Xavier Serra i Francesc Vera – A peu de foto

Diuen que, quan es va començar a comercialitzar la televisió, molts auguraren el final de la ràdio o de la premsa escrita. També ha passat el mateix fa uns anys amb el boom dels lectors electrònics: alguna ment apocalíptica ja preveia el final de les publicacions en paper, de l’olor a llibre nou, del gest d’agafar la pàgina entre els dits i canviar de cara, avançar o retrocedir. No cal dir a aquestes alçades que tots els pronòstics no han pogut ser més poc encertats. Continuen editant-se llibres i la gent continua escoltant la ràdio.

Però de vegades pot succeir que un àmbit retroalimente un altre: és el cas de A peu de foto. Tot començà en un bloc a Internet, on col·lavoraven un filòsof (sí, aquestos no s’han estingit, almenys de moment) i un fotògraf, ambdós de Sueca. La idea era tan senzilla que no sé com no se li ha ocorregut a més gent: amb l’excusa d’una instantània, contar una història, o fer una reflexió, o parlar-nos d’algun tema que sol estar poc a l’abast del gran públic. Tingueren tant d’èxit, que decidiren recopilar les entrades i fer-ne un llibre. El resultat és el que tenim entre mans.

Per posar algun però, pense que les fotos queden massa menudes, encara que sí, el lector insatisfet sempre pot connectar-se al bloc i poder veure-les a la grandària desitjada i a tot color. Pel demés, malgrat tractar temes molt variats, crec que els escrits presenten un rerefons recurrent, com pot ser el s.XIX, l’absurditat humana, o millor dit, les seues contradiccions, personatges del món de la cultura i política valenciana o catalana, com no, la filosofia i els canvis de mentalitat en Occident. Tot amb un to irònic, en ocasions sarcàstic, que fa  que ens riem de nosaltres mateixos o que maleïm la comunitat que ens envolta. Particularment em quede, de totes les reflexions que es deixen caure, en la desmitificació de la felicitat infantil (L’infant del llangardaix), ja que és un tema del que crec que no es parla prou o prou clar. I com que també és un llibre de fotografies, destacaria l’encert de Francesc Vera per a retractar els espais oberts, encara que si n’he de triar una, seria la de “Mobiliari d’apartament turístic”, per l’atmosfera que marca la composició.

Una altra cosa que és d’agrair és que els posts, o capítols, són curts, amb un llenguatge elevat un punt, però molt assequible de seguir. Vaja, d’eixos com els que hem dit de tant en tant que estan bé per als aficionats a llegir en un moment especial del dia. El recomane per a qui busque alguna cosa diferent i tinga ganes d’aprendre més d’una curiositat. Perquè, per exemple, a veure qui em sap dir d’on ve la paraula tardor?

Paco Roca – Arrugas

Al darrer post sabia que alguna cosa em deixava: la il·lustració valenciana feta novel·la gràfica. I si ara hi ha un màxim exponent, i ni més ni menys a nivell internacional, aquest és Paco Roca. Sí, sí, reivindiquem-lo també, agranem cap a casa. Perquè és inqüestionable el ressò que està tenint aquest autor arran l’èxit de la seua història Arrugas, i que ara s’allarga amb la pel·lícula, que segons diuen és excel·lent (jo no l’he vista encara).

Arrugas és crua, és real. Una crítica a la societat actual que deixa aparcats els seus majors als geriàtrics: està clar que hui en dia tots tenim moltes obligacions, no ho critique, però de vegades, i no és mentida, és la solució més fàcil. Una, perquè no ens impedeix fer la nostra; dos, perquè ens deixa la consciència ben tranquil·la, sabem que estan ben atesos perquè ho estem pagant; tres, perquè, per a què enganyar-nos, a ningú li agrada veure com una persona estimada es va degradant dia a dia.

Ara no tant per la maleïda crisi, però quan s’ha pogut, molts han elegit l’actitud de l’estruç: reconeguem-ho, som una societat que no està preparada per a conviure amb el dolor i l’oblit. No estem preparats per a dir adéu. Ningú ens diu com afrontar els pitjors dies de la nostra existència, sofrint pels qui se’n van a poc a poc o se n’han anat: és a base de colps com anem integrant el record  en la nostra memòria. I no és just.

Arrugas també és tendra: tots coneguem persones que es desviuen per la seua parella. Que no han fet altra cosa que cuidar-se mutuament, i a més fins el final. D’igual manera, Arrugas és l’amarg crit d’atenció per a que pensem un poc en l’Alzheimer, un dels mals del s.XXI. En definitiva, Arrugas acaba sent l’oblit de qui vam ser, dels llocs on vam anar, de la persona que ens va fer feliços.

Finalment, Arrugas és la transmissió. És la màgia de la il·lustració: amb el seu traç pur i fluït sentim la història com a pròpia, coneguem perfectament la cara dels personatges i els seus gestos. Ens arriba el desconcert d’Emilio davant els seus xicotets oblits, veiem vinyeta a vinyeta el seu declivi final. Primer lluita, després es resigna. Supose que és un procés natural.

Arrugas, per així dir-ho, és un element més que ha de vertebrar la novel·la gràfica valenciana (i per què no, en valencià), un reclam del que tenim a casa i que no controlem del tot. No oblidem Sento Llobell, Lola Lorente o les arxiconegudes il·lustradores Paula Bonet i Victoria Francés. Com sempre, material tenim per a triar. Fem-ne bon ús. 

Silvestre Vilaplana Barnés – La mirada d’Al-Azraq

Com no fixar-se en la meravellosa il·lustració de Miguel Calatayud que ocupa tota la coberta? Com poden els ulls defugir un títol tan cridaner com el de La mirada d’Al-Azraq? Com no somriure al descobrir que Silvestre Vilaplana està al darrere de tot? Una vegada més, i aquesta, per casualitat, l’autor de l’addictiva Les cendres del cavaller em prometia una història apassionant i perfectament emmarcada en el temps. No ho vaig dubtar, allà que em vaig submergir.

El resultat sigut dissimuladament desigual. Es nota que és la primera novel·la del d’Alcoi: he trobat a faltar un major desenvolupament i introducció dels personatges, sobretot els principals, a l’igual que les trames, ja que el lector es veu clavat en ella de manera massa abrupta. A banda, un aspecte que no ha resultat certer ha sigut la demonització de la figura d’Al-Azraq (el d’ulls blaus), i explicar el misteri en clau de l’eterna lluita entre el bé i el mal. Cal tindre molt de compte amb aquestos discursos, i més quan aquestos llibres estan majoritàriament dirigits a un públic jove, ja que portats a l’extrem, o fins i tot en el subconscient, poden romandre idees que toquen la xenofòbia. No oblidem que també van ser valencians, només que van viure fa 800 anys, amb unes circumstàncies totalment diferents a les actuals!

Malgrat tots aquestos xicotets contres, i deixant-los al marge, no deixa de cridar-me l’atenció l’ús, una vegada més, de la història medieval per a parlar-nos d’un misteri referent sobretot als nostres orígens com a poble. Ja vam parlar de l'inconstant Crònica negra de Juli Alandes (amb una molt bona idea principal però amb un desenvolupament que va perdent ritme a poc a poc), encara que aquesta és molt posterior a La mirada d’Al-Azraq i no és considerada juvenil per les editorials, o per exemple, L’anell del Papa Luna, de Joan Pla. Estic més que segura que hi ha moltes més, però no les conec. En definitiva, el que observe és que hi ha una tendència als anys 90 a utilitzar aquestos personatges carismàtics de la història valenciana en la literatura (sobretot juvenil) i precisament enquadrats tots ells en l’època medieval.

(Per la part que em toca, i disculpareu el llarg parèntesi, cada vegada note més un canvi de tendència amb la proliferació de novel·les valencianes que transcorren en temps més remots, en època ibèrica i algunes d’elles amb el conflicte romano-cartaginés de fons. Tenim, per parlar-ne d’algunes, Les nàufores (Joaquim Borrell), Si la gran deessa ho vol (Enric Lluch), Un riu d’espigues (Manel Ballart), o Edecon, príncipe de Edeta (Alfred Mondría), totes elles publicades al llarg de la primera dècada del s.XXI. Observem d'aquesta manera que els nostres orígens es van fent més antics; hem passat de la història medieval a la història antiga, però mai, que jo sàpiga, ens remetem als romans, poble imperialista per excel·lència. Atenció: estic parlant només de literatura juvenil valenciana. Sé que en novel·les per a adults el panorama és totalment diferent. Però això, un altre dia. Fi del parèntesi)

Recuperant el tema del misteri, aquesta obra n’està ben plena. Misteri, però també màgia. De fet, els passatges en els què parla Al-Azraq com a ombra han sigut els que més m’han agradat. Això sí, els capítols m’han resultat massa curts, el que per a mi ha sigut un inconvenient: la novel·la m’ha resultat molt ràpida de llegir!

Una altra qüestió que apareix més bé poc a aquest gènere és la realitat que es viu a les universitats en general, i al món de la investigació en particular. No sé jo si desitjar que totes les recerques foren tan apassionants com aquesta: el que es viu en el dia a dia és sense dubte avorrit si ho comparem amb el que viuen Roger i Anna (els protagonistes), però és veritat que les majors troballes es fan a la biblioteca o a l’arxiu, envoltats de llibres i de documents, i moltes vegades il·luminats només per la pantalla de l’ordinador i un flexo que ha tingut millors moments. També té la seua part romàntica, ben mirat.

Tornant a Al-Azraq i el seu pare en la ficció, una novel·leta totalment recomanable, que recupera una de les figures elementals per a la vertebració de l'actual territori valencià, però al mateix temps senzilla, ràpida de llegir i molt amena, on podem trobar carrers d'Alcoi que ens sonen o que directament coneguem.

No voldria anar-me’n sense fer un últim homenatge (també podeu dir-li reivindicació) a propòsit de les tímides referències que he escrit uns paràgrafs més amunt: tenim un ventall d’autors valencians espectacular. Hi ha molts, hi ha on triar. Aprofitem que els tenim ben a prop, així amb un poc de sort fins i tot els podem arribar a conéixer. Viuen a Alcoi, Castelló, València, Alginet, Vila-real, Sueca, Xàtiva, Algemesí, Gandia. Parlen i escriuen en la teua llengua, en la meua. Fem ús i abús d’ells, de segur que n’estaran ben contents: Manuel Vicent, Urbà Lozano, Toni Cucarella, Esperança Camps (menorquina d’origen però valenciana d’adopció), Joan Francesc Mira, Vicent Usó, Ferran Torrent, Enric Lluch, Manuel Baixauli, Josep Lozano, Silvestre Vilaplana, Ferran Garcia-Oliver. I molts més que em deixe. Gràcies per inundar les nostres ciutats i pobles de realitats paral·leles! Que puguem llegir-vos cent anys més!