Shirley Jackson – Siempre hemos vivido en un castillo

Acabem l’any amb una lectura d’aquestes pendents de fa no sé ni el temps. M’abellia canviar de registre, encara que no estic segura d’haver-ho aconseguit del tot. La raó és que no sé si és perquè tenia Cims Borrascosos massa fresca, però en moltes coses m’ha recordat, i molt, a aquesta novel·la decimonònica d’una de les germanes Brontë.

No obstant això, la novel·la m’ha agradat molt, fins al punt de superar les meues expectatives. Com ja he dit al principi, tenia aquest volum pendent de feia molt de temps, i havia llegit alguna cosa, molt poca, sobre el seu argument, però sobretot, sobre el seu ambient. Una vegada dit açò, puc afirmar que res del que llegiu al respecte arribarà a fer-vos una idea del que suposa endinsar-se en el món de Merricat i Connie.

És quelcom infantil, però també oníric i terrible. És llunar, salvatge, ombrívol, humit i inexpugnable. És monstruós i innocent, tendrament sàdic. No sé com explicar-ho millor, i potser vos estaré liant més, però crec que és exactament així. Primer, intentes esbrinar què els ha passat a tres dels membres de la família Blackwood, i empatitzes amb la menuda de les germanes (la protagonista absoluta, Merricat), però al poc te n’adones de quin ha sigut el teu error. I t’agrada, i no pots parar d’escarbar entre les fulles del seu cau fins a fer-te un lloc còmode i acaronar el pelatge de Jonas, mentre observes amb una mirada obscena, partícep i incrèdula el poder i la creativitat de Merricat, la seua candidesa, el seu raonament. La resta, el que semblava més important, passa a segon plànol, per voler descobrir més i més: tindrà algun secret més soterrat a prop d’alguna pedra? Alguna pertinença penjada en un arbre del seu bosc?

És una novel·la sense dubte de terror psicològic, molt ben escrita, amb la informació dosificada sàviament. És atemporal. Ha valgut molt la pena acabar el meu any lector clavant-li mos per fi a Shirley Jackson, fins al punt que repetiré de ben segur. Un gran descobriment, una macabra bellesa la de la casa de les Blackwood i les seues inquilines. Un plaer que m’hagen convidat a visitar-les en aquest 2018 que ara acaba. Esperem que aquesta siga la senyal d’un inici de lectures del seu nivell per a 2019!

Joan Didion – El año del pensamiento mágico

Fa un temps, vaig fer una agranada per la xarxa per tal de fer una selecció de lectures per als propers mesos. El protagonista del post de hui va entrar en el sac, i una vegada el vaig aconseguir, el vaig deixar en reserva per a més avant. Altres lectures me motivaven més en aquells moments. No cal dir que després d’uns mesos he oblidat l’argument de quasi totes les lectures que vaig triar. Així, i pensant que es tractava en un llibre d’articles independents sobre temes diversos, unit a que el títol feia referència a l’any, em va semblar el fermall perfecte per a tancar el 2018, i per això el vaig escollir.

Però quina bufetada a la cara. Pàgina rere pàgina. Malgrat que des del principi vaig detectar que m’havia equivocat en l’elecció tenint en compte els criteris anteriors, no vaig poder parar de llegir, atrapada com un imant a les seues pàgines. I això que la lectura és del tot menys agradable, almenys en la seua temàtica general: el procés que passa una persona davant la mort d’un ésser estimat. En el cas de Joan Didion, i és que estem davant d’un assaig o relat en algun sentit autobiogràfic, parla de manera delicada i gens autocompassiva o dramàtica de la sobtada desaparició del seu marit davant dels seus nassos, amb el factor agravant del precari estat de salut de la seua filla Quintana.

Amb el text de Didion, començat a escriure uns 9 mesos després de la mort de John G. Dunne, el seu espòs, vaig reviure i em vaig veure reflectida (a mi i a la meua mare) en tot allò que em va passar pel cap quan mon pare ens va dir adéu. Pràcticament tot el que descriu l’autora, a mi m’ha passat, i per això m’ha semblat magnífica la relativa racionalització i la posada negre sobre blanc de tantes emocions en moments tan confusos, on tot el teu món s’enderroca i comences a veure la teua vida actual amb una tristesa perenne i encegadora. Des de la sensació que en qualsevol moment va a entrar per la porta, a com desfer-se’n de la seua roba o objectes personals, notar la seua presència d’alguna manera, voler arribar a casa i contar-li o preguntar-li alguna cosa, la pèrdua de la capacitat per retenir informació, la recerca obsessiva per trobar més informació de la que et donen els metges, reconéixer llocs transitats amb ell, de sobte tenir ganes de fugir d’un lloc, la culpa i la sobreresponsabilitat, la melàngia al veure les fotos antigues, les senyals que ens avançaven sense que les veiérem el desenllaç proper… En el cas de Joan Didion, a més, la vida no li va donar treva amb els continus ingressos a la UCI de la seua filla Quintana, el que incideix amb la crueldat del relat, però que no ho és tal si el llegim amb la tranquil·litat i la lucidesa amb què està escrit.

El temps, i imagine que com a escriptora professional, també l’escriptura, va donar a Joan Didion la distància per a poder assimilar per fi la realitat del que li havia passat, a pesar de la mescla de records, fins a arribar a la natural posada d’ordre, comprensió i perdó, i sobretot llevar-se la culpa de damunt, veure que per molt que haguera fet, la mort hauria esdevingut igual i d’igual manera. Un dia et seus a sopar i la vida et canvia, com diu l’autora. Perquè amb l’irrupció de la mort, se’t fa molt present en el dia a dia que la teua vida “normal” és allò que es manté en un equilibri fràgil, relativament fàcil de trencar. 

És una lectura gens fàcil, reflexiva i serena, necessària en aquesta societat on la mort és un tabú; on no sabem com ser útils als éssers que es queden i que tanquen la porta de casa quan l’última persona que ha vingut a donar el condol se’n va. Per això cal llegir-la i interioritzar-la, fer-la nostra, i veure que a poc a poc el sol torna a lluir i que no ens sentim més culpables quan tornem a riure, encara que és veritat que mai més riurem de la mateixa manera.

Crec que encara em donarà temps de fer un proper post abans de que acabe l'any. Fins aleshores, bones lectures!

Edith Pearlman – Miel del desierto

Crec que vaig cometre un error a l’hora de triar aquest llibre després de fer tan poc de temps que havia llegit el recull de contes Demasiada felicidad, d’Alice Munro. Se semblen tant, i al mateix temps, són tan diferents sobretot en estil, que crec que cada vegada que m’endinsava en les seues pàgines, pensava en ell, comparant-lo. En aquest sentit, crec que el de la Munro supera en qualitat i en aprofondiment el de Miel del desierto.

M’ha sabut a poc. No he aconseguit entrar en quasi ninguna de les històries, ni comprendre el sentit de moltes elles, que acabaven quasi igual que començaven. ¿Què em volies contar, Edith Pearlman? ¿Quin era el teu objectiu, l’aprenentatge moral que s’extreia d’aquestos xicotets retalls de vida? En gran part, els relats o bé m’han avorrit o bé m’han deixat indiferent, amb ganes de que s’acabaren per a passar a una altra cosa. No he simpatitzat amb els habitants de Godolphin, Massachusetts, el que per cert sembla que la geografia era l’únic fil conductor. Sí, alguns dels relats comparteixen un hotel, o una tenda d’antiguitats, i fins i tot algun dels personatges, però ni així.

Per no enganyar a ningú, no tots els relats han mantingut tan baix el meu interés, el problema és que són pocs en relació al calidoscopi d’aquesta xicoteta localitat: una dona que treballa com a podòloga a un gabinet amb grans finestrals que donen al carrer, un xiquet que és capaç de distingir una gamma cromàtica major que la resta de mortals, com una mare aconsegueix tindre l’atenció del grup de xiquetes adolescents entre els quals es troba la seua filla amb un aparentment innocent joc amb un barret, com li canvia la vida a una insulsa treballadora d’un hotel quan s’apunta a una associació contra l’ablació, o la relació quasi estranya d’un matrimoni que freqüenta una cèntrica botiga d’antiguitats. Aquestos són els que potser més m’han aportat i els que han tingut alguna cosa que m’ha pertorbat. Volia ser justa, encara que no passe de la mera enumeració.

No obstant aquesta relació de menys de mitja dotzena de contes que sí que m’han enganxat, serà un llibre que oblidaré ràpidament, i que no quedarà entre els que més m’han agradat d’aquestos 12 últims mesos. D’ací uns dies sabrem quin balanç faré d’aquest any lector. Mentrestant, bones lectures!

