dilluns, 18 de desembre del 2017

Lionel Shriver – Los Mandible. Una familia: 2029-2047

520 pàgines té l’edició d’Anagrama. 520 pàgines que passen volant. Em vaig topetar amb aquesta novel·la d’una autora que es va canviar el nom perquè aquest li agradava com sonava per les casualitats bones que de vegades, i en molt comptades ocasions, hi ha a les xarxes socials. Algú la mencionava per ser quelcom diferent. L’argument bàsic em va cridar l’atenció: com una família molt atomitzada aconsegueix reunir-se després d’un cataclisme econòmic al seu si.

L’argument que donava aquesta persona era parcial: aquesta desfeta econòmica no és només familiar, sinó també estatal. I és que el que ens proposa la Shriver és una distopia de marcat caire monetari, on els Estats Units deixa de ser la superpotència que és actualment per a convertir-se en un país més del Tercer Món. Com seria la vida allí? Com ho suportarien els seus habitants, sobretot una minoria rica i acomodada? Com es refarien? No només la vessant econòmica: és molt interessant i dóna molt què pensar el fet de veure les transformacions a nivell social. Qui serien els apartats? Com els tractarien? Ens xoca quan ho llegim? A mi, sí. Una altra cosa que m’ha agradat és que he trobat molts paral·lelismes amb Ensayo sobre la ceguera, de José Saramago, sobretot a les tres primeres quartes parts del llibre, pel que respecta al que ens convertim les persones per poder sobreviure en les nostres superpoblades, superbrutes i superconsumistes ciutats: seríem capaços de furtar els nostres veïns, amenaçar-los? Ens ho menjaríem tot i de qualsevol manera? Quin seria el nostre límit en la higiene quotidiana?

Un punt en contra a la lectura àgil i ràpida que enunciava al principi són les diatribes que arriben a convertir-se certes conversacions, sobretot les que tenen a veure amb una explicació macroeconòmica profunda, i que fan a mode de monòleg certs personatges. Crec que si s’hagueren omitit, o ja no tant, reduït, el discurs haguera sigut més atractiu, ja que li resta veracitat a l’acció, molt gràfica. Una altra cosa que no m’ha acabat de convéncer és el final, que el trobe poc acord al to general del llibre.

Un gran motiu per a passar una estona amb aquestes pàgines és conéixer alguns dels membres de la família Mandible, en especial la tia Nollie, una dona pràcticament desconeguda per la família, defenestrada per molts dels seus membres, i que li dóna un toc d’humor en alguns moments de la trama; altres bloguers parlen de Willing, el protagonista principal, però a mi m’ha paregut que aquesta figura no té un tractament uniforme al llarg de la novel·la, perquè pense que el seu interés decau al final.

Bona lectura, que ens fa pensar i ens repta mentalment, i encara que siga poc constant en el ritme, la recomane. Almenys acabe aquest any lector amb una recomanació, ja que, fent un poc de balanç, crec que no he acabat d’encertar moltes de les lectures que he triat, encara que hi ha d’altres que recorde molt i parle d’elles a les meues amistats. 

Queden pocs dies per a acabar 2017, pel que sospite que aquest serà el meu últim post de l’any. Ens veiem en 2018! Que tingueu un bon any lector!