Per a molts, dir Margaret Atwood és sinònim de El cuento de la criada, la recent sèrie de televisió que ha aupat el magnífic llibre a la qual li dóna el mateix nom. I és que El cuento de la criada és molt El cuento de la criada, una novel·la de terror premonitori del que ens pot passar si no ens posem les piles, si és que el que conta amb tant de seny l’Atwood no ha començat ja d’una manera molt subtil.
El que altres no saben, potser, és que l’autora de tan afamada obra compta al seu darrere amb una dilatada experiència com a escriptora, especialitzada, si volem emprar aquesta expressió, amb temes de gènere. La protagonitzada per Marian McAlpin, que és el motiu del post d’avui, va ser la primera, allà pel remot any 1969.
Per al meu parer, és molt evident que aquesta és la novel·la que enceta la trajectòria professional d’aquesta escriptora: pense que he hagut de passar moltes pàgines per a percebre que la història realment havia arrancat, que ja estava succeint alguna cosa, encara que no sabia exactament què, i eixa sensació m’ha deixat desconcertada.
Supose que el desenvolupament de la meua lectura ha marxat conforme anem coneixent Marian i les coses que comença a tragar-se de manera inconscient: el treball que no li plena i per al qual està sobradament qualificada, la relació amb un munt d’amigues i companyes de treball, que se centra bàsicament en converses entorn el matrimoni i la maternitat, i una relació de parella amb un home aparentment perfecte, de manual, i amb la qual no se sent a disgust però intuïm que tampoc li plena del tot. El seu insuls dia a dia canvia quan Peter, la seua parella, pren la decisió de que en uns mesos es casaran, però també quan coneix a Duncan, l’extrem oposat a Peter, un antiheroi també de manual, desagradable, flac, egocèntric i d’una manifesta mala salut. Eixe dia, el cos de Marian es tanca per a dir prou, però prou a què? En principi, a la carn, després la seua sensació de rebuig s’estén fins i tot als ous i les carlotes. L’acte de menjar es converteix en quelcom caníbal i impensable, dotat d’una imperceptible violència, que exterioritza el caràcter dels diferents personatges, un acte responsable coherent amb la mentalitat i la vida que un vol portar. Paulatinament, Marian també deixa de preocupar-se de la cuina i de la neteja domèstica, fins i tot de la seua aparença externa. Només amb Duncan sembla que Marian agafa un poc d’aire, però tampoc del tot.
No cal ser psicòleg per a diagnosticar-li a Marian una por a tot el que suposarà la seua vida si acaba casant-se amb Peter. Aquesta és l’excusa de Margaret Atwood per a començar a apuntalar amb la seua obra un primitiu feminisme ja en els anys 70, ja que a través de Marian, qüestiona i denuncia el rol de la dona al si de la societat i del món laboral, per no dir al si de la família. En aquest sentit, és cridanera l’actitud d’un dels personatges secundaris o fins i tot terciaris, Joe, el marit de la seua amiga Clara, pare de tres criatures, sustentador emocional i econòmic de la seua família, que raona amb gran encert el xoc que suposa per a una dona formada i preparada per al món laboral el fet de convertir-se en mare en un món encara no madur per a absorbir aquest perfil de dones, i que pot ser una de les explicacions del que li pot estar passant pel cap a la seua esposa (moltes esposes-mares), víctima d’una aparent letargia que horroritza Marian i sobretot Ainsley, la suposadament moderna companya de pis de Marian.
Amb tot, crec que és el que més interessant m’ha semblat del llibre, ja que amb la resta, sobretot la primera part on encara no es desenvolupen els símptomes de Marian, és una novel·la que em ressonava com un eco llunyà La piedra de moler, aquesta posterior en el temps però paral·lela en el moment cronològic dels fets, tant per l’estil de l’escriptura com pel perfil de les dues protagonistes, i aquesta similitud, si llegiu el meu post, comprendreu que no m’ha acabat d’agradar massa. Tampoc m’ha convençut del tot la història amb Duncan, massa fantasiosa potser pel personatge en si. Diguem que un conjunt de factors han fet que em costara entrar en la trama, que ha començat a fer-se interessant cap a la meitat, quan comencen els desordres alimentaris de Marian (tractats d’una manera molt elegant, això sí), que era el que més m’atreia de l’argument però que per al que jo buscava estan tractats de manera massa superficial, i que al cap i a la fi, gràcies a La vegetariana, reconec que ha sigut com he arribat a topetar amb aquesta novel·la.
Les expectatives eren massa altes: aquest podria ser un dels problemes. Potser a la propera encertaré un poc més! A veure què em depara aquest estiu lector. Fins la següent lectura!
