dissabte, 30 de setembre del 2017

Cristina Fernández Cubas – La habitación de Nona

No em decidia massa en començar aquest recull de relats que tenia a l’e-book des de feia un temps, potser perquè tenia altres lectures pendents i aquesta no estava entre les prioritats. Però després de Leonora, el buit va ser gran, pel que tenia ganes d’una lectura més lleugera, de les anomenades "de transició", i el format de contes em semblava més que pertinent.

El cert és que aquestos sis relats són del tot menys lleugers: en poques pàgines, Cristina Fernández Cubas és capaç de concentrar i mantenir l’intriga fins el final. Els contes tenen el fil comú de l’horror en els fets més quotidians, i sobretot, de portes endins, el que no es manifesta al carrer. Tant en sentit literal com metafòric. Perquè de vegades l’horror es troba enganxat a nosaltres mateixos, ens acompanya allà on anem, i es posa de manifest en les situacions en teoria més banals: en el silenci, en el color d’una jaqueta d’algú que ens trobem pel carrer, en una reunió de germans, en uns bitllets deixats damunt d’un moble.

La habitación de Nona és el nom del primer dels relats: no és aquest el que més m’ha colpit. Passat uns dies des de que he acabat la seua lectura, el que més recorde i més m’incomoda, sense dubte, és Barbro, relat d’un terror psicològic subtil i que se’t clava amb les ungles afilades a la pell. No hi ha res de violent, cap acte embogit, ni el vessament d’una gota de sang, però la història d’una convivència asfixiant i el desenllaç fred i maquiavèlic m’ha glaçat fins l’últim dels cabells. En la resta, la violència o els actes reflexos poden ser més o menys evidents, ahí es troben. Per això Barbro m’ha semblat diferent a la resta que haja llegit. Molt similar a Mejillones para cenar, que ja vam comentar en el seu dia. Igualment, la resta de contes són per a no dormir, i el que dóna la il·lustració, Interno con figura (un quadre d’Adriano Cecioni de 1868) té l’efecte magnètic que sent l’autora, que es posa com a protagonista del relat, quan observa a la xiqueta pèl-roja que comenta el llenç als seus companys.

Ha sigut una lectura ràpida però densa, que et fa reflexionar sobre els nostres actes quotidians i les seues possibles repercusions i implicacions, amb una mescla justa i gens incòmoda d’una fantasia que et deixarà els pèls de punta quan acabe. Sense saber massa bé per què.