Crec que és la primera autora
anglosaxona que va a ser la protagonista d’un dels meus posts... encara que una
part mínima de la seua història transcorre a un país d’aquesta cultura.
Elizabeth (sí, és una obra autobiogràfica) decideix posar terra de per mig per
solventar els seus problemes, i traslladar-se primer a Itàlia, després a
l’Índia, per a acabar a Indonèsia, quatre mesos a cada destí. En total, un any.
Tres països que comencen per “I”: curiosament, en anglés, “I” és la primera
persona del singular, jo. L’autora
diu que no va ser fet a posta, i ens ho creem.
El jo era el que necessitava Liz. Trobar-se amb ella mateixa, i com ja
anuncia el títol del llibre, a través d’una bona dosi de menjar, de resar i
d’estimar. Sense terme mig. I per aquest ordre; crec que no vos costarà
endevinar on va fer cada cosa.
No sabem si l’autora és víctima
de la mercantilització de la cultura i espiritualitat índia que ja anunciava
Gita Mehta a Karma Cola el 1970. Siga
com siga, aquest viatge idíl·lic promet, i malgrat semblar que en algun moment la
protagonista ho enviarà tot en orris, podem dir que acompleix el seu objectiu.
Normal... així qualsevol! Tant de bo tots tinguérem eixos recursos per a
desaparéixer del món durant un any per a dedicar-nos a la vida contemplativa!
La primera part, la que
precisament parla d’Itàlia, és la que més pesada em va resultar. I qui m’ho
anava a dir a mi, amb tanta varietat de gelat, pizza i suculentes pastes, que
prometien fer-me la boca aigua i m’invitaven a alçar-me del seient a la recerca
d’algun bon restaurant italià proper. No obstant, tot aquest menjar no va atreure
la meua atenció. No sóc de les que es deixen lectures per acabar; en algun punt
vaig estar buscant informació, per veure el que em podia esperar si continuava.
Les opinions no eren massa bones, més bé, tot el contrari. Però al no llegir-ne
cap ben fonamentada vaig optar per seguir avant.
Pense que en part molts
comentaris negatius (i destructius) provenen del desconeixement. La gent que
parla malament tem que mai ha caigut en una espiral d’autodestrucció i de
tristesa (millor per a ells); o potser són persones que ho arreglen tot amb
Prozac o anant-se’n de festa amb els amics. No està mal, cadascú té dret a
triar el seu flotador salvavides. Però Elisabeth va decidir fer una cosa
diferent: solventar-ho tot des de dins. Anar a l’arrel mare dels problemes, on
va començar tot. La solució venia per buscar (i trobar) la seua essència i la
seua pau personal. Coneix-te a tu mateix,
com resa el famós aforisme del temple de Delfos. Aquesta és la clau. Per tant,
comprendre per què Elisabeth va decidir enfocar-ho mitjançant la cura de la
seua part espiritual i la meditació els resulta difícil, sent impossible empatitzar
amb ella, no tenint en compte que aquest mètode és l’utilitzat per molta gent
per superar el dia a dia, i que més, li funciona. Resultat: com passa moltes
vegades, es desqualifica tot allò que és diferent “al normal” o que s’ignora. S’agrava
amb aquesta era d’Internet i les noves tecnologies: ara tot el món té accés a un
teclat i una connexió, i un fòrum on expressar les seues idees. I que conste
que respecte que haja persones als que no els haja agradat, que els haja
paregut una lectura prescindible, mal escrita... però el que no comprenc és que
es parle des del desconeixement i damunt, mal expressat.
La part indonèsia també ha tingut
el seu encant. De tota manera, m’ha semblat massa redona en la seua perfecció. En
fi, als americans els solen agradar els finals feliços, i aquest no ho podia
ser menys.
Qui m’anava a dir a mi que
d’aquesta lectura anava a treure tantes frases i reflexions? Potser Liz m’ha
ajudat un poquet a conéixer-me a mi mateixa. He envejat les experiències
metafísiques que relata, perquè algun dia voldria experimentar-les en la meua
pelleta. Ahí sabré si són tan vives i superlatives com ella les pinta. No sé si
començaré a meditar... perquè potser no és precís seure’s en la postura del
lotus i tancar els ulls fixant la vista en un punt més amunt de l’entrecella.
Potser alguns aconsegueixen la pau interior mirant crepitar un foc, com la
mateixa Gilbert comenta en algun punt del seu viatge, o, per què no... llegint
tranquil·lament. Cadascú ha de buscar la seua manera personal!
En definitiva, que en aquest any
que va durar la seua experiència l’heroïna va aconseguir equilibrar el seu
interior i fer les paus amb el seu passat. Earl Hickey a My name is Earl, i Kim Lange a Maldito
karma, per exemple, també ho intentaren d’una manera be diferent. Hem dit que cadascú ha de tindre
el seu estil, no?
