Xavier Serra i Francesc Vera – A peu de foto

Diuen que, quan es va començar a comercialitzar la televisió, molts auguraren el final de la ràdio o de la premsa escrita. També ha passat el mateix fa uns anys amb el boom dels lectors electrònics: alguna ment apocalíptica ja preveia el final de les publicacions en paper, de l’olor a llibre nou, del gest d’agafar la pàgina entre els dits i canviar de cara, avançar o retrocedir. No cal dir a aquestes alçades que tots els pronòstics no han pogut ser més poc encertats. Continuen editant-se llibres i la gent continua escoltant la ràdio.

Però de vegades pot succeir que un àmbit retroalimente un altre: és el cas de A peu de foto. Tot començà en un bloc a Internet, on col·lavoraven un filòsof (sí, aquestos no s’han estingit, almenys de moment) i un fotògraf, ambdós de Sueca. La idea era tan senzilla que no sé com no se li ha ocorregut a més gent: amb l’excusa d’una instantània, contar una història, o fer una reflexió, o parlar-nos d’algun tema que sol estar poc a l’abast del gran públic. Tingueren tant d’èxit, que decidiren recopilar les entrades i fer-ne un llibre. El resultat és el que tenim entre mans.

Per posar algun però, pense que les fotos queden massa menudes, encara que sí, el lector insatisfet sempre pot connectar-se al bloc i poder veure-les a la grandària desitjada i a tot color. Pel demés, malgrat tractar temes molt variats, crec que els escrits presenten un rerefons recurrent, com pot ser el s.XIX, l’absurditat humana, o millor dit, les seues contradiccions, personatges del món de la cultura i política valenciana o catalana, com no, la filosofia i els canvis de mentalitat en Occident. Tot amb un to irònic, en ocasions sarcàstic, que fa  que ens riem de nosaltres mateixos o que maleïm la comunitat que ens envolta. Particularment em quede, de totes les reflexions que es deixen caure, en la desmitificació de la felicitat infantil (L’infant del llangardaix), ja que és un tema del que crec que no es parla prou o prou clar. I com que també és un llibre de fotografies, destacaria l’encert de Francesc Vera per a retractar els espais oberts, encara que si n’he de triar una, seria la de “Mobiliari d’apartament turístic”, per l’atmosfera que marca la composició.

Una altra cosa que és d’agrair és que els posts, o capítols, són curts, amb un llenguatge elevat un punt, però molt assequible de seguir. Vaja, d’eixos com els que hem dit de tant en tant que estan bé per als aficionats a llegir en un moment especial del dia. El recomane per a qui busque alguna cosa diferent i tinga ganes d’aprendre més d’una curiositat. Perquè, per exemple, a veure qui em sap dir d’on ve la paraula tardor?