Quan vaig acabar de llegir El hombre de los círculos azules, em
vaig assabentar per casualitat que aquesta autora tenia una sèrie dedicada a
tres historiadors que ressolien misteris. Em vaig llançar com a boja a la
recerca d’aquesta sèrie. Com a resultat, vaig obtindre tres títols que fins
aleshores (sense ebook a la mà) no vaig
ser capaç de trobar. Una vegada va arribar el preciat regal el dia de Reis, aquests
tres volums van ser objecte d’un segon googlejat,
aquesta vegada amb un èxit absolut, això sí, en francés. Sé que estan en
castellà, però si es pot llegir en la llengua original, millor que millor.
Aquest mes de setembre, i aprofitant
que la meua última lectura m’havia portat als carrers de Nova Orleans sota la
guia de l’historiador del pensament medieval Ignatius Reilly a La conjura de los necios, li vaig treure
pols a la trilogia de l’arqueozoòloga medievalista francesa contadora d’enigmes,
i vaig començar pel principi, ansiosa per veure com reflectia aquesta professional
els seus col·legues de penes. Que s’alcen
els morts (Debout les morts en francés)
és el que enceta la saga: ací coneguem a Marc, Mathias i Lucien, medievalista,
prehistoriador i contemporaneïsa respectivament. Fa molta gràcia com al llarg dels
tres llibres es posen de manifest els clixés que entre els companys circulen
sobre cada especialitat, com per exemple l’oscurantisme dels medievalistes, la
vida naturista, lliure i salvatge dels
prehistoriadors i el “marisabidisme” dels contemporaneïstes. A més, aquestos
viuen a una casa un poc caòtica, amb quatre alçades: cadascuna pertany a un d’ells
i al seu àmbit de treball, matenint sempre l’ordre cronològic: Mathias té la
seua “caserna” al primer, Marc al segon i Lucien al tercer; el quart es queda
per a l’oncle de Marc, Vandoosler el Vell, una mena de Déu omnisapient.
A banda també trobem algunes situacions
més o menys esteses a la professió: per exemple, que són historiadors joves
(entorn els 35 anys), motivats, però sols, sense família, i quasi en la misèria,
amb treballs eventuals i com amb Ignatius, gens relacionats amb els seus
estudis (menys Lucien). Per exemple, Mathias treballa de cambrer de manera
eventual, o Marc, al tercer llibre, després de 12 anys d’atur però investigant el
seu àmbit d’Història Medieval, decideix fer d’assistenta, netejant cases o
planxant. De tota manera, per part dels policies enretirats que els insten a furgar en les morts i les desaparicions
que els envolten, sempre se’ls reconeix una capacitat mental fora del comú,
relacionada amb la seua facilitat de concentració i la familiaritat que tenen
amb els documents escrits.
Deixant a banda aquesta deformació professional (com ja vos vaig
dir, permeteu-me que cadascú agrane cap a casa), el contingut dels llibres i la
qualitat dels mateixos és un desigual. Com ja he comentat més amunt, el primer és
Que s’alcen els morts, el segueix un
avorrit (per a mi) Un poc més lluny a la
dreta (Un peu plus loin sur la droite),
per a acabar amb el que més m’ha agradat perquè crec que manté la tensió quasi
fins el final, Sense casa i sense lloc
(Sans feu ni lieu). En el primer, els
tres evangelistes (nom que els dóna Vandoosler el Vell per Marc, Mateu i Lluc)
intenten averiguar què s’ha fet de la seua veïna Sophia Siméonidis, prestigiosa
cantant d’òpera, desapareguda després de que li plantaren un arbre al jardí de
sa casa; en el segon, sobretot Marc (el més protagonista dels tres) es veu
arrossegat al cas d’una falange del peu arrancada d’una dona a les platges de
Bretanya; i en el tercer, un assassí en sèrie va passejant-se pels carrers de
Paris matant dones solteres com una venjança per un antic assumpte fosc.
En definitiva, no em semblen gran
literatura, però tenen la capacitat (de vegades justa) per entretindre’ns, que és
això del que es tracta. Personalment, amb aquesta autora tinc grans pics,
moments de pujada en els què m’enganxa la història i altres de baixada on m’avorrisc
amb els diàlegs, de vegades no sé massa bé per què es parlen de determinats
assumptes. El primer no està malament, encara que al final se’m va fer pesat;
el segon crec que falta haver acabat de filar totes les trames; per últim, el
tercer està més acabat i més cuidat, amb la referència freak d’un poema que és el que dóna la pista, amb el que m’agraden
a mi aquestes coses. No està mal passar els ulls per aquestes pàgines, no és
massa habitual que els historiadors es moguen pel present per tal de desvetllar
misteris quotidians, no? Perquè una cosa que fan és sense dubte recórrer al
passat per explicar l’avui. Per a que altres diguen després que saber història
no serveix per a res... i això sí que no és un tòpic!