dilluns, 27 de maig del 2019

Rebecca Solnit – Los hombres me explican cosas

De vegades, una casualitat aparentment insubstancial i fins i tot irritant pot portar-te a descobrir una gran idea que estava arraulida al teu interior. És el que li va passar a Rebecca Solnit quan no se sap encara massa bé com va acabar assistint a la festa d’un senyor que no coneixia massa bé junt a una amiga. Què haguera passat si no haguera acabat conversant amb l’amfitrió, que resultà ser un g*** integral? Jo crec que és possible que no haguera donat forma a aquest recull d’assajos, que s’engloben sota el nom Los hombres me explican cosas, el que en anglés ha donat nom al fenomen del mansplaining, que es podria traduir com els homes expliquen.

Per circumstàncies que no vénen al cas, reconec que, malgrat ser molt, molt curt, m’ha costat un poc acabar de llegir-lo, però crec que ho he fet amb la ment fresca. A diferència de Siri Hustvedt, Rebecca Solnit s’explica com un llibre obert, posa les dades damunt de la taula, i fa una anàlisi brillant del que presenta. El tema sol girar de manera directa o indirecta entorn el feminisme o els abusos de poder i autoritat sobre les dones, en totes les esferes possibles. Eixe abús està més present del que ens imaginem, i Solnit ho justifica i ho enllaça teixint una tela d’aranya (si heu llegit el text, ho entendreu) que ho abasta tot i ens abasta a tots. Fa que pensem, que ens involucrem, que ens horroritzem. I que estiguem més atentes a les manifestacions del masclisme quan aquestes es produeixen.

L’estil és formal sense sonar pedant, engrescador sense ser rude (no com la Despentes o la Moran), cosa que sincerament he agraït, perquè així l’abast sobre el que suposa la cultura de la violació, l’assetjament sexual, la funció de les xarxes socials, o el mateix mansplaining o síndrome de Casandra (desacreditar el que diu una dona, dintre de qualsevol àmbit, pel fet de ser una dona) queda més patent i clar, i per tant, cala més. Una lectura, per a mi imprescindible, per a aquelles persones que vulguen aprendre el que és el feminisme i què vol visibilitzar. A més a més, cada capítol té el valor afegit d’anar acompanyat d’una obra d’art, quasi totes elles de l’artista mexicana Ana Teresa Fernández, una obra que des d’ací vos convide a explorar, perquè és fascinant.

Vos deixe algunes cites que he hagut de seleccionar. El llibre està ple de perles com estes:

La violencia es una manera de silenciar a las personas, de negarles la voz y su credibilidad, de afirmar tu derecho a controlarlas sobre su derecho a existir.

Tenemos una cantidad impresionante de violaciones y violencia conta las mujeres en este país, y en este mundo, y es algo que nunca se trata como un problema de derechos humanos, o como una crisis, o ni siquiera se considera que haya un patrón. La violencia no tiene raza, clase, religión o nacionalidad, pero tiene género.

Olvidémonos de la violencia en el puesto de trabajo, vayamos a casa. Hay tantos hombres que asesinan a sus parejas y exparejas que tenemos bastante más de mil asesinatos de este tipo anualmente, lo que significa que cada tres años se rebasan las estimaciones más elevadas de muertes en el 11S, sin que nadie le declare la guerra a esta forma específica de terror.

Hay más cosas de las que necesitamos liberarnos: tal vez de un sistema que premia la competitividad, la crueldad, el pensamiento a corto plazo y el más rudo individualismo; un sistema que funciona a la perfección para la destrucción del medioambiente y el consumo ilimitado; a esto le llamamos capitalismo. Personifica lo peor del machismo mientras que destruye lo mejor de la Madre Tierra.

Fins la propera lectura!