien lloc aquest cap de setmana. Té raó Saviano quan diu que aquell que llig obri la ment i mira amb altres ulls la realitat que l’envolta. El primer que he fet ha sigut escriure al Google “Evo Morales cocaïna Bolívia”. Els resultats de la recerca són diversos centenars de milers. I òbric una notícia en portugués, altra en castellà, i sí: la realitat del país t’esclata a la cara. Són informacions que o ací no arriben o no tenim interés en saber. Resulta que el reelegit president va donar llum verda per a la plantació d’aquesta herba per raons medicinals i terapèutics, però es calcula que només un terç, sent molt generosos, es destinen a aquestos fins. La resta, qui sap on està? Tones i tones de substància blanca en pols desapareguda. Per suposat, les dones boniques (una antiga Miss) també estan implicades, ara ministres o no sé quina història. Curiós també que haja limitat la tasca de la DEA (la Drug Enforcement Administration americana, una mena de FBI de la droga) al seu país. 

He parat de fer-los click a més entrades. Al final, tot es limita al mateix. Cocaïna i poder, cocaïna i diners, cocaïna i la capacitat d’influir en la justícia i en el govern, cocaïna i el peix gran que es menja el menut. Ací, a Itàlia, a Colòmbia, a Rússia, al Senegal, té igual. L’essència humana no entén de races ni de colors, i sol respondre al soroll d’una bossa plena de bitllets. Ho hem vist a The Wire i a Breaking Bad. Com a anècdota, també parla de la famosa sèrie Sin tetas no hay paraíso, colombiana en orige, i que està basada en fets reals. Però amb CeroCeroCero posem noms (molts, en excés), posem quantitats, posem mecanismes (submarins, vaixells, avionetes, extorsions, decapitacions, tirotejos), precedents (Pablo Escobar, Griselda, una mena de Reina del Sur treta de la ment de Reverte). Posem carn, ossos i ànima de veritat. Llegiu Saviano i s’adonareu de la complexitat de tot plegat.

Però bé, jo estic ací per a fer una ressenya del llibre. Ha sigut inevitable fer aquest circumloqui, és el que té quan lliges sobre temes tan greus, com ja ens va passar amb el tema de RTVV (és la nostra escala, la valenciana, i també és important). Ho podeu llegir ací i ací. El llibre està molt bé perquè et posa en situació, ja que et dóna la lleugera sensació de que només s’està quedant amb la costra de tot el que hi ha baix, és a dir, que és més el que desconeguem que el que sabem. No obstant, el llibre peca massa d’això, de bombardeig. Haguera estat bé posar alguna imatge, algun arbre genealògic de la màfia per a no perdre’s entre malnoms, filiacions i dates. A més, jo que vaig intentar llegir Gomorra en l’italià original me’l vaig deixar per ser molt complicat, pensava jo que per al meu nivell d’aleshores, però ara veig que el problema és la manera que té d’escriure el Saviano: és tot massa dens, massa greu. No vaig tindre la mateixa sensació amb Escapa’t amb mi, potser perquè el format era televisiu, on el llenguatge és més directe i les situacions més gràfiques i la narració més sintètica. 

El llibre m’ha agradat però no tant com m’esperava. En canvi, les parts on ell narra el que personalment està visquent m’han semblat crits atronadors, per la seua novetat, perquè poques vegades tenim l’oportunitat d’endinsar-nos en el malson del periodista. Són pocs els passatges on l’autor posa per escrit l’horror que suposa el seu dia a dia, però igualment interessants. Són encomiables les tasques que fan aquestes persones, com els periodistes de guerra, que se’n van al centre de la notícia per a fer-nos arribar a alguns la realitat i denunciar la vulneració dels drets bàsics. De tota manera em quede amb una de les preguntes que es fa quan parla de Christian Poveda, un fotoperiodista que es passà a fer documentals i que va ser assassinat per la Mara 18: per a què? Al final, quin ressò tenen les seues paraules? La societat sembla totalment anestesiada davant del dolor alié. Almenys ens queda el consol de que poden ser la llavor que germine en algú: en aquell que està segut al teu costat en el tren, o el conductor d’autobús que em porta a casa, o el meu cap, o la seua secretària, o la dona del meu cap, o la seua amant, o el conductor del camió que porta café als bars de la meua ciutat, o l’infermera que va atendre al meu iaio l’última vegada que va estar ingressat…