Valérie Mréjen – Mi abuelo

Per qüestions innates relatives al procés de formació del cervell i de la memòria, conservem fragmentats els records de la nostra infantesa. Ja ens agradaria mantindre vius certs moments, o mantindre fresc aquell viatge mític del qual parlen els nostres pares o germans majors. Un recurs és el de la reconstrucció d’una memòria a partir del relat d’un tercer, o la idealització del passat. Bé, algú podria dir que precisament ahí rau la màgia de ser xiquet: que atresorem records que no es repetiran mai, per molt que ho intentem. Jo no recorde altre sabor igual que el cous-cous de la meua àvia (i he intentat recuperar-lo per mi mateixa un centenar de vegades), i no podré tornar mai agafada de la mà de ma mare a una bodega que havia darrere de casa, una d’aquestes antigues amb grans garrafes de vidre cobertes de vímet, amb un olor i una frescor particulars i que ja no es troben enlloc. 

Crec que aquest llibre de Valérie Mréjen va d’açò. De les espurnes que tenim de la nostra infantesa. De les coses que percebim però que no trobàvem explicació “adulta”, simplement les agafàvem com venien perquè era així i punt. De les coses involuntàries i absurdes que rememorem d’un familiar, proper o no. Recorde que aquesta tia feia olor a laca. O que el meu avi sempre em deia que havia de llavar-me les mans abans de dinar. Detalls sense importància aparent, sense un fil coherent, però que amaguen el secret del que vam ser.

De tota manera, jo he recreat passatges bonics i ideals. Mréjen planteja altres aspectes més durs (i altres de més alegres, és clar) de la seua complexa família i les seues relacions calidoscòpiques. I amb un estil que a mi en un principi em va xocar moltíssim: pensava que eixe recull, en forma de poques línies contant cadascuna un tema independent del següent, formaven part d’una introducció que no acabava mai, mentre esperava ansiosa a que començara la novel·la. Però no. Vaig haver de començar des del principi quan em vaig adonar que aquella era la novel·la. Bé, novel·la o recull de records de manera novel·lada a través de flashos i espurnes. Aquesta manera d’escriure, malgrat el desconcert inicial, no m’ha desagradat i m’ha semblat el més coherent del món. Fins i tot crec que ha aconseguit crear la màgia pròpia de la infantesa.

A banda està l’argument, que com a tal, podríem dir que no existeix, però que quan acabem, tenim la sensació d’haver conegut molt bé el pare Mréjen, la mare, l’avi i tota la munió d’àvies, esposes, ties i tios. Una narració molt original i amb el seu punt divertit, ideal per a una vesprada de diumenge. I a més a més, molt, molt curta, per a que després diguen. Si és que qui no llig perquè diu que no té temps ja poc buscar-se altra excusa…

Alice Munro – Demasiada felicidad

Ja feia molt de temps que els llibres d’Alice Munro em cridaven a les prestatgeries de la biblioteca, però mai em decidia per cap. Quan un autor és tan prolífic, és difícil saber per on començar per fer un tast de la seua essència. Després de veure aquest volum en algunes llistes, m’hi vaig decidir finalment pel relat, l’últim del llibre, que dóna nom a aquest recull d’històries, més que de contes. I és que em resultava del tot interessant conéixer la vida de Sofia Kovalevskaia, una matemàtica russa que va arribar a ser professora a la Universitat d’Estocolm allà pels finals del segle XIX. Tenia 41 anys acabats de complir quan va morir. 

Així que em vaig agenciar el meu exemplar disposada a empassar-me els relats que precedien Demasiada felicidad amb certa curiositat. La curiositat va donar pas al dolor i a l’estupefacció amb Dimensiones, el primer de tots. Va ser com un colp de puny a la boca de l’estòmac; no podia començar més fort amb un tema tan greu com el de la violència domèstica, sobretot quan les víctimes més afectades són els més menuts de la casa. Vaig haver de parar, sense saber massa bé si seria capaç d’afrontar la seua lectura si el nivell era aquest. Afortunadament per a mi, la resta de relats tenien un ambient diferent, uns més greus, altres amb un toc sarcàstic, oscil·lant en interés, però, això sí, amb el denominador comú de mirar els fets del passat des de l’òptica que et dóna el temps, amb protagonistes en alguns casos amb certa edat, però sempre, sempre, amb un fet puntual, terrible i horrorós, que ha marcat la seua vida. En aquest sentit, altre dels relats que em va devastar va ser Juego de niños. Què injusta i quina impotència et dóna presenciar la violència sobre els que menys es poden defendre. Podria destacar-ne d’altres, com El filo de Wenlock o Radicales libres, però crec que ja es podeu fer una idea.

Finalment arribem a Demasiada felicidad, el relat a trossos de la vida de Sofia Kovalevskaia, una dona que es va haver de fer lloc en el sempre masclista món universitari (si ara ho és, imagineu-se a la segona meitat del segle XIX). Després dels anteriors, on les emocions podien arribar a ser tan intenses i dins del que cap, coherents entre si, no arribes a comprendre què fa eixa història ahí. Crec que és la que menys quadra de totes. Potser perquè la manera en què està contada la vida de la Kovalevskaia s’ha convertit en un puzzle massa fragmentat, o potser l’ambientació decimonònica, no ho sé. O perquè ens quedem amb ganes de més, mentre que amb la resta, amb el nombre de pàgines que tenen tenim més que suficient per comprendre-ho tot, no li sobra o li falta cap pàgina, mentre que amb Demasiada felicidad no. En qualsevol dels casos, ha estat bé conéixer a una predecessora tan il·lustre i tan ignorada, i més en un camp tradicionalment masculí com és el de les matemàtiques.

Com podeu imaginar tinc, per tant, sentiments trobats amb la lectura de Munro. Els relats que m’han atrapat, m’han agradat molt, però altres m’han deixat un tant indiferent. No obstant això, pense seguir amb aquesta autora, perquè per ara l’aparte fins la propera amb la sensació de que només he passat per damunt del seu univers, sense aprofondir massa, i sé que hi ha més per descobrir.

Fins la propera lectura!

Virginie Despentes – Teoría King Kong

Si bé aquest assaig fa 11 anys que es va publicar al nostre país, crec que va ser arran la famosa sentència del cas de La Manada quan de manera colateral i inesperada, es va veure llançat a la fama. Des d’aleshores, és del més habitual que aquesta cridanera coberta, amb un goril·la que rememora la postura del braç alçat en senyal de força, amb un color roig intens, poble les prestatgeries i les vitrines de moltes llibreries. Quasi que s’ha convertit un reclam per a entrar i fullejar-lo.

M’agradaria que la Despentes i la Moran tingueren una conversa i veure-la per un foradet. No sé quina de les dues guanyaria en el recompte de dir la paraula més malsonant i més vegades. Torne a preguntar fins a quin punt és necessari dir (o escriure) paraules fortes per fer-te entendre o per a que et prenguen seriosament. Segons la meua opinió, lluny de quedar contundent, quedes en ridícul i perds tot tipus de seguiment en la teua argumentació, perquè de sobte la persona a la què et dirigeixes para d’escoltar el que ve després i diu: “eh, acaba de dir X?” (posa en el lloc de la X qualsevol paraulota que se t’ocórrega). No m’agrada. Què pretenen mostrar aquestes feministes, que són verbalment agressives? Que elles també ho poden ser, igual que els homes? Els homes són verbalment agressius, tots? I això és un factor positiu que hem de copiar i reproduir?

Deixant aquestes qüestions d’estil a banda, efectivament pense que és un llibre que s’ha de llegir amb molta, molta calma. En teoria és un assaig sobre els debats més encarnissats del feminisme, com la prostitució, la pornografia o la “cultura” de la violació. Com ja vaig dir amb el de Caitlin Moran, no vaig a entrar fil per randa en si estic a favor o en contra del que diu, però el que sí que em sembla interessant és la reflexió que fa al principi sobre el lligam entre patriarcat i capitalisme, i com això impregna tots els aspectes de la nostra vida quotidiana. Per cert, ella que és punk i quasi antisistema, tal i com s’autodefineix, em sembla del tot contradictori que defenga la prostitució i la pornografia com una manera de guanyar molts diners, de manera que se li fa joc a eixe sistema que ella rebutja. Però vaja, és només un matís.

Una altra cosa que li critique és que darrere d’aquesta etiqueta d’assaig, i com ja passava amb el dues vegades ja mencionat llibre de Moran, és que amb l’excusa de parlar d’aquestos temes polèmics, l’autora conta les seues experiències en dos dels temes més grossos que exposa, i de manera molt dura i sorprenent (la prostitució i la violació), i l’extrapola al conjunt de la societat. Em sembla molt, molt perillós. Sí que es nota que ha llegit molta teoria, però crec que li falta un punt d’empatia, i sobretot documentar-se sobre altres aspectes socials i altres estudis sobre eixos temes tan seriosos i que transcendeixen la mera qüestió femenina per a convertir-se en quelcom global.

Un altre aspecte que m’ha xocat moltíssim ha sigut la concepció que té l’autora del matrimoni. Una concepció quasi decimonònica i clàssica, quan les dones es casaven amb es homes per garantir-se un sustent. Però hui en dia això no és majoritàriament així (bé, tots sabem que hi ha matrimonis de convivència, i que efectivament hi ha dones pobres, de l’est sobretot, que vénen atretes per promeses de matrimoni per garantir precisament això, però NO és el percentatge majoritari de matrimonis que es contrauen actualment). No sé de quines amistats s’envoltarà aquesta dona o quins matrimonis proliferen en el seu entorn, però en el meu ja vos dic que és una idea inconcebible, més que superada.

Per no parlar de la idea rabiosa i esbiaixada que té sobre els homes. No tots els homes són violents. Ho lamente per ella. No tots els homes van pel carrer buscant violar dones. Per descomptat que hi ha de tot. D’eixos dels que descriu i dels que per desgràcia ella mateixa es va topetar, hi existeixen, és clar, però no tots són així. Si jo fóra home, per suposat que m’hauria plantejat el patriarcat i el capitalisme en termes que ella molt assenyadament descriu, però m’haguera ofés perquè em vegen com un ent mogut pels seus instints primigenis i violents.

Com ja he dit, el llibre té punts molt clars i que aplaudisc amb vehemència. De fet, els recomanaria llegir a qualsevol. Però els punts foscos desllueixen la seua lectura i de vegades clarament molesten. És per això que tinc una sensació agredolça després d’haver-lo acabat, però en general, crec que em quede amb el regust de que alguna cosa no ha funcionat i que de veritat de la bona podria haver anat millor. Les expectatives potser eren massa altes? 

Fins la propera lectura!

Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor

Un tiempo extraño provoca un comportamiento extraño. Como un mechero Bunsen aplicado a un crisol provoca un intercambio de electrones, la división de algunos compuestos y la fusión de otros, así una ola de calor actúa sobre las personas. Las desnuda, les hace bajar la guardia. Y los comportamientos se tornan no tanto inusuales como espontáneos, desinhibidos. Las personalidades, más que cambiar, afloran desde lo más hondo a la superficie (Maggie O’Farrell – Instrucciones para una ola de calor).

Si aquesta no és la primera vegada que topeteu amb alguna entrada del meu blog, sabreu que molt rara vegada copie les frases que més m’han suggerit. Deixe que siga el lector el que les descobrisca, les localitze i senta el que haja de sentir, que no té per què ser el mateix que he sentit jo. Però en aquest cas, em faig una excepció a mi mateixa. Quan a meitat del llibre llegim aquestes línies, ja portem una singladura metafòrica per la família Riordan per saber fins a quin punt és cert a la novel·la. Potser també a les nostres vides, però això ja és un altre tema. Aquest sentiment d’aflorar a nosaltres mateixos per la calor ho havia pensat alguna vegada, i l’únic fenomen més que se m’ocorre amb efectes similars és la nit.

Però l’autora tria una espantosa canícula que arrasa Londres i els seus habitants durant els dies centrals del mes de juliol de 1976. Degué de ser memorable per a una ciutat més bé habituada a la pluja i a la boira. Dels fets d’aquells dies es recordaran banys a les fonts, incendis, collites tirades a perdre, legislacions específiques per a no malbaratar aigua corrent… però, si li preguntàrem a la família Riordan (si existira) què recorden d’aquells dies, dirien que va ser l’estiu que son pare va desaparéixer evaporat a l’asfalt i que va ser en eixe punt quan les seues vides van canviar per a sempre.

La novel·la és meravellosa de principi a fi, m’ha entusiasmat i m’ha tingut enganxada a més no poder des de la primera fins a l’última fulla. Amb la no tan simple excusa de saber on està son pare i per què aparentment se n’ha anat de casa de manera voluntària, ens endinsem en les profunditats d’aquesta particular família d’orige irlandés, catòlics residint a Londres, cadascú d’ells infeliç a la seua manera, però amb els ingredients per a poder donar més llum, o millor, aire fresc, a la seua trista existència. Cada membre té els seus secrets, les seues frases que vol dir però que no li ixen de la gola, una paraula de calor (uf, altra vegada!) al que està segut al seu costat però que simplement no pot pronunciar. Com deia Joyce Carol Oates a Carthage, potser l’única idea amb la què em vaig quedar de la seua novel·la, és que una família és com una successió de plaques tecnòniques en relatiu equilibri entre els seus integrants, i la desaparició o canvi en algun d’ells provoca un terratrèmol en la resta. Així, però de manera interior, viuen l’absència del silenciós Robert-Ronan, que sempre haurà estat ahí per a tots menys per a ell mateix.

L’ambientació dels detalls que fa Maggie O’Farrell sobre els personatges és acurada i rellevant, perquè ens indica la personalitat i el caràcter de cadascun d’ells: des de la roba, als cabells, la manera de parlar… passant sobretot per la casa on viuen, tot es fa ressò del caos i dels silencis que els assetgen. El rerefons històric, la violència de l’IRA, la misèria irlandesa a l’opulenta i orgullosa Anglaterra no molesten, més bé el contrari, donen cos. I d’aquesta manera, Gretta i Robert, però sobretot Mónica, Michael Francis i Aoife et van donant punyalades al cor mentre els mires amb fascinació i ells et retornen la mirada desafiants, preguntant què hagueres fet tu, què fas tu amb els teus dia a dia.

I com a solució, no se t’ocorre altra cosa millor que posar de fons Ode to my family, de The Cranberries.

Quin bon sabor de boca per a anar tancant l’any pel que a literatura respecta. Fins la propera lectura!

Celeste Ng – Pequeños fuegos por todas partes

Crec que podria incendiar les xarxes socials de tant en tant. Un xicotet foc en forma de comentari ací, una espurneta en altre comentari allà, una flameta en el meu perfil de Twitter o Instagram… I acabat! Per a aquell que vaja interessat, un intent de fer fora totes les expectatives i ganes boges de llegir una novel·la que tot el món posa en els núvols. Anem a ser sincers: aquesta novel·la no és per a tant. Està bé, però no és la millor que hages llegit mai. Almenys, per a mi.

Anem a pams: la idea general de l’argument és interessant, i és que a tots ens agrada veure com podria canviar la vida d’una família burgesa, més que benestant, quan es creuen en el seu camí una mare i una filla oposades a tot el que coneixen. Què es qüestionen, què descobreixen de si mateixos, què aprenen de nou… si és que fan alguna d’aquestes coses. Però quan ja decidim endinsar-nos i ja tenim clar que la idea general ens motiva, topetem amb el problema número 1 d’aquesta novel·la: les contínues repeticions, les explicacions duplicades i triplicades d’aspectes que ja s’havien tractat prèviament. Ens descol·loquem perquè sobren pàgines, i moltíssimes. Problema número 2: quan per fi ens tornem a situar en el fil, de sobte… pam! S’obri un altre meló argumental. I és que tenim de tot: qüestió racial, adopció, maternitat, avortament, ventres de lloguer, abandó infantil, pobresa, sexe juvenil, un xicotet toc judicial, més un llarg etcètera, i així, tractant temes molt complexos, arribem fins el final, amb la sensació d’haver-ho tractat tot sense tractar res en particular, només haver rascat la primera capa del problema, amb una multitud d’idees inconnexes en el cap. Problema número 3: bé, realment saber com acaba el llibre ho saps des del principi, per tant no hi ha cap misteri, però això no lleva que tingues la sensació de que l’autora haja volgut posar fi a tot d’una manera ràpida i abrupta, en contradicció i descompensació al que déiem sobre el problema número 1.

No vull estendre’m ni ser cruel. Només vull compensar els comentaris ultrapositius que trobareu per tot arreu sobre aquesta famosa novel·la. De fet, he llegit que van a fer una mini-sèrie i tot. Si arriba, serà com aquelles pel·lícules fetes per a la televisió que només emeten al migdia: família asquerosament rica i perfecta dels anys 90, filla i fill majors populars, altra filla, aquesta rebel, oblidada, odiada i incompresa per tots, pare que no compta per a res i mare repel·lent, junt a dues heroïnes que arriben de fora i no saben on s’han clavat. Culebró americà dels clàssics, amb personatges tipificats, sense molta més pena ni glòria. Per posar-li accent a allò positiu, el que més m’ha agradat ha sigut que els personatges femenins tenen el pes central en la novel·la i que coneguem el seu punt de vista davant les situacions que viuen, i que es mostren a ull vista les moltes misèries morals de tots ells sobretot al final, quan existeix una possibilitat de redempció, d’autocrítica i de catarsi. Ah, i com no, una coberta preciosa, que tot s’ha de dir!

Per la resta, com ja he dit, no està mal, una novel·la que per a mi passarà a l’oblit en breu, un “pse!” si d’ací un any em pregunteu per ella. No perdreu massa el temps si l’enceteu, però tampoc guanyareu gran cosa. Mentrestant, espere que la propera lectura no siga igual. Fins aleshores!

Amélie Nothomb – Biografía del hambre

Només em podia aproximar a aquesta novel·la autobiogràfica amb una fam ferotge. I com a tal, l’he devorada amb ànsia, fins al punt d’obligar-me a mi mateixa d’agar aire entre mos i mos. Les paraules de la Nothomb, més que mai, omplen la boca, la panxa, el cap i les venes. 

No es pot dir que l’autora siga monòtona i avorrida. És camaleònica. Cada cosa que escriu és una transformació radical de l’anterior, original i nova, de manera que el text que tens a les mans no et sona a res mai llegit abans. Això sí, que no falte la seua personal dosi de crueltat, bellesa, autocrítica i sentit de l’humor. 

Crec que és la novel·la d’ella que més m’ha agradat per ara de totes les que he llegit, i que n'enllaça amb alguna que ja he descrit. Bé, sempre i quan l’enquadrem dintre del gènere de novel·la, perquè més bé és una autobiografia dintre del subgènere de l’autoficció. En ella, una Amélie adulta rememora les seues primeres memòries a un Japó mític i molt estimat, per a seguir la seua odissea personal i familiar a Xina, Bangladesh i els Estats Units. Cada aventura i desventura que ens conta té arrels reals, supose, però el tiny fantàstic de la Nothomb els dóna un caire especial i poc anodí. Personalment, crec que un dels motius pels quals l’autora va escriure aquesta obra va ser per a analitzar les raons que la van portar a patir una terrible anorèxia durant dos anys de la seua adolescència. Estremeix llegir com la va adquirir, sofrir i sobretot, superar. Però tot ho conta amb una elegància i subtitlitat tal que no “molesta”, és com si passara de puntetes, però està ahí. Per la resta, he gaudit per la seua passió per la bellesa, que troba per tot arreu, sobretot en la literatura, però també en el menjar o en les relacions humanes, per no dir les reflexions que va soltant sobre diversos i variats temes, d'entre les quals, em quede sense dubte a les que fa al principi sobre l'orige de l'art. En definitiva, aquesta novel·la és un cant a la vida.

Després de llegir aquesta obra, se’t queda més patent que deu ser difícil ser Amélie Nothomb i que no t’explote el cap davant de tots els impulsos que rebrà aquesta dona del seu voltant. Les personalitats tan sensibles no ho tenen fàcil, i són més vulnerables. Així que no ens queda altra que “cuidar” virtualment a la Nothomb per a que continue escrivint més i més.

Laetitia Colombani – La trenza

Quan ens unim, les dones canviarem el món. És una frase que sona a eslògan prefabricat, que podem trobar amb una grafia i un fons bonic tan de moda a les xarxes socials, i que quasi ningú es creu. Però és cert. Les dones, quans ens recolzem, som capaces de tot. Qui no té un grup d’amigues que necessita per fer teràpia de tant en tant? Persones especials que són el nostre punt de fugida, que adorem, a les què tant ens pareguem, però en el fons són tan diferents a nosaltres, però que estimem tal i com són. Es converteixen en el nostre contrapunt, les que pinten de colors un mal dia a la feina per culpa d’un company idiota, una relació que pintava que prenia el vol però que les pors de l’últim moment han fet fracassar (una vegada més), aquest fill meu que no vol fer-me cas en res… Imagineu-se si això ho aconseguim a escala mundial en aquest món tan globalitzat.

Crec que la novel·la de Laetitia Colombani, La trenza, va de tot això, encara que no d’una manera tan clara com he exposat jo. Diguem que m’he apropiat l’argument i l’he modificat al meu gust. I això que la idea és del tot original: tres dones que no es coneixen ni es coneixeran mai, i que viuen a tres punts del món oposats, però unides pel mateix. La lluita. Una lluita que es teixeix i es trena per donar-los força entre si amb unes mans invisibles i una energia insòlita a través d’una matèria prima molt especial, les persones que la manipulen i la persona que la fa lluir: els cabells. 

M’ha agradat molt el començament de la novel·la amb Smita, la jove índia que decideix fugir de la seua condició d’intocable per garantir un futur millor a la seua filla, però crec que això ha sigut quasi que el millor de la novel·la. La resta no ha estat malament: Giulia, la jove siciliana al cap d’una empresa familiar a la deriva i que coneix l’amor, tot d’una manera inesperada; i Sarah, l’executiva agressiva, sense temps a fer res menys per a deixar-se la pell al bufet d’advocats on treballa, i que al final la vida li dóna un colp de puny a la taula per a fer-la aterrar i que mire el seu voltant i es qüestione en què s’estava convertint el seu dia a dia. El pitjor, per a mi, ha estat el discurs de vegades enciclopèdic de certes matèries, les situacions previsibles o la descripció exhaustiva de sentiments, sense deixar lloc a la imaginació o al dit aquell de que les poques paraules.

Però el conjunt és bonic i harmoniós, i s’entén com un tot que culmina amb l’objecte que compra Sarah al final de la novel·la. Un final abrupte i molt obert en dos dels casos, no tant en el tercer. Malgrat els punts foscos, com ja he dit, la novel·la m’ha agradat, és senzilla de llegir i fresca en algun punt, més a banda té algun paratge de reivindicació unit amb la crua realitat. Particularment el del món de Smita, però els altres no ho deixen de ser menys. Crec que sí que val la pena llegir-la i recomanar-la. I si no vos acaba d’agradar, almenys no haureu perdut massa temps amb ella!

Fins la propera lectura!

Irène Némirovsky – Suite francesa

Els lectors més apassionats tenim en comú la curiositat innata i legítima de saber com s’ha gestat una novel·la en la ment i en les mans del seu creador. Ací tenim un exemple d’un autor que ens detalla el seu ritme de treball, perquè és un treball, i les seues estratègies i obsessions per a aconseguir elaborar del no-res una història que existia d’una manera abstracta. 

Però també és cert que eixe és l’exemple d’eixe escriptor. Estic quasi segura que, si es posaren, hi hauria tants assajos com autors, i quasi tants com novel·les, on els autors contarien com s’ha hagut d’adaptar al caire i a l’ambient que el text els requeria.

Un altre exemple clar de dissecció literària, si és que ho volem anomenar així, ha sigut per a mi aquesta preciosa novel·la. Suite francesa és ja com un clàssic de la literatura universal i això que fa poc més de 10 anys que es va publicar. Escrita, això sí, en portava uns quants més. Des de 1942, per ser exactes. No em detindré ací a explicar el que fa especial aquest volum perquè crec que ja està tot dit i s’explica en algun moment. I, que dit siga de pas, no vos tire cap enrere el seu nombre de fulls perquè es lligen volant. Però m’ha semblat molt intel·ligent per part de l’editorial incloure les notes manuscrites de l’autora pel que respecta al futur de la seua obra (inacabada per raons de força major, això tot el món ho sap), sinó també la seua angoixant correspondència.

Però he començat pel final. Les dues primeres parts, les que conformen la novel·la tal i com la seua autora les va deixar abans de que la capturaren i l’assassinaren en un camp de concentració, són un relat en directe dels esdeveniments de la Segona Guerra Mundial a França i els efectes sobre Paris, els seus voltants rurals, i per extensió, sobre els individus i en què s’ha convertit eixa comunitat de francesos, un aspecte que l’autora volia recalcar prou.

Les dos parts tenen un to completament diferent una de l’altra. Si he de triar, em quedaria amb la primera sense dubte, perquè el seu format de xicotets relats, en principi independents entre si, formen un tot homogeni, plagat d’humor macabre, ironia, angúnia i pena sobre els esdeveniments que de ben segur l’autora va ser testimoni. La segona és més poètica, però té un format més novel·lesc, i és on es comença a veure que tot enllaça amb dos personatges femenins principals, Lucile i Madeleine en menor part, i en un poble relativament proper a París, però d’ambient clarament rural. D’aquesta part, si no m’equivoque, és de la que han fet pel·lícula. És ací on es veu més clarament la queixa humana i el sarcasme de la Némirovsky, sobretot contra la burgesia de la que ella formava part.

No vaig a desvetlar molt més sobre l’argument, només voldria posar per escrit el que més m’ha cridat l’atenció: no és una novel·la més ambientada a la Segona Guerra Mundial, com tantes que se n’han escrit (ací teniu un exemple de les que he llegit jo en els últims anys). Com veieu, hi ha moltes, també escrites per dones i de com les van viure: elles, les que es varen quedar - o van haver de fugir -; elles, les que els va tocar afrontar les tasques domèstiques i del camp per sobreviure; elles, les que havien de conviure amb un marit, pare, germà, fill absent. Elles, les grans oblidades de la guerra i que van moure l’economia d’aquells anys. El que té de novedós és que es va escriure just en el moment en què queien les bombes sobre París i les persones que hi fugien, i que tal i com la mateixa autora reconeix en les seues notes, ni ella sabia com anava a acabar, ja que depenia dels esdeveniments majors. El 1942 encara estava lluny del final de la guerra, moltes coses passarien després i que a aquelles alçades ningú se les imaginaria, però el més trist és que ella no anava a sobreviure per veure-ho. Era un projecte ambiciós, però és possible que l’autora necessitara escriure per evadir-se de l’horror i la falta d’humanitat imperant.

