Ho promet: aquesta vegada no he
sigut jo. El llibre m’ha trobat a mi, jo no l’he buscat. I sí, entre altres
coses, podem considerar que és un llibre de cuina. Però també d’amor, de
frustracions, de mort, i de sentiments mai expressats. També de segones
oportunitats.
Diuen que hi ha vida més enllà de
Murakami, pel que fa a la literatura japonesa. Uns diran: “Buf, menys mal!”,
perquè és un autor que no sol agradar a tot el món. Jo, que només he llegit Kafka a la platja, no puc opinar massa, encara
que recorde que em va semblar una lectura diferent, i per això vaig decidir
donar-li una altra oportunitat per a més avant. Efectivament, Kawakami no té
res a veure amb Murakami. Si alguna cosa caracteritza la seua prosa és la
senzillesa, la pinzellada, el detall en el relat. Un flash. Després d’alguna afirmació important, la mateixa Hitomi ens
contava el rumor que feia alguna tela al moure’s, o l’olor que li venia del
plat de fideus que estava menjant. La vida segueix, tot és relatiu, les coses
existeixen en l’intensitat i importància que nosaltres els vulguem atorgar.
Diuen que és una novel·la curta,
on no passa res, però que malgrat això, t’agrada. Jo no estic d’acord amb les
dues primeres afirmacions. Sí, és cert: en quatre dies tens de sobra per a llegir-la,
gaudint-la. A poc a poc, per a visualitzar aquells aromes o colors que evoca
l’autora. Els capítols tenen nom de productes que arriben en diferents
circumstàncies a aquesta tenda de segona mà. A través d’ells, descobrim un món
paral·lel al nostre occidental, que és el Japó del segle XXI. Són objectes que
pertanyien sobretot a persones del veïnat que han mort, però que passen a
formar part de les prestatgeries de la tenda per a tindre una segona vida, per
a no formar part de l’oblit. Al cap i a la fi, t’adones de que els objectes són
l’excusa per a parlar-nos d’un món immaterial i mental que existeix en els fils
que mouen Nakano, Hitomi, Takeo i Masayo.
I tots aquestos debats interns
sobre l’amor i el perdó, sobre el lament i l’oportunitat, van, com no, regats
d’abundant sake o te, acompanyats de
plats de fideus amb porc, algun canapé
de gambes o un, o dos, pastissets de poma. El vi serà la metàfora que servirà
per a tancar una etapa de la brocanteria i obrir-ne una altra. El vi, una
beguda ancestral, mediterrània per excel·lència, que conta la història de la
navegació fenícia i la “civilització” dels pobles, una vegada més com el pont
per a l’occidentalització. En aquest cas, com sempre, és un final trist. Un
raig de sol entra per la finestra de l’habitació.