Ja feia un temps que no queia res
de novel·la negra en les meues mans, crec que des de Fred Vargas. Sempre està bé
tornar-ne. Les atmosferes enigmàtiques m’agraden, i crec que en part les
trobava en falta. A més, la cosa prometia perquè m’havien parlat realment bé, d’aquesta.
Això sempre és un perill, perquè potser al final no arribe a les teues
expectatives, i és exactament el que m’ha passat.
La novel·la està molt ben
escrita: l’estructura és perfecta, amb l’administració de tensió convenientment
dosificada. A més, em sembla que pràcticament totes les trames s’han tancat,
deixant un final sense massa interpretacions, però això no evita que acabes amb
el cap ple de necessitar noves
aclaracions, el que t’obliga obrir el llibre per la primera pàgina per acabar
de comprendre el conjunt. I és que a mi al principi em costà clavar-me en l’argument,
perquè no entenia massa bé què tenien a veure eixes històries entre si. Massa
inconnexe tot, tant pel que fa a l’espai, com al temps (reconec que va ser una
confusió particular). Al cap i a la fi, l’aventura del llibre estava en
descobrir quin era el fil, molt subtil, que ho unia tot. I tant, que es queda
tot ben cosit! I més enllà d’això, el gust que se’t queda, malgrat veure que s’ha
fet justícia, és de desassossec, de mal de panxa, de saber que sempre hi haurà
algú controlant el que fas. Crec que és tot per culpa de, o a causa del
protagonista, Quirke. La seua personalitat va canviant a mesura que va rebent més
i més informació, la va interioritzant tant que acaba sent més taciturn que el
que es mostra a l’inici.
Els contres, realment no sé on
trobar-los. Potser el problema és que m’ha sabut a poc. O potser m’ha resultat
pobre el fet de que la trama laboral estiguera
íntimament lligada a la personal, ja que així pot semblar a priori que l’enigma es desxifre d’una manera més ràpida. Sí,
definitivament ha sigut això: no m’esperava que el que en un principi semblava
un cas deslligat al protagonista, servira com a excusa per contar-nos els draps
bruts de la seua família. Altra cosa que no he vist massa ben treballada ha
sigut el recurs a les mateixes imatges, com per exemple la neu i la manera de
caure, i les ales en concret, de corb. Crec que ací l’autor ha patinat un poc,
abusant d’elles, i fent-les esperables.
Queda en l’aire una qüestió que m’ha
vingut al cap: per què serà que els autors de novel·la negra o policíaca tendeixen
a presentar-nos als seus detectius de manera seriada? Sempre protagonitzen més
d’un misteri: ho veiem des de Sherlock Holmes fins els Tres Evangelistes o
Adamsberg, passant per Poirot o Miss Marple, o fins i tot, a una escala més
local, amb la Rosa Vermell de Josep Lluís Seguí!
En fi, que és una novel·la que es
llig fàcilment, i resulta interessant i recomanable per al qui desitge conéixer
un autor més enllà els clàssics de la incògnita. Sé que aquest és el que enceta
una saga d’uns quants més d’aquest patòleg amb ganes de resoldre casos on hi ha
més ombres que llum, així que potser, algun dia, seguiré amb ell. Potser en
estiu, encara que la tardor o l’hivern em semblen més apropiades per a aquest
tipus de lectures, no penseu?
PD: Una nota sobre el títol (sí,
altra cosa que m’agrada desventrar). Sé que l’original es diu Christine Falls. Com sol passar, les
traduccions no solen ser massa certeres i estan més subjectes a estratègies
comercials. En aquest cas, el doble sentit en anglés és molt millor que El secreto de Christine, amb eixe matís
de fall, caure, derrota, o fins i
tot, cascada. Un món que s’ensorra, les pendents que estan sempre ahí, a l’aguait.
Un títol més suggerent, on va a parar.
