dimarts, 12 de febrer del 2013

Bernardo Stamateas - Gente tóxica



Abans em referia a ells com “vampirs energètics”. No sé si per simpatia a aquestos personatges literaris que m’acompanyen a les meues lectures des de fa més de 15 anys (res de modes), o perquè vaig incorporar aquesta expressió quan vaig llegir  algun comentari al respecte de la novel·la  d’Adelaida García Morales, “Bene”.

Tots hem notat com al llarg de la nostra vida ha hagut algú que tenia un poder especial sobre nosaltres, i no per a bé, precisament. Persones que només es dedicaven a treure els draps bruts dels demés o que sempre tenien una frase per a desqualificar qualsevol feina que hagueres fet. Gent que la seua sola presència t’inquietava, inclús t’arribava a amargar el dia. Hui en dia, el fet d’estar més o menys acostumats a treballar en equip, moure’ns per diversos àmbits, viatjar, etc. fa que tinguem més experiència per a neutralitzar aquestes persones.

A hores d’ara els denomine “tòxics”, en honor al llibre d’autoajuda de Bernardo Stamateas, “Gente tóxica”. No, no era per Roy, the toxic boy de Tim Burton, pobret meu. I sí, entre les meues lectures figura també aquest gènere. No tinc vergonya de dir-ho: no ha sigut el primer ni tampoc l’últim. Supose que quan ens cauen a les mans aquestos llibres és perquè els anàvem buscant sense ser-ne massa conscients. En un moment donat, necessitem una lectura que faça que ens abstraguem d’un problema concret, per a teoritzar sobre ell i per a poder reprendre’l d’una manera contundent i tranquil·la.

Actualment tinc en el meu entorn personal i professional un total de sis persones tòxiques. Les he contades. Fugir d’elles, tal i com recomana aquest llibre alguna vegada, m’és un poc complicat, així que intente aplicar el llegit quan no queda més remei que estar amb elles. El resultat per ara és un poc desigual, hauré de millorar en alguns casos. En altres, crec, estic començant a controlar-les. Però és interessant veure com algunes de les tècniques ja les aplicava abans de manera espontània, supose que per supervivència i per la natural recerca de la felicitat. De moltes altres, la resta, he pres nota.

Es podrien fer moltes crítiques a aquest llibre, inclús als prototipus de tòxics que l’autor descriu. Jo, de fet, n’afegiria algun més. Però crec que hi ha algun que altre descuit important, propi de les generalitzacions: les persones catalogades com a tals no són el dimoni; a més, ni tansols saben que són tòxiques, i en ocasions, ni tansols gaudeixen amargant l’existència als demés.

Altre punt: per què aquestos “enverinats” no tenen efecte sobre tots per igual? Supose que la simpatia i la química entre les persones té alguna cosa que dir. Perquè aquesta gent constitueix un pilar essencial per a la felicitat de les seues parelles, dels seus amics,  de la seua família, a pesar de que nosaltres no entenguem massa bé com o per què.

I per últim... Per què existeixen els comportaments nocius i perjudicials? Un “tòxic” ho és per a tota la seua vida? Es pot “rehabilitar”? Pot ser una mateixa persona multi-tòxica? Ho és al llarg de tot el dia o és així com reacciona davant certs estímuls? És conscient una persona tòxica de la seua toxicitat? Pot ser tòxica una persona que no coneixes de manera directa, però que les seues decisions afecten la teua quotidianitat? Com per exemple, els nostres “benvolguts” polítics!

Per altra banda, hi ha un aspecte que em sembla un poc més greu. El títol secundari del llibre diu “Las personas que nos complican la vida y cómo evitar que sigan haciéndolo”. Això està molt bé si la persona a la què li detectes aquestos comportaments perniciosos per a la teua salut mental no té res a veure amb tu des del punt de vista personal. Però què ocorre si és un familiar, un amic proper, la teua parella? No està bé allunyar-nos, deixar-los “a l’estacada”. Les directrius que se’ns donen són per a defugir, per a esquivar, poques vegades per a afrontar amb estima i ajudar. Perquè no ho oblidem: és més que probable que comentaris i actituds “tòxiques” denoten algun tipus de problema seriós, com complexes, depressió...

En fi, el llibre torontolla en alguns aspectes a l’hora de definir controvèrsies i a mi m’han sorgit moltes preguntes. Hem d’estar alerta amb aquestos llibres. Agafar d’ells el que ens interesse, fer autocrítica i aprendre un poc d’ells. A mi m’ha agradat molt (a pesar dels meus “peròs”), i el veig útil davant situacions puntuals. De tota manera, sabeu al final el que queda? El de sempre, “viu i deixa viure”. Segueix el teu camí de la manera més recta possible, i també més neta. Fem-nos acompanyar d’aquells que creuen en nosaltres i que tots els dies ens treuen un somriure de la boca. Tot el demés, no val la pena.