dissabte, 23 d’agost del 2014

Ferran Torrent – Gràcies per la propina

Gràcies per la propina figurava en la meua mentalitat com un clàssic de la literatura valenciana però que… error! encara no havia llegit. És dels típics llibres (i com hi ha pel·lícula, també) del què t’arriben trossos, fragments inconnexes, però no saps exactament quin és el fil condutor. Per fi l’estiu m’ha donat una xicoteta treva, i he pogut acabar aquesta tasca pendent. Escolta, i qui no la té, donat el cas, se la busca: perquè el temps és com els diners. Tot el món el gasta en el que vol.

Eixe fil conductor, el gran tema en el que se sintetitza tot, en la meua opinió, és simple però a la vegada complicat: no és altre que el de la solidaritat i l’estima familiar, és a dir, la llibertat i comprensió que hem de donar a les persones que volem per tal que siguen plenament felices. I això ho veiem en tots i cadascun dels personatges de la família Torres i Llorca, cognoms per altra banda clavats als de l’autor, per això molts han vist en la novel·la una part autobiogràfica. També amb el nom i la descripció del poble, Benicorlí (Sedaví?), molt a prop de la ciutat de València, lloc natal de Ferran Torrent. Com deia, ho veiem en tots els membres que conformen el cercle de Ferran i Pepín, que creixen i s’eduquen en un clima d’absoluta confiança i acceptació dels seus; front a ells, estan la resta, antagonistes a la força com el retor, els mestres d’escola, el guàrdia civil o fins i tot la mare. Estem als temps de la dictadura franquista, en els anys 50-60 d’un poble que viu a l’ombra de la capital. Així que entendreu l’oasi de la casa dels Torres dintre del desert del clima polític i social d’aquell moment.

En aquest sentit, una de les coses que més m’ha agradat ha sigut la primera part de la vida dels dos protagonistes principals, perquè és la que d’una manera molt subtil i elegant es critica la dualitat i les contradiccions en les que se solia nadar (a contracorrent) durant el dia a dia d’aquestes comunitats: com no, l’oposició entre els de poble i els de ciutat (encara hui ocorre), com uns parlaven valencià, eren considerats ganduls i un poc bandarres i maleducats, tots descendents de llauradors i obrers, mentre els altres eren els fins, els que parlaven la llengua del règim, la burgesia rica sense taca.

En resum, aquest relat de l’inici de l’educació sexual i per a la vida d’aquestos dos personatges, germans que es lleven un any, avança a base de “propines”, de xicotets favors que realment són grans. I aquesta serà la tònica de tota la novel·la, amb les seues variants segons les circumstàncies, però la que marcarà la manera de relacionar-se entre ells. “Ells” perquè reconeguem que és un llibre eminentment masculí, on les dones apareixen un tant borroses, oscil·lant entre l’objecte de desig com les que poden aferrar un home a la rutina (i no done més detalls per no revelar res).

L’estructura del llibre m’ha semblat l’ideal, ja que fa que la seua lectura siga àgil i ràpida, que t’enganxe sense massa mirament, amb una gran varietat de registres, que van des del més “del carrer” al més poètic. Memorables són els fragments del bar Russafa amb la mateixa Rosita Amores, o el passatge del pernil, per citar només un parell d’entre els més divertits. De tota manera, el ritme per a mi és desigual, sobretot la part en la que Ferran decideix ser boxejador és la que perd més el to de la novel·la (sé que la boxa és una constant a la literatura de l’autor), i el final, abrupte però adient. 

He de fer una xicoteta crítica a l’editorial, i és que se’ls ha passat posar entre cursiva aquelles expressions en llatí i el “loisme”, tan freqüent en la nostra parla, però incorrecte. A banda d’això poc més.

Què dir de la pel·lícula? Doncs que és pràcticament igual al llibre, amb frases agafades literalment i tot, menys alguns passatges que han hagut de modificar un pèl per a donar “més emoció”, o altres que s’han hagut d’eliminar radicalment. I no vaig a desvetlar quins són perquè sé que aquest és un dels llibres que els professors de valencià (vos) fan llegir per a l’examen o el treball de torn, i sé que molts recorren a la pel·lícula per estalviar-se “el trauma” de llegir per obligació (obligació que per altre costat em sembla qüestionable). Feu-me cas: la pel·lícula dura unes dos hores, que és el mateix que tardareu si vos llegiu el llibre. Avanceu i feu el segon, perquè podreu proporcionar més detalls a l’hora de la veritat, i a més, els donareu més coherència a determinades decisions i posicions davant la vida dels diferents personatges. La pel·lícula l’heu de veure, també, però una vegada que hageu tancat l’última plana d’aquesta novel·la inoblidable. No se’n penedireu!

Ací vos deixe la cançó de la Pavone que inicia i acaba la pel·lícula de Francesc Bellmunt (1997). Una xicoteta joia.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada