dijous, 20 de març del 2014

Pasqual Alapont – El racó de Penèlope

Tots necessitem tindre un lloc al qual tornar. Saber que, quan s’ha acabat la batalla del dia a dia, salpem amb el nostre vaixell rumb a Ítaca, on està la nostra llar, on es troba la nostra gent i el nostre confort. Una vegada allí, et desfàs dels teus Polifems i Circes particulars, allí ja no arriba el cant de les sirenes. 

Es nota per aquestes línies que l’Odissea d’Homer és una de les meues obres preferides? Si bé fa temps que no li done un ull (maleïda de mi: a més amb l’edició de luxe que em van regalar fa un parell d’aniversaris, traduïda ni més ni menys per Joan Francesc Mira), i que tampoc me l’he llegida més de 10 vegades, com Àlex del Racó, és una obra que de certa manera m’ha marcat. Sí, té raó aquest mariner desvergonyit i amb fama de gran cuiner: cada vegada que li poses un ull al damunt, n’aprens una diferent, i sobre els més variats temes. Amor, amistat, traïció, dolor, esperança…

Tot això, i una miqueta més, és el que aprén Zinc, l’adolescent nouvingut al Perelló, una vegada que els seus pares es decideixen obrir aquest restaurant amb tota una representació de països de la Mediterrània en forma de noms de taules. Bé, el restaurant és només l’excusa. Arran de la recerca d’un cuiner que faça les delícies dels comensals, coneix Alexandre, un mariner que se les sap totes, d’aquells que tenen els cabells torrats pel sol, ulls blaus, mig somriure a la boca i una arracada de pirata a l’orella. Gràcies a ell i a la seua particular manera de ser, Zinc (sí, com l’element) descobrirà la seua passió per la cuina i desenvoluparà la seua traça a l’hora de fer amics… i amigues.

Però com quasi sempre passat, els secrets del que som o vam ser, ixen a la llum el dia menys pensat i arramblen amb tot. Ahí és quan Zinc demostrarà si aquell llibre que Àlex li va prestar, l’Odissea, ha fet la seua funció i li ha ensenyat alguna cosa de bé. I ja pare de contar, que aquest no és el meu estil.

Res, que la novel·la de Pasqual Alapont m’ha entusiasmat (només coneixia d’ell No sigues bajoca! i Estàs com una moto!). Té tots els ingredients: mar al costat, cuina mediterrània (fora d’aquest mar no saben menjar!), i l’Odissea, impregnant absolutament totes les pàgines de la novel·la, molt fresca i divertida, tot s’ha de dir, i amb lleugers tots de paral·lelisme amb les desventures d’Ulisses i tota la seua troupe. Fins i tot teníem jocs de noms, com amb Penèlope, Nèstor, Alexandre i Helena!

Només em queda dir que l’aposta del de Catarroja em sembla del més intel·ligent: quina millor manera de provocar-li la curiositat a qualsevol per aquest gran poema universal? De segur que qui no l’ha llegit, després d’El racó de Penèlope s’ho pensarà dues vegades. I qui ja ho ha fet, provarà sort una altra vegada (la quarta, la cinquena), a veure què troba. Què tal si posem direcció Ítaca?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada