dissabte, 17 de gener del 2015

Vicent Borràs – Primavera encesa

Tota acció té una reacció. Aquest axioma tan simple de Newton se’ns acopla a la realitat valenciana si no a la perfecció, almenys d’una manera aproximada. Sembla ser que les mesures que estan prenent en els últims anys els “nostres” polítics estan fent que a poc a poc (massa, però no anem a queixar-nos per això) la societat s’espavile. I això no només té ressò a les converses dels bars o als taxis, sinó que es veu en el món de l’art. L’art i les Humanitats en general es veuen necessàries, més que mai, en aquestos anys en els què prima el materialisme, el guany i la satisfacció immediata. La societat ha de parar-se un instant, o bé, almenys una part d’ella (sempre la mateixa) i preguntar-se en què se li està obligant a convertir-se, qui és i d’on ve, per a saber on vol arribar.

En aquest marc pose l’èxit del Botifarra (excel·lent documental el que han emitit fa poc per Internet i no per la nostra tele), o els Obrint Pas i Orxata Sound System, i altres cantautors valencians com Pau Alabajos o Andreu Valor, per citar-ne només uns poquíssims. I en literatura (em limitaré a aquestos dos camps només per a no eixir-me’n massa del tema de la novel·la de hui) estem vivint una regeneració editorial, o millor, un nou brot de xicotetes publicacions però que estan fent molt de soroll. I això està molt bé, i més si tenim en compte que estan fetes en la nostra llengua. Espere i desitge que siga el daurat inici d’una nova realitat, encara que jo sóc més bé escèptica. 

Opinions personals a banda, Primavera encesa és filla de tot el que estic dient. Últimament proliferen a les llibreries, que no als informatius, tota una sèrie de novel·les, relats, o com vuigueu dir-los, que tracten sobre el surreal dia a dia dels valencians. Vertigen, Lluitant contra l’oblit, Totes les cançons parlen de tu (les tres de la mateixa casa), o Col·lecció particular, entre altres que tenim en el punt de mira, i ara, aquesta, de Bromera, fan falta. I que davant del que està passant, que algú es decidisca a escriure sobre això i que a més, altre algú tinga el valor de fer que aquestes obres isquen a la llum, no pot ser res més que una boníssima senyal. I és que, de material de primera mà, en tenim per a parar un carro, nosaltres. Només cal obrir un diari qualsevol o passejar-se pels carrers de les nostres ciutats i els nostres pobles.

No tot van a ser flors. Que no vos enganyen. Primavera encesa porta a la confusió (pel títol, per la signficativa coberta, pel resum al mateix llibre, per les notícies que circulen pel web): si esteu esperant llegir una novel·la sobre el terror que es va viure al centre de València fa quasi tres anys, esteu equivocats. A mi m’han pillat. D’acord, es parla del Lluís Vives i d’algunes càrregues policials i manifestacions, però poc. I crec que és això el que li falla a la novel·la: es creen unes expectatives que no s’acaben d’acomplir. Si l’editorial m’haguera venut la història que es conta d’una altra manera, la decepció segurament haguera sigut menor. Bambolla immobiliària, racisme, EROs a mitjans de comunicació, atur, violència urbana, immigració i xenofòbia, retallades en educació, pobresa, destrucció del barri del Cabanyal. Al meu parer, massa temes damunt de la taula que fan que el fil principal que uneix a tots els protagonistes d’aquesta novel·la coral, que són els actes de febrer de 2012 a una València on el soroll de l’helipòcter solcant el cel era omnipresent, es difumine. Massa temes i molt complexos que efectivament configuren la nostra realitat, però que es passen tant de puntetes que no dóna temps a fer una reflexió o un retrat amb més matissos. De fet, cadascun d’ells es mereix una novel·la per si mateixa, si no la té ja.

Un aspecte confús i crec que emprat de manera desafortunada ha sigut el de la fonètica. Sí, el que llegiu: com és possible que al parlar sapiguem que estan utilitzant la “k” en lloc d’una “c” o la “ñ” en lloc de la “ny”? Doncs alguns dels personatges d’aquesta novel·la ho saben. Personatges, que a més, per al meu gust un han resultat un poc plans i amb evolucions massa ràpides, poc creïbles, potser com a conseqüència del que ja he dit més amunt: voler tractar massa temes sense tractar-ne cap en profunditat. 

Així i tot, remetent-me als primers paràgrafs que he escrit, em quede amb la part positiva: que continuen produint-se obres d’aquest caràcter i en valencià. Això mai serà una mala notícia, i de material, en tenim per als propers vint anys si volem, per desgràcia.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada