Només la literatura és capaç de fer que peguem bots desmesurats en l’espai i en el temps en qüestió de segons. Bé, també el cine, el teatre o la música. En el meu cas, el salt literari ha sigut com del cel a la terra. Si en l’anterior post parlàvem de les aparences familiars, dels secrets i les imperfeccions domèstiques, de sobte em capbusse en aquesta novel·la i alguna cosa em pega a la cara. Potser la sensació de que absolutament tot el que conta és irreal, i de que l’autora ens està amollant una mentida camuflada de quotidianitat i fantasia.
M’ha ofés un poc a la intel·ligència aquest intent funest d’engany. Però comencem pel principi: tots sabem que avui en dia el fet d’heretar és més una maledicció que una alegria, i ja no vos dic res si es tracta d’un pis enorme al ple centre de París. Clémentine, la protagonista, ni maleeix Hisenda pels tributs que haurà d’abonar a la propera declaració de la renda. Què bé que aquella tia llunyana que ni tansols coneixia s’enrecordara d’ella. El segon que em crida poderosament l’atenció és el personatge del porter, Hector, un encant i que poc se sembla a l’interés que tenen els de la seua professió per les vides alienes. Però la sort de Clémentine no s’acaba ací, i és que té uns veïns encantadors, simpàtics i agradables, gens sorollosos o bruts, que compten amb ella per al té dels dimecres. La mare és pianista, però sembla que les melodies que assaja no passen a les parets de la nouvinguda. Però la bona de Clémentine ha nascut amb una estrella, i és que un escriptor famosíssim i jove s’ha enamorat platònicament d’ella i la busca per la ciutat. Per cert, la resolució d’aquesta trama és del més poc creïble que hom puga concebir. Podria continuar amb els desgavells de l'argument, però crec que amb els exemples que he posat ja es veu clar el que vull dir: que tant de sucre, tanta felicitat, tanta perfecció personificada i tant benevolència per part del narrador acaba irritant. Els despropòsits es rematen amb uns diàlegs mal escrits i que no tenen trellat, o pels moments que sona el telèfon o la porta de casa. Sé que aquestes novel·les no tenen molta més pretensió que la d’entretindre sense més, i de tant en tant a mi m’agrada topetar-me en alguna similar, però demanem un mínim, no?
D’aquest pastís em quede amb la professió de Clémentine, psicòloga, que utilitza la llibreteràpia per a ajudar a xiquets amb algun tipus de problema. Una llàstima que l’autora no haja estirat més d’aquest fil per a escriure la novel·la, que de fet, va ser el motiu pel qual em vaig decidir per llegir-la.
Per últim, no voldria deixar de mencionar la casualitat de que algunes de les escenes pareguen tretes de la meua pel·lícula favorita (Amélie) i un dels llibres que més m’han agradat els últims anys, La elegancia del erizo. La mateixa autora ho menciona al final, als agraïments. Però si hi ha alguna diferència, que per a mi és abismal, entre aquesta novel·la i les altres és sobretot la crítica subtil a la burgesia parisina i la fina ironia emprada, sense deixar al marge que en cap d’elles es camuflen les misèries i les desgràcies del ventall de personatges que les solquen. Per tant, sota el meu punt de vista, qualsevol comparació afavoreix Algo parecido al verdadero amor, títol que no he dit que no li escau massa al contingut.
En fi, esperem que la propera lectura tinga un desenvolupament més agradable! Ja vos contaré!
