dilluns, 10 de juny del 2013

Josep Lozano – El mut de la campana



Fa escassament 15 minuts que he llegit fins l’última lletra d’aquesta novel·la del considerat millor autor valencià viu de la literatura contemporània. El sabor: un poc agredolç. No puc dir que m’haja agradat al 100%, ja que en alguns paratges, sobretot cap el final, m’ha resultat una lectura sense massa interés per al desenvolupament de la història en si. Això pel que fa al gust agre; el dolç ha vingut pel seu riquíssim i vastíssim control del llenguatge. Recorde que quan vaig llegir ja fa la tira d’anys Sinuhé el Egipcio, de Mika Waltari, pensava que era una obra de l’època, transcrita, de com de bé havia adaptat l’autor el vocabulari i les expressions de l’època. Amb el Lozano m’ha passat tres quarts del mateix.

A través de les paraules, es recupera la València barroca, densa, amb l’horror vacui típic del segle XVII. Les expressions repescades per a l’ocasió, els mots hui quasi perduts, les frases i els refranys que deien les àvies de les nostres àvies, atenció, estan ací, i Josep Lozano les coneix i les controla a la perfecció. Les paraules del Cap i Casal també ens serveixen per ensumar l’ambient de l’època, amb un control ferm de l’esglèsia, la por a Déu i a l’Infern, la pesta com a amenaça fantasma, amb la crisi econòmica i social, per no dir la desgràcia humana, que va suposar l’expulsió dels moriscos per al Regne. Amb la pobresa que era el plat nostre de cada dia per a moltes famílies tant del camp com de la ciutat, i també la picaresca.

El Frare Bernat, a l’igual que la gent d’aquella València siscentista, viu totalment determinat des del moment en el què sa mare descobreix la gran capacitat memorística del seu fill; per altra banda, la ciutat pudenta està contínuament amenaçada per les prediccions d’alguns orats de gran fama, que es deixen veure pels carrers en qualsevol ocasió, això sí, sempre presents en la vida pública i religiosa de la capital. I això és el que no m’ha agradat de la novel·la: si llegeixes entre línies, saps perfectament com va a acabar tot. No m’ha agradat que els personatges, sobretot el protagonista, el Pare Bernat, no siga capaç de fer res per fugir del seu destí, versat de tant en tant per la Monya, o pel futur Mut de la Campana, quan encara tenia llengua, dos personatges del més sinistre que ha soltat la ploma de l’autor d’Alginet. Tan sinistres, que quasi quan apareixien, per l’evident de les seues paraules, no em podia creure que realment anara a passar el que ells pronosticaven. I encara no he acabat d’entendre com és possible que estiguen presents en un dels moments claus de la novel·la, com sabien que Bernat anava a estar allí, per descobrir-lo.

Crec que l’objectiu de Josep Lozano és fer-nos una fotografia de la València moderna (en el sentit estrictament de divisió historiogràfica del terme), pegar-nos un volt per les muralles o per les portes de la ciutat, pujar per Cavallers fins la Valldigna (com dirien els Obrint Pas), de manera que l’història del frare està posada com excusa per ensenyar-nos com parlaven, pensaven i vivien, però també morien, els integrants d’una de les ciutats més vigoroses de la Mediterrània. Així, la ciutat m’ha semblat la vertadera protagonista, perquè a pesar de que és el mateix religiós el que ens conta els fets de la seua vida, no he arribat a sentir cap proximitat ni identificació cap a ell. Podem dir que m’ha semblat un personatge massa marcat i de vegades pla.

No obstant, crec que hi ha altre missatge més discret, i és una crítica a aquelles persones que es deixen portar pel que s’espera d’elles, sense pensar què esperen elles d’elles mateixes. No ho oblidem: Bernat es veu abocat a eixa vida perquè sa mare així va voler, i de fet, va moure cel i terra per que el seu fill fóra inquisidor. Aquella decisió de sa mare, feta segurament amb tota la bona voluntat del món, és la que porta al seu fill a la ruïna (i no revel·le res, perquè això està al principi del llibre), i al que nosaltres assistim com a lectors és al principi de la seua trista existència. En definitiva, en un món en el que les coses estan tan mal per a tots, estudiem el que volem, fem el que ens plene, perquè si no, ja s’encarregaran algunes Monyes del s.XXI en fer-nos-ho passar realment malament.

No descarte seguir llegint Lozano. Fa uns anys va caure Laodamia i altres contes en les meues mans i em va deixar millor sabor de boca. El proper d’ell segurament serà Crim de Germania, que augure que serà molt millor que aquest. Bona lectura!