Una altra cosa que m’he preguntat constantment, sobretot quan es descriu els alemanys pel poble, la benevolència que mostra de vegades vers ells (o és Lucile?)… hauria escrit el mateix si haguera sabut que els que la van deportar en tenien més bé poca, de benevolència? Que l’odiaven i que la volien feta cendres, sense importar-los res?

És una novel·la que s’ha de llegir, una xicoteta joia que malgrat la duresa, amaga bellesa en cada cel que descriu, una risotada en cada personatge detestable al que dóna vida. Valdrà la pena l’estona, que se vos farà curta.

Fins la propera lectura!

Per cert, acabe de comprovar que aquesta és la meua entrada número 200! Un número especial per a una lectura de 10! 

Emily Brontë – Cims Borrascosos

Com sempre, comentar i opinar sobre un clàssic de la literatura universal dóna un poc de vertigen. Virginia Woolf em va donar unes ganes immenses de llegir-lo a Una habitación propia, on el considera desprovist de qualsevol “emoció femenina” i per tant, superior a Jane Eyre, obra d’una altra Brontë, Charlotte. Comentaris a banda respecte a aquesta opinió superada, no sabia gaire sobre l’argument, només que el títol era el nom del lloc on ocorrien gran part dels fets, i una gran història d’amor.

Així que després d’algunes lectures desatinades, vaig pensar que era el moment. Per ser sincera, la seua lectura no m’ha deixat massa sabors a la boca. Supose que s’ha de comprendre el moment i les circumstàncies de la seua publicació (sota pseudònim masculí, a meitat del segle XIX), i que per al moment, la relació entre Heathcliff i Catherine primer, i Heathcliff amb els seus nebots i fills degué de ser un escàndol a l’Anglaterra victoriana. 

Realment, tot el que ocorre a la finca dels Cims Borrascosos i la Granja dels Tords és pertorbador. No sabria si definir-la com una història d’amor que ultrapassa la mort, o la d’una rencúnia, una obsessió o definitivament, una relació tòxica, parlant en termes actuals. En aquest sentit, l’obra és més que actual, ja que ens representa com les actituds no esperades en la persona estimada ens porten a la destrucció i la depravació humana més extrema. 

El personatge de Heathcliff és polaritzat cap a la banda del mal a més no poder, però si ho pensem bé, el de Catherine és encara més terrorífic, perquè és capaç d’alçar-se de la seua tomba per perseguir el seu estimat i aturmentar-lo fins convertir-lo en una bèstia (en ell i de rebot, els seus descendents). Ací no avance res, perquè açò ocorre al principi de la novel·la. I he dit que horroritza més si tenim en compte que el mateix Heathcliff afirma que estima a Catherine perquè aquesta és més ell que ningú. 

El llibre té dos parts. Crec que el pes més rellevant se l’emporta la primera meitat, marcat per la mort de la protagonista femenina. La segona part és Heathcliff en estat pur, amb escenes de marcada violència verbal i física, en alguns punts realment impactants. Imaginem-nos açò escrit i llegit en 1847… 

Per a resumir, crec que la novel·la té moments molt destacables i passatges gòtics molt bonics, on la naturalesa cobra vida al costat d’un aturmentat Linton (cosa prou fàcil, per altra banda) i una lluminosa Cathy, junt l’omnipresent però intentant mantindre’s en segona fila, la senyora Dean, una inusual majordoma. Joseph resulta del tot caricaturitzat, i m’ha recordat a un personatge de la pel·lícula de El nom de la rosa, de Jean-Jacques Annaud. Però després té altres passatges on, segons la meua visió, decau el ritme, i es converteix en una lectura més monòtona i quasi descriptiva, amb algun toc costumbrista.

De tota manera, m’ha semblat interessant, i si em pregunteu si la recomane, diria que sí. Ha valgut la pena només per l’aparició dels fantasmes a la burtoniana La novia cadáver! Fins la propera lectura de tardor!

Joyce Carol Oates – Carthage

El títol em va atrapar des del principi. Deformació professional, si voleu. Quan ja vaig llegir una xicoteta síntesi sobre el seu argument, quasi que em vaig llançar: xiqueta desapareguda en un medi rural, al si d’un poble menut on tots es coneixen, on la desaparició no fa més que deixar descarnades les relacions socials i familiars. Però… ups! Un moment! Precaució amb el nom de l’autora! Joyce Carol Oates. 

Després de llegir fa molts anys La hija del sepulturero quasi que em vaig prometre que no tornaria a llegir res més d’aquesta autora. No em va agradar l’estil ni quasi tampoc el tema, que no recorde massa bé si sóc sincera, però amb el que sí que em vaig quedar és que en alguns passatges l’autora semblava haver-se inspirat sobremanera amb el segon tram de Lolita, amb eixe road-trip que en algun punt es mamprén, i fins i tot amb el nom de la protagonista, Hazel, el segon de la xiqueta-nínfula.

Així i tot, vaig decidir seguir avant en l’aventura de Carthage. Una civilització maleïda i destruïda amb sal fins els ciments. Error. No havien passat ni deu pàgines, i ja me n’estava penedint. Quasi que vaig recordar per què fa 10 anys l’estil de Oates no m’havia agradat el més mínim: crec que la clau està en la sensació de repetir-se constantment, i que per tant li sobren almenys 100 pàgines, però sobretot, per l’ús exasperant que fa de la cursiva sense sentit a tot hora, l’abús dels parèntesis i de les frases curtes sense subjecte o predicat. Tot junt és massa. No comprenc com eixa manera d’escriure se li diu estil, quan directament és que dóna la sensació de que és un text mal escrit, producte d’una urgència editorial, al que li calen moltes relectures, amb revisions i crítiques constructives. No per ser una autora consagrada val tot.

De manera que per a mi la trama queda desdibuixada per aquesta errada garrafal en el com es conta una història que a priori té moltes subtrames, amb una forta crítica social i política: com es desestructuren les famílies, com les etiquetes que se’ls posen als més menuts els marquen per sempre, la discriminació per ser diferent, les despulles humanes que genera un govern fanàtic i inepte, com l’horror de la guerra no fa més que generar horror, la pena de mort, la incomprensió de l’art, el masclisme, el perdó, la redempció… 

Per no parlar de l’absurde final, que per tal de no estropejar-li’l a ningú no desgranaré, però que m’ha semblat inversemblant i desproporcionat. En fi, un despropòsit des del principi fins el final, una pèrdua de temps, i que no fa més que confirmar-me que fa uns anys no anava errada. Aquesta, per a mi, a sigut l’última de la Oates. Crec que l’autora es pot permetre una crítica negativa i perdre una potencial lectora, ja que precisament, els fans i les bones opinions li sobren. En podreu llegir moltes al web.

Carthages hi ha moltes al món (ja ho he investigat), però jo em quede amb la meua: la que va tindre el valor de ser diferent, una superpotència mediterrània, sí, però que va negociar i va integrar els seus veïns, i que al mateix temps, va saber assimilar en el seu dia a dia les influències externes. A Cressida Mayfield i a la seua família un altre gall els haguera cantat si la història haguera sigut diferent des d’un principi. Supose que per als cartaginesos igual, si els romans hagueren tingut una altra mentalitat. Però això és una altra història. Fins la propera lectura!

Clarice Lispector – Cerca del corazón salvaje

Contigo en la distancia, de Carla Guelfenbein, em va fer entrar el cuquet sobre l’autora protagonista del post de hui, Clarice Lispector, una escriptora famosíssima i molt lloada, d’orige ucranià, però de nacionalitat brasilenya. Havia gent que es dedicava a fer tesis doctorals entorn la seua figura i la seua obra! Devia ser quelcom important, per tant. Des d’aleshores, doncs, com ja he dit, em vaig interessar pels seus llibres i en vaig seleccionar un parell per a començar. Així, vaig esperar el moment adequat per a fer-li un tast. Cerca del corazón salvaje, per la seua temàtica i per la seua extensió, em semblava el més adequat per a encetar el mes d’agost.

Però, una vegada ja finalitzat, no puc més que confirmar que va ser un error. L’argument és senzill: la vida de Juana després de la mort de son pare quan encara és una xiqueta, la seua joventut a un internat, el seu matrimoni fallit amb Octavio i la recerca constant d’ella mateixa. El que pot semblar una biografia més o menys clara, més o menys linial, a mi m’ha costat d’entrar des del principi fins el final. De fet, crec que no he arribat mai a comprendre Juana i les seues actituds, una dona introspectiva fins a l’extrem, i fins a cert punt, passiva davant la seua vida, sobretot pel que fa a la seua relació amb l’infidel Octavio. El problema rau, segons la meua opinió, en el que és al mateix temps la fortalesa de la novel·la: el llenguatge. Pense que per a l’autora, quan va composar aquesta obra quan tenia 17 anys (sí, has llegit bé), el major interés estava en utilitzar moltes frases precioses, molts sinònims, moltes metàfores i expressions colpidores, que en el meu cas, no han fet més que despistar-me del fil i no entendre res del que estava contant. Almenys, eixa ha sigut la sensació en bona part de la trama. Tant és així, que quan acabes de llegir un fragment, un capítol, la novel·la sencera, és com si estigueres assistint al món oníric de Juana o de la mateixa Lispector.

Com ja he dit, i encara que puga semblar contradictori, l’ús del llenguatge és un dels forts del llibre, però no és l’únic. Crida l’atenció com en aquesta edat i en aquest moment (finals dels anys 30), l’autora tenia tan clar el paper de la dona al si de la societat i del matrimoni, i com el major deute que pot contraure és amb ella mateixa i els seus pensaments. De tota manera, no he pogut evitar tindre el sentiment constant de que volia acabar la seua lectura, que ja havia tingut prou de Juana, i que mai millor dit, volia passar pàgina i encetar el nou que tenia a la tauleta de nit. M’ha costat quasi un mes acabar-lo, i això que tenia 188 pàgines. Frustrant, i més si les expectatives eren de que anava a ser com menjar un gelat.

Em dóna un poc de pena, però crec que per ara no vaig a repetir amb aquesta autora. Potser no era el meu moment, no comptava amb la paciència, la tranquil·litat o la pau mental per a gaudir de les seues imatges i símbols brillants. Ja vos faré saber si en un futur em torne a llançar a la piscina. Fins la propera lectura!

Banana Yoshimoto – N.P.

El penúltim llibre que vaig llegir, Ritos funerarios, transcorria a la freda Islàndia. Allí, els paisatges, el mar, les persones, albergaven una gelor que era difícil d’amainar. Però després de pegar un bot amb Virginia Woolf, torne a la fredor sense buscar-ho a través del tercer llibre que passa per les meues mans de la nipona Banana Yoshimoto. 

Res trobem d’aquesta fredor que esmente en les pàgines de l’estiuenca N.P., aparentment. Però si investiguem el nom de la cançó que dóna nom a la novel·la i que al mateix temps és el nom del relat entorn gira tota la trama, North Point, potser canviem d’opinió. Jo, de fet, haguera començat el post d’una altra manera, perquè és una cançó que acabe d’escoltar, i que vos enllace baix. I com bé sabeu si heu llegit Kitchen, el recurs de la Yoshimoto a titular els seus contes amb noms de melodies de Mike Oldfield no és un costum estrany. Ella no ho diu en cap moment, però per la temàtica de la cançó, i és una opinió personal, crec que es va inspirar en ella per a escriure la que dóna el nom del post de hui. És així com els vents hivernals han tornat a la meua vida en aquest calorós mes de Juliol.

Curiosament, la novel·la transcorre al Japó contemporani durant l’actual estació. Els cels blaus del dia i de l’ocàs impregnen la vida de Kazami des del moment que contacta amb els fills d’un escriptor amb el qual està indirectament relacionada, Saki i Otohiko. Ben aviat manté amb ells una relació que jo qualificaria d’inusual, de vells coneguts, amb confessions a cau d’orella, sempre basculant entorn l’escriptor, el seu traductor al japonés, el suïcidi, la bogeria, els somnis, la telepatia i l’alcohol. Per a acabar-ho d’adobar, la quarta en discòrdia, Sui, no fa més que aparéixer per a complicar les coses i anar forçant la maquinària fins a l’extrem.

Els temes que més es tracten entre aquestos quatre personatges ja els he esmentat. Per això, crec que és una novel·la típicament japonesa, i més en concret, pròpia de Banana Yoshimoto, però a diferència de Kitchen i Sueño profundo, ací no existeix tan a flor de pell la reflexió del que es converteix la vida després de que haja desaparegut un ésser estimat. Perquè ací el suïcidi sura cada dos per tres en l’ambient, fruit, segurament, de la immersió en el relat noranta-huit, N.P. Fins i tot la seua menció ratlla la broma. No tant com a Le magasin des suicides o a Delicioso suicidio en grupo però quasi.

Al final, després de que hagen passat uns dies des de que la vaig acabar, la sensació que tinc és la d’haver llegit una novel·la atípica, on realment no ha passat res, només el temps, les tempestes d’estiu, les vides paral·leles, els trajectes a la platja i la raresa de les relacions humanes, sempre immerses en una soledat inabarcable. Una mena d’amor d’estiu, perible, intens al mateix temps que màgic i inoblidable. Què tindrà aquesta estació de l’any que fins i tot la literatura cau rendida als seus peus?

Virginia Woolf– Una habitación propia

Després de llegir les recomanacions i les estratègies de Haruki Murakami per a crear històries, era necessari passar pel text de Virginia Woolf, aquesta vegada sí, conferència pronunciada per l’autora en el ja remot any de 1929. Jo pensava que ací, la Woolf ens parlaria de les rutines que ella segueix per a poder escriure obres com Les ones. Però no. O almenys no en el sentit de Murakami. 

Recordem: estem en 1929, deu anys després que les dones a Anglaterra hagen aconseguit el dret al vot, ja passats uns quants anys d’una Guerra Mundial devastadora, amb les dones fetes a treballar fora de casa mentre que segueixen tenint cura dels fills, pares i resta de família. Un moment de canvi de mentalitats, de qüestionament de rols, i de gènesi d’un benvingut i necessari feminisme.

Dins d’aquest marc històric i social, la conferència de Virginia Woolf és conseqüent. L’autora reclama una independència total com a base no només per a la creació artística, sinó també la científica, tècnica i de coneixements humanístics. Una emancipació que passa per la vessant econòmica i personal. Eixa és la cambra pròpia que tota dona hauria de tenir, i que, després d’analitzar el recorregut de la creació bàsicament poètica femenina des del segle XVI, reconeix que moltes coses han canviat per a bé i per a consolidar eixa cambra solitària i protegida de qualsevol entreteniment.

Per a Woolf, l’obra resultant, la que siga, ha de ser andrògina, amb tantes parts femenines com masculines, sense les càrregues pròpies del sexe de qui escriu. Eixa serà l’obra perfecta, i com a tal, l’autor que millor encarna aquest ideal (encara que no és l’únic) és Shakespeare. Al mateix temps, ens posa en un interessant supòsit de què haguera passat si Shakespeare haguera sigut una dona. També analitza i parla d’altres autores britàniques, com Jane Austen o les germanes Brontë, parant-se en Jane Eyre.

De la conferència s’extrauen molts punts interessants i innovadors per a la època, fins i tot moderns, però això no lleva que algunes nocions que esmenta hui en dia xoquen o resulten discutibles, des de les peripècies que narra al principi de la conferència i que a mi em descol·locaren un poc (després es comprenen millor), fins les afirmacions que fa sobre la literatura, com les que he nomenat en el paràgraf de més amunt.

Així i tot, continua sent una obra molt vàlida. Les dones necessitem eixa cambra pròpia, encara que el que continua sent trist quasi cent anys després és que encara hem de reivindicar-la, i recordar que la volem, i no per desig, sinó perquè ens pertany per dret. De fet, sempre ha sigut així, però ens han amagat la clau per por, ignorància, desídia, vergonya o vés tu a saber el motiu. En aquest sentit, llegir la conferència m’ha entristit i m’ha enutjat per igual. No deixeu passar l’ocasió de pegar-li una ullada i pensar si en el nou segle, en el fons, hem canviat alguna cosa. Què li contariem a Virginia Woolf si puguera escoltar-nos?

Hannah Kent – Ritos funerarios

Amb eixe títol, què voleu que us diga? Un llibre així només podia estar cridant-me a veus per a que l’agafara i el devorara. Supose que és per deformació professional: fa uns anys que m’he dedicat a estudiar evidències materials de les diferents cerimònies que formaven part de les pompes fúnebres de la societat fenícia i púnica, ja fa uns quants milers d’anys. Quins actors hi formaven part? Tots hi tenien la mateixa importància? Què anava després de què? Quins instruments s’empraven per adornar, netejar, purificar el difunt? Quines cures es tenien en compte per a que aquest tinguera una vida acomodada en el Més Enllà? Són algunes preguntes que, mitjançant la investigació, intentem contestar.

Jo pensava, sense saber res de l’obra, que m’anava a trobar qüestions tan tangibles com a les que jo estic acostumada en aquest llibre. Algú anava a morir, o havia mort, i ens narraven què, com, qui, on i per què d’aquestos rituals. En certa mesura, ho he trobat. Però també he trobat moltes respostes a preguntes que ni tansols m’havia plantejat. I ha sigut una recerca preciosa, malgrat la duresa.

Hannah Kent ens conta una història que ens arriba a glaçar la sang en ple mes de Juliol. Té mèrit. Una història de pobresa, de condicions de vida extremes, de brutícia fins els ossos, de discriminacions i de maldat humana. De bogeria i de pietat, però també d’injustícia i de redempció. El pitjor de tot, és que és una història basada en fets reals: si teclegeu Agnes Magnusdóttir al Google ho entendreu tot, però vos faig un avanç. Aquesta va ser l’última dona decapitada a Islàndia, allà pel fred mes de gener de 1830. Hannah Kent ens apropa a la vida, i un poc a la mort, d’aquesta dona excepcional mitjançant una recerca exhaustiva i acurada, sense perdre un estil que se li ha qualificat de gòtic.

El ben cert és que és una novel·la que dóna gust llegir ja només per eixe to glacial i pudent, molt ben aconseguit per les metàfores i els símils trets de la natura i l’entorn congelat i rural. A més, es nota que l’autora s’ha aplicat a l’hora de parlar-nos del ritme de vida d’aquesta colònia danesa de principis del segle XIX, les tasques agrícoles o les feines domèstiques. La rutina diària, en definitiva. A més, també traspua un gran respecte a la figura d’Agnes, donant-nos altre punt de vista, merescut, del que suposava per a aquells moments ser una dona lliure dins del que cabia, intel·ligent i molt feinera. Una dona que es mereixia altra cosa. L’únic aspecte negatiu que li he pogut trobar, és que m’haguera agradat que desenvolupara millor la personalitat i les experiències d’alguns personatges, com Magrét, abans de conéixer l’Agnes, perquè crec que haguera completat l’obra; encara que reconec que no calia si algú m’haguera recordat que al cap i a la fi el que es pretén és parlar-nos de la preparació a la mort d’Agnes, i no de la família que la va acollir els seus últims mesos de vida.

Una lectura que tenia aparcada de feia un temps però que m’ha alegrat molt completar, perquè malgrat la duresa, he gaudit molt del seu lirisme i he aprés moltíssim d’una cultura i d’un lloc que m’eren del tot aliens. I de pas, m’he refrescat un poc amb els seus vents del nord, que també m’ha vingut bé!

Haruki Murakami – De qué hablo cuando hablo de escribir

De què parlem quan parlem de Murakami? De móns onírics, personatges trencats, pous profunds, música a mansalva i gats. De pòdiums en quant a autors favorits respecta, de lectures diferents, de sensacions que oscil·len entre la confusió i l’humor més absurd.

I què fa Murakami per ser Murakami? Doncs ell mateix ens explicava una de les seues facetes essencials de la vida a De què parlo quan parlo de córrer, i ara ens relata un altre retall de si mateix, en la que és sense dubte més conegut, i que és ni més ni menys la seua feliç manera de guanyar-se la vida: escriure. 

Darrere de cada autor s’amaga un seguit de manies, fonts d’inspiració, motivacions i mètodes per a imaginar una història i les tècniques per plasmar-les per escrit. Totes elles deuen ser tan personals com escriptors hi ha. El mateix Stefan Zweig ja intentava desvetllar el misteri de creació artística a un llibre que rep aquest mateix nom i en algun passatge de El mundo de ayer. Per això és d’agrair que de tant en tant, en clubs de lectura, conferències o per escrit en forma de llibre els diferents autors desentranyen els seus secrets, sobretot alguns com Murakami, que enganxen a tants lectors. A mi la primera.

Al llarg de diversos capítols, un dels autors nipons més coneguts en els últims anys ens apropa a la seua rutina per tal de crear i imaginar nous móns i nous personatges. El millor de tot, i no sé si és el pitjor al mateix temps, és que ho planteja d’una manera tan senzilla i honesta que sembla que qualsevol puga fer el que ell fa. Si fóra així, el món estaria ple, d’escriptors! I no, senyor Murakami, no ho està, encara que és cert que cada vegada en proliferen més i de les més diverses calanyes.

Aquestos capítols també ens serveixen per conéixer-lo un poc més de prop, malgrat que no crec que a ell això li faça molta gràcia, i pel que es veu, deu ser una persona amb un caràcter prou particular. Crec sincera la seua modèstia, però no tant el seu passotisme quan parla de les dures crítiques que ha rebut des dels seus inicis, ja que de les seues paraules es desprén encara certa amargor. 

Per a mi ha resultat un llibre curiós de llegir, sobretot quan feia referències a les intrahistòries que s’amaguen darrere de Crónica del pájaro que da cuerda al mundo, Kafka a la platja, Los años de peregrinación del chico sin color, Tòkio blues, After Dark, Underground, o altres que he llegit d’ell.

Però crec que el llibre no té un sentit global, amb el defecte de no estar ben acabat per ser molt repetitiu. Eixa sensació la tenia cada vegada més, fins que al final, a l’epíleg, s’explica l’orige d’aquestos escrits, i és quan ho entens tot, però ja és massa tard. A pesar de que en un principi aquest assaig és un recull de conferències mai impartides però que ho podrien haver sigut, crec que al publicar-ho en format llibre es deuria d’haver tingut més cura a l’hora d’evitar reiteracions, que al final t’agafes quasi a broma. Sí, ja sé que portes trenta-cinc anys dedicant-te a l’ofici d’escriptor. Al meu parer, això ha deslluit la seua lectura, a banda que reconec que el seu estil massa col·loquial, sense ser informal, ha arribat a no agradar-me massa. Fins i tot he arribat a pensar que Murakami escrivia el que escrivia per a explicar-se i excusar-se davant del món, o incús tirar algun dard enverinat i de pas, venjar-se pels mals tràngols que alguns li han fet empassar. Puc estar equivocada.

Això sí, no me’n penedisc d’haver-lo llegit, però esperava altra cosa. En aquest sentit, amb el de De què parlo quan parlo de córrer vaig gaudir més, em va sorprendre per a bé, i vaig treure més aprenentatge que en aquest. De tota manera, qui em conega, sap que no vaig a desistir amb l’autor, tot el contrari! Me l’imaginaré corregint i tornant a corregir, discutir amb la dona i repensant cada frase. Però això serà més avant, perquè amb ell tanque el parèntesi i torne a llegir dones una altra temporada! Fins la pròxima!

Aki Shimazaki – Hôzuki, la librería de Mitsuko

Hi ha xicotetes joies que prenen forma de llibres amb històries quotidianes. La màgia que desprenen les paraules procedeix del dia a dia, de l’incansable pas del temps, que és el que atorga el poder de proporcionar una extraordinària excepcionalitat a les nostres vivències diàries: només un xicotet detall pot suposar la diferència. Canviar-ho tot per sempre.

Mitsuko és una la propietària d’una llibreria especialitzada en filosofia, amb un nom que remet a múltiples opcions dintre del japonés. Al mateix temps, és la mare de Tarô, un xiquet sord, mestís, un xiquet que malgrat tot és normal, amb la salvetat del detall del seu naixement; però també és la filla d’una excel·lent cuinera, que els diumenges els dedica a anar a missa perquè és catòlica, i que de tant en tant li vigila la llibreria quan Mitsuko se’n va els divendres per tornar dissabte de matí. Un dia, les seues vides i el seu passat prenen més rellevància que mai dintre del cap de la llibrera, quan una distingida senyora i la seua filla creuen la porta del seu negoci. Tres dones ben diferents, amb actituds davant de la vida diferents, i amb molts silencis que és millor no trencar, per el bon manteniment de l’equilibri del seu xicotet món.

Aquest argument és aparentment senzill, però amb la maestria que recorda a la dels haikus, adquireix la bellesa que rau en els detalls de les coses vistes de ben a prop, de les accions repensades amb serenitat però també amb rebel·lia. La novel·la està repleta de dualitats i d’aparences, de tormentes interiors, que lateixen al mateix temps que les exteriors, amb reflexions entorn la religió i la filosofia, la maternitat i l’amor, els sacrificis i els canvis que ens porten a intentar ser els mateixos.

M’ha agradat moltíssim i he gaudit com feia temps que no feia amb un llibre. L’ambient i l’argument t’atrapen sense adonar-te’n, amb frases belles i diàlegs que elogien la natura i les relacions humanes, que t’animen a seguir llegir per desentranyar els secrets i algunes de les pinzellades que es deixen caure de tant en tant al llarg del relat. De ben segur que després de passar les seues pàgines, més d’un somriu davant d’un fruit de physalis quan el tinga al davant. I el que acabe de dir no és una manera més de punxar-vos per a que li dediqueu una calorosa vesprada de diumenge.

Margaret Atwood – La mujer comestible

Per a molts, dir Margaret Atwood és sinònim de El cuento de la criada, la recent sèrie de televisió que ha aupat el magnífic llibre a la qual li dóna el mateix nom. I és que El cuento de la criada és molt El cuento de la criada, una novel·la de terror premonitori del que ens pot passar si no ens posem les piles, si és que el que conta amb tant de seny l’Atwood no ha començat ja d’una manera molt subtil.

El que altres no saben, potser, és que l’autora de tan afamada obra compta al seu darrere amb una dilatada experiència com a escriptora, especialitzada, si volem emprar aquesta expressió, amb temes de gènere. La protagonitzada per Marian McAlpin, que és el motiu del post d’avui, va ser la primera, allà pel remot any 1969.

Per al meu parer, és molt evident que aquesta és la novel·la que enceta la trajectòria professional d’aquesta escriptora: pense que he hagut de passar moltes pàgines per a percebre que la història realment havia arrancat, que ja estava succeint alguna cosa, encara que no sabia exactament què, i eixa sensació m’ha deixat desconcertada.

Supose que el desenvolupament de la meua lectura ha marxat conforme anem coneixent Marian i les coses que comença a tragar-se de manera inconscient: el treball que no li plena i per al qual està sobradament qualificada, la relació amb un munt d’amigues i companyes de treball, que se centra bàsicament en converses entorn el matrimoni i la maternitat, i una relació de parella amb un home  aparentment perfecte, de manual, i amb la qual no se sent a disgust però intuïm que tampoc li plena del tot. El seu insuls dia a dia canvia quan Peter, la seua parella, pren la decisió de que en uns mesos es casaran, però també quan coneix a Duncan, l’extrem oposat a Peter, un antiheroi també de manual, desagradable, flac, egocèntric i d’una manifesta mala salut. Eixe dia, el cos de Marian es tanca per a dir prou, però prou a què? En principi, a la carn, després la seua sensació de rebuig s’estén fins i tot als ous i les carlotes. L’acte de menjar es converteix en quelcom caníbal i impensable, dotat d’una imperceptible violència, que exterioritza el caràcter dels diferents personatges, un acte responsable coherent amb la mentalitat i la vida que un vol portar. Paulatinament, Marian també deixa de preocupar-se de la cuina i de la neteja domèstica, fins i tot de la seua aparença externa. Només amb Duncan sembla que Marian agafa un poc d’aire, però tampoc del tot.

No cal ser psicòleg per a diagnosticar-li a Marian una por a tot el que suposarà la seua vida si acaba casant-se amb Peter. Aquesta és l’excusa de Margaret Atwood per a començar a apuntalar amb la seua obra un primitiu feminisme ja en els anys 70, ja que a través de Marian, qüestiona i denuncia el rol de la dona al si de la societat i del món laboral, per no dir al si de la família. En aquest sentit, és cridanera l’actitud d’un dels personatges secundaris o fins i tot terciaris, Joe, el marit de la seua amiga Clara, pare de tres criatures, sustentador emocional i econòmic de la seua família, que raona amb gran encert el xoc que suposa per a una dona formada i preparada per al món laboral el fet de convertir-se en mare en un món encara no madur per a absorbir aquest perfil de dones, i que pot ser una de les explicacions del que li pot estar passant pel cap a la seua esposa (moltes esposes-mares), víctima d’una aparent letargia que horroritza Marian i sobretot Ainsley, la suposadament moderna companya de pis de Marian.

Amb tot, crec que és el que més interessant m’ha semblat del llibre, ja que amb la resta, sobretot la primera part on encara no es desenvolupen els símptomes de Marian, és una novel·la que em ressonava com un eco llunyà La piedra de moler, aquesta posterior en el temps però paral·lela en el moment cronològic dels fets, tant per l’estil de l’escriptura com pel perfil de les dues protagonistes, i aquesta similitud, si llegiu el meu post, comprendreu que no m’ha acabat d’agradar massa. Tampoc m’ha convençut del tot la història amb Duncan, massa fantasiosa potser pel personatge en si. Diguem que un conjunt de factors han fet que em costara entrar en la trama, que ha començat a fer-se interessant cap a la meitat, quan comencen els desordres alimentaris de Marian (tractats d’una manera molt elegant, això sí), que era el que més m’atreia de l’argument però que per al que jo buscava estan tractats de manera massa superficial, i que al cap i a la fi, gràcies a La vegetariana, reconec que ha sigut com he arribat a topetar amb aquesta novel·la.

Les expectatives eren massa altes: aquest podria ser un dels problemes. Potser a la propera encertaré un poc més! A veure què em depara aquest estiu lector. Fins la següent lectura!

Han Kang – La vegetariana

Quan l’insulsa i insípida Yeonghye decideix deixar de menjar carn, un torrent de reaccions es desperten al seu entorn, i no precisament comprensives o pacífiques. Això és el que pot passar quan una dona decideix dir “fins ací” i prendre control del seu cos i de la seua vida, un control que mai ha sigut tal, i ja de pas, una vida que mai ha sigut plenament viscuda. He dit que és el que pot passar, i el que efectivament passa, en un cercle tan violent, paternalista i opressiu com el de la protagonista. Yeonghye és el que menja. 

Amb aquest tret de sortida, l’autora de Corea del Sud ja em tenia mig guanyada.

Després d’una existència asfixiant, amb maltractaments paterns des de la seua tendra infantesa, silenci per part del seu entorn familiar, i després, un marit que l’ignora i que la força quan li ve en gana (no és l’única), per fi Yeonghye pren les regnes del seu cos. La voluntat de no menjar carn primer, no menjar res, després, es converteix en si mateix en un acte rebel, que somou la consciència de la seua germana, i lluny d’això, violenta i plena de ràbia son pare i el marit. Aquestos no la comprenen ni tenen intenció de fer-ho. Simplement, volen continuar exercint el seu poder sobre ella: menja els plats que sempre hem menjat a casa, prepara’m la roba com sempre me l’has preparada, acompanya’m a la porta quan isca de casa per a anar a la feina, estigues ben disposada quan arribe al llit amb la roba pudenta d’alcohol.

Yeonghye diu que no. Que això ja s’ha acabat. Bé, per ser exactes, ni tansols ho diu, perquè l’autora procura que els actes de la protagonista parlen per si mateixos, i de fet, només escoltem Yeonghye des del llunyà ressò dels seus somnis. Ella no conta molt més, ja que llegim les veus del seu perplex i insensible marit, del seu transtornat cunyat i la seua pusil·lànime germana. L’única, per cert, que intenta comprendre el sentit de la deriva de la no-vida de Yeonghye. Però ja és massa tard per a salvar-la. 

Però un moment… Cal salvar Yeonghye? Si ho pensem un instant, segurament descobrim que no, perquè, finalment, Yeonghye ha aconseguit ser lliure, soltar-se de la brutal societat on li ha tocat viure, passar els seus dies d’una manera plàcida i coherent amb si mateixa i les seues idees. Perquè si alguna cosa queda clara és que Yeonghye ha decidit no menjar carn no per un fet cultural o per consciència ecològica, diem-ne, sinó per fer front de manera pacífica i passiva a la violència, una violència que l’aturmenta amb imatges vives i records feréstecs per les nits. El seu recurs a la no agressió arriba fins a tal punt al principi ja de la novel·la, tota una declaració d’intencions, amb el fet de no portar sostenidors, perquè la protagonista gaudeix amb els pits solts, l’única part del cos humà que no és capaç de fer mal, i no li importa mostrar-los. Com a lectors, podríem contestar-li, dient que transtorna la ment del seu fervorós cunyat. Això, i una taca de naixement a una part concreta de la seua anatomia, i que serveix per a donar regnes a un dels capítols més rars, poètics i plàstics, però a la vegada bonics i detestables que he llegit últimament, tot per l’apropiació del cos de Yeonghye que fa el cunyat, artista audiovisual, i qui haja llegit la novel·la ho comprendrà. 

Aquesta curta història és una delícia pel seu estil depurat, que es pot llegir d'una sentada, però que val la pena degustar-la pausadament. Les frases i les imatges són especialment líriques en l’última part, on la natura es mostra descarnada i les conseqüències del que fa Yeonghye culminen en el seu extrem. No arribem a sentir pena per ella; no del tot, almenys. En el fons, sabem que és fortament conscient i feliç. No deixareu de tindre sentiments oposats perquè les accions que se’ns narren es troben al límit, però al cap i a la fi, no són més que les repercussions, exagerades, del que pot suposar una vida plena de violència sobre un cos i una ànima sensibles i aparentment insípides; però violència tant física com subterrània. De fet, en aquest sentit m’ha recordat molt a Mejillones para cenar, un altre xicotet tresor que cal llegir per les subtils violències que amaga, des del minut u de la seua trama.

Meravellós descobriment, meravellosa fotografia, meravellosos sentiments contraposats i meravellosos els debats i les llagues que rasquen la pell. Feu-se amb ella, no ho dubteu.