diumenge, 17 d’abril del 2016

Muriel Barbery – La vida dels elfs

Estic tremendament desconcertada. Fa res que he acabar de llegir l’últim que publica l’autora de La elegancia del erizo, o Una llepolia, i encara dubte de tot el que m’he trobat. No és cap secret que aquestos dos es troben entre els meus llibres favorits, i després de tant de temps, les expectatives amb el tercer eren més que elevades. De fet, abans de començar-lo, i després de passar les primeres pàgines, volia que m’agradara. No, que m’apassionara. Però després de tot, la sensació d’estranyesa, de que m’estava perdent alguna cosa, s’ha prolongat fins a fa uns minuts. En un primer moment pensava que el problema estava en el meu nivell en l’idioma original, però després d’haver curiosejat algunes ressenyes pel web, veig que no és tant una qüestió lingüística, sinó més bé de contingut.

Anem per parts: en primer lloc, no estic segura de ser capaç de fer un resum sobre l’argument de la novel·la. Per sintetitzar molt, podríem dir que el tema principal és l’eterna lluita entre el bé i el mal. No obstant, aquesta lluita mescla altres qüestions més complexes, com la relació de l’ésser humà amb la natura que l’envolta i la seua cada vegada major desvinculació; també l’horror de la guerra (no és casual que tot es desenvolupe en un moment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial). No oblidem tampoc la funció de l’art, l’amistat, les relacions entre les comunitats rurals, o l’hipersensibilitat que tenen algunes persones per a determinats temes metafísics.

Però, tots aquestos grans fils es passen de puntetes, si es vol: l’objectiu últim no és parlar tant d’ells, com el de l’antagonisme (i de vegades, la complementarietat) entre els elements naturals com a manifestació a la natura del bel·licisme, entre allò que és bo i és roïn. Fins al punt que de vegades la novel·la em recordava excessivament a les pel·lícules de Hayao Miyazaki, sobretot La princesa Mononoke. No em passa desapercebut que l’autora fa molts anys que viu al Japó.

Així i tot, la història és bonica. Lírica. La història? Perdoneu: no la història en si, sinó com es conta, perquè com ja he dit, argument del tot no hi ha. És més, després de tot, pense que aquesta no és més que l’excusa per a la novel·la de veritat, que vindrà en una futura segona part. Un preludi. Així és com explique totes aquestes pàgines, les seues descripcions, els seus misteris, el seu ric i oníric vocabulari. 

Podria dir que és una novel·la inusual. A mi no m'ha acabat d'enganxar: l'he trobada un punt enrevesada i repetitiva, amb massa coses que s'han volut ocultar expressament al lector. Per això no és en absolut recomanable per a tots els gustos. Molt menys apta per a una lectura apresurada. Jo per ara vaig a deixar reposar Maria i Clara, les dues protagonistes principals, mentre es confirma la segona part. Vos sembla que de fons sone La fée, de Zaz?