dimecres, 31 de desembre del 2014

Almudena Grandes – El lector de Julio Verne

Llegir Almudena Grandes és una garantia de gran qualitat literària i narrativa, amb obres sempre complexes, que emocionen, enlluernen i que deixen una gran petjada. Llegir Almudena Grandes, en definitiva, és una meravella. La riquesa del vocabulari i dels valors tomben, la interconnexió dels fils, la relevància dels xicotets detalls, donar en la clau del sentiment just, del clima adequat. 

El lector de Julio Verne posseeix la màgia que només destil·len les obres narrades per xiquets. I si ja afegim a la recepta un misteriós veí que viu a un antic molí, al costat d’un riu, apartat del poble, i els camps d’infinites oliveres, en un temps i un lloc on (sobre)viure era una autèntica aventura (i un miracle), ja tenim el llibre quasi fet. Perquè al cap i a la fi, com deia Gabriel García Márquez, de vegades la mateixa realitat és més surreal que la ficció; per a mostra, la història de Nino, que malgrat contenir algunes dades falses, són històricament verídiques. Si dic serra de Jaén i postguerra les peces del puzzle quadren en la ment de tot aquell que no sàpiga de què va el llibre, veritat?

Val la pena passar tres estones comptades amb aquest llibre, de més de 400 pàgines, però que es fa curt, a l’igual que imagine que passarà amb el primer i el tercer de la saga Episodios de una guerra interminable, la més recent dels quals, Las tres bodas de Manolita, va eixir a la llum fa menys d’un any. Diuen les males llengües que és magnífic. Quina novetat.




dimecres, 17 de desembre del 2014

Haruki Murakami – Underground

Ens trobem, sense cap dubte, davant d’un dels llibres més insòlits que he llegit de Haruki Murakami. Aquesta vegada no és una novel·la: sé que no és la primera vegada que l’autor se n’ix del gènere on és una referència (mundial), perquè el que ací arriba d’ell és ben poc. Donem gràcies que per la moda del running, tinguem a les llibreries De què parlo quan parlo de córrer (pendent). Encara falten molts d’altres que de segur són ben interessants, com els llibres de viatges (amb dibuixos d’ell inclosos) on ens relata les seues peripècies arreu del món en forma de diaris. Sabem que és un autor prou prolífic, així que ens queda l’esperança de que es vaja fent més conegut i reclamat i que les seues obres es vagen traduint paulatinament. Tant de bo sabérem japonés, per a anar avançant!

Malgrat que Underground no és una novel·la murakamiana, sí que en té un rerefons. Històries oníriques, baix fons, esperits amb males intencions, però també, poques (és veritat) mostres d’amor i solidaritat. Però per damunt de tot, la pregunta: què està fallant a la nostra societat per a que una secta decidisca exterminar a la població? Crec que en aquest sentit aquest llibre va ser publicat massa prompte (uns dos anys després de l’atemptat que relata), de manera que les possibles respostes (bogeria, deliris de grandesa del seu líder, rentat de cervell) podien semblar massa esperables. Poc després es va saber que Asahara (el gurú) va maquinar aquesta tragèdia com a mètode de distracció per a la policia, perquè algú li havia assegurat que les seues infrastructures anaven a ser objecte d’una redada. Tan simple com això. Així i tot, és cert que al final ens queda la qüestió de per què la gent busca respostes en eixes comunitats i aquell mode de vida. Pense que els occidentals hem de tindre els ulls ben oberts a aquestos fenòmens perquè el que passa a Japó, acaba passant ací 15 o 20 anys després. 

Si per a alguna cosa més serveixen els testimonis d’aquest terrible atemptat és per conéixer amb major profunditat el que hi ha als caps dels habitants del país del Sol Naixent. Impressiona perquè al mateix temps revisem el que nosaltres pensem d’ells: pacients, tranquils, pacífics, organitzats, freds. El que sorprén d’aquest mosaic de veus és la realitat complexa que dibuixen. No estem dient que no siguen així, només que és simplement un ventall de tòpics, no sabem si promocionats des de dins o el que a Occident li agrada pensar d’aquelles latituds. Ací entraríem en debats llargs i en la història del pensament i les mentalitats del s.XIX. Deixem-ho al marge. El que està clar és que si ho són, no ho són tant, però és que a més a més, són altres coses. El que més m’ha impactat (sí, malgrat haver estudiat fa molt de temps la seua història i intentar llegir el més possible autors de diferents procedències, sobretot xinesos i japonesos o filo-japonesos, no puc evitar ser hereva d’eixa mentalitat del s.XIX que he dit abans), dic, el que més m’ha impactat és la gran afició a beure (sake sobretot), sols o en companyia, però també com els agrada eixir amb els companys de feina. I aquest és un altre factor, no sorpresa, però sí que m’ha colpit: es tracta de l’esclavitud que tenen amb la feina. Moltes de les víctimes entrevistades, el primer que pensaven després de trobar-se malament (pèrdua de visió i de capacitat de respirar i moure’s) era en anar a treballar. Més que amb les seues respectives famílies. Molts, de fet, s’encaminaren a peu o agafant altres mitjans a les seues oficines. A més a més, estan les hores extres, els caps de setmana o el treball a casa, sense comptar l’hora i mitja o dues hores que molts necessiten per a arribar a l’empresa, amb trens atestats de gent, i amb la consegüent falta de son crònica; o el fet de que hagen d’estar allí com a mínim 45 minuts abans de l’hora d’inici de la jornada, perquè si no estan mal vistos entre els caps i els companys. Sé que està mal entrar a valorar, però m’alegre que nosaltres no siguem així. Tenim moltes mancances, però en aquest cas jo veig la nostra manera d’agafar-nos la feina com una virtut (amb escepcions, clar); a pesar d’això, com ja he dit abans, estiguem ben atents perquè ahí és cap on volen que ens encaminem actualment.

No voldria acabar el post amb una comparació necessària. Bé, comparació no és la paraula correcta: més bé referència. Referència a l’obra de Laura Ballester, Lluitant contra l’oblit, a la qual per cert li han posat una coberta prou semblant a l’edició anglesa d’Underground… Ambdós són testimonis brutals de dues tragèdies ocorregudes sota terra, les dues, segons les versions oficials “inevitables”. Les dues posaren de manifest el pitjor i el millor de l’essència humana, del poder de la premsa i dels poders fàctics. De com, si es rasca només un poc, les versions oficials queden en entredit i el paper dels responsables últims és més que qüestionable. Bé, ja vegem com al Japó no només ens uneix el gust per l’arròs, la pirotècnia, les taronges i els caquis…

PD: Si he de fer una crítica a l’edició, és que haguera estat bé que amb algun tipus de nota al peu s’haguera indicat la situació actual, a data de 2013, de molts dels protagonistes, incloent els que estan jutjats o sentenciats. Hi ha algunes, però resulten insuficients: sé qué el llibre originalment va ser publicat el 1997, han passat molts anys i de segur que moltes coses han canviat, així que no poden pretendre publicar el mateix que en origen perquè tenim la sensació de que ens han deixat a meitat. I una altra crítica, menor si voleu, és la qualitat de l’edició: has d’anar molt en compte amb el simple fet de passar una pàgina, ja que si toques la tinta de la caixa d’impressió, s’emborrona. Estar llegint amb eixa pressió de no estropejar les 557 pàgines (que costen més de 20€) em sembla inadmissible.


dissabte, 6 de desembre del 2014

James Salter – La última noche

Error número 1: considerar-lo llibre de transició. Error número 2: acabar-lo quant abans millor, el nou de Murakami m’espera. Solució: llegir-lo una vegada i mitja, aquesta vegada sí, amb atenció i cura. 

Aquestos deu relats curts, que segurament són els millors companys per a passar una bona tarda freda de diumenge amb una manta i una tassa de té, mereixen tota evasió del món. Ens traslladem als anys 50, a uns Estats Units en blanc i negre, amb famílies que compleixen el somni americà, homes de negocis amb camisa planxada i americana, dones envoltades amb sedes; persones que en el seu temps lliure gaudeixen de la vida rient al sol, que tenen una família perfecta, una casa, un gos. Els vint-i-pocs anys i els veneçolans (o colombians, en el seu defecte) converteixen aquest equilibri en quelcom fràgil i fals. També l’enfermetat, l’alcohol i la poesia (o eren els poetes?).

El nombre de pàgines i l’extensió de cada relat enganya. Aparentment, les històries són frívoles (“pobre niña rica”), però van més enllà. Són complexes. Parlen del desengany i de l’apatia, dels sentiments i les persones perdudes. Dels somnis que tenim por de complir. Sobretot es nota amb l’ús de les estructures i del relat, a través del diàleg, que va fluctuant tot plegat entre l’àmbit privat dels records i el present. He llegit en algun bloc que el lector de Salter ha d’estar atent, ja que si es despista en la línia que no toca, no comprendrà el que ve a continuació. Això és el que em va passar a mi. Menys mal que ho he compensat, perquè en la primera mitja lectura que vaig fer, la sensació que tenia era prou roïn. 

Ara comprenc que l’encant de Salter està en els detalls, en el ball de temps i espais, que poden oscil·lar en un mateix paràgraf. En la manera de descriure els personatges, en les frases recurrents (les cames llargues i nues, el sol, els amants sud-americans, els colls llargs, els pits solts sota una brusa, el record de la felicitat perduda). I per què no, és un plus confirmar que ells, els agraciats per la vida, també tenen problemes. Això sí, a la seua manera.




dimarts, 2 de desembre del 2014

Antoni Serra – L’arqueòloga va somriure abans de morir

De vegades tinc la sensació de que em segueixen. Sí, sí. Hi ha novel·les que veig en algun lloc, decidesc no fer-los massa cas, i sota alguna circumstància, al cap del temps, tornen a mi. M’ha passat abans i m’ha passat de manera exagerada amb aquesta. Quan la vaig descobrir per primera vegada era a una fira del llibre antic. El títol em cridà poderosament l’atenció, però no la vaig comprar perquè el preu no corresponia amb l’estat (pèsim) en el qual es trobava l’exemplar. I ahí es va quedar. Vaig intentar trobar-la després per comprar-la de nova, obtenir alguna informació adicional, però va ser impossible. Fins dijous passat. Vaig anar a la biblioteca i allí estava, esperant-me, en la secció que el centre li dedica als llibres que ha expurgat i que dóna als seus usuaris. Aquell mateix dia havia acabat Els desorientats. La següent lectura, per tant, estava més que clara.

Ha sigut molt agradable recórrer de nou la Menorca arqueològica, aquesta vegada de la mà del detectiu privat Celso Monteiro. I és que les víctimes formen part de l’equip que està excavant a un jaciment talaiòtic a prop de Ferreries, al centre de l’illa: una és la particular directora, anglesa però assentada a Menorca des de fa molts anys, i l’altra un tècnic, aquesta sí, local. A aquestes dues dones les envolten un grup heterogeni de personatges de diverses procedències, el que li serveix al que segur que és l’atractiu i filosòf investigador per recórrer-se mitja Europa, des de Munic fins a Londres passant per Montpeller, amb l’objectiu de demostrar que ambdues van ser assassinades per ocultar una sòrdida informació.

No és la primera vegada que l’arqueologia és o serà l’argument d’una novel·la negra. Per tots és sabut que la reina del gènere, Agatha Christie, era amant fervorosa d’aquesta ciència (ho podem veure a Asesinato en el Orient Express, Muerte en el Nilo o Asesinato en Mesopotamia, però també al seu relat personal Ven y dime cómo vives). I, sense anar més lluny, però a segles de distància pel tema i per la disciplina (la història en general, la medieval en particular), ho trobem amb Juli Alandes i la seua Crònica negra

En definitva, una lectura lleugera i amena, sense pretensions, que qualsevol arqueòleg, només per plaer i simpatia, hauria de llegir.


divendres, 28 de novembre del 2014

Amin Maalouf – Els desorientats

Aquest llibre, escrit quan l’era d’internet és més potent que mai, resulta, almenys curiós. És molt senzill obrir-se un compte al Facebook, on de sobte, entre els centenars de suggerències, t’arriben els noms de les persones que en algun moment han format part de la teua vida, persones amb les que ja fa temps que has deixat de tindre contacte (coses de la vida), els noms de les quals feia molts anys que no escoltaves. Sonen remots, com ecos d’un passat personal. La curiositat de voler saber què s’ha fet de les seues vides ve quasi de la mà. Pocs dels joves que en han nascut en una generació posterior a la meua, a meitat dels 90 i en els 2000, reconeixeran eixa sensació que descric. Ara tots estan connectats entre ells a través de les milers d’aplicacions que la electrònica ha facilitat. Eixa màgia, i eixe oblit està deixant pas a altre fenomen contrari: l’excés d’informació personal. És el fet de que cada vegada siga més difícil que algú, de manera voluntària o no, decidisca esborrar-se del mapa.

El llibre d’Amin Maalouf parla d’aquest exili, aquest sí, en tota regla. Imagine el que podria haver sigut rebre una carta (a casa, en paper, amb segell, a mà) amb notícies d’un antic amic que per no se sap com ha aconseguit localitzar-te. El contacte a partir d’ahí serà més o menys regular, dos o tres vegades a l’any, si tens sort amb alguna foto a dins del sobre, i para de contar. Quan l’exili ha sigut traumàtic, el poder d’aquesta missiva serà infinit. Alguna cosa devia de rebentar a l’interior del receptor. 

I si ja has de tornar al país que estimes en la distància, a pesar de convertir-se en el que s’ha convertit, i t’encabotines en reunir a tots els membres del teu cercle de joventut, cadascú amb la seua vida i les seues circumstàncies, ja ni et dic. La catarsi, personal i grupal, és inevitable.

D’això tracta Els desorientats. Per a ser justos, d’això i de moltes altres coses més. No és només el relat de les vides d’uns antics amics que es reuneixen a un país devastat per moltes guerres. És un assaig sobre les identitats i sobre l’amistat, una reflexió sobre el poder de la religió i dels diners, també dels ideals i del victimisme humà i social. És un relat esperançador i cru sobre les noves oportunitats, sobretot al si d’una comunitat que resta encara amb els bastiments a l’aire, en espera no se sap massa bé de què. De la preocupació inherent a la persona pel passat i pel futur, representada amb dos dels seus protagonistes, el principal (Adam, l’alter ego de l’autor) i el seu millor amic (Albert).

Cal llegir aquest llibre amb aquesta meravellosa coberta i aquest títol tan revelador amb calma, pensant, amb el quadern de notes ben a la mà. No saps mai quan l’autor et soltarà una frase per a emmarcar, per a que li dones voltes al cap. És un llibre de segona relectura. La història t’atraparà, i quan menys te n’adones estaràs a la mercé d’unes ones, en forma d’històries (d’Història) que et bressolaran i que tranquil·lament, veient les tormentes des de lluny, et portaran a un port del Mediterrani. Té igual quin, perquè aquestos relats són comuns entre tots els habitants d’aquest Mare Nostrum que deien els romans.

És precís que llegim més Amin Maalouf. Cal que hi haja més escriptors com ell, perquè la societat els necessita encara que no ho sàpiga. La consciència ha de tenir per higiene mental una veu com aquesta, per a fer autocrítica i per a que decidim cap a on volem anar. Només una nota negativa: si has llegit Identitats que maten i Les escales de Llevant veuràs moltes de les seues idees represes en aquest volum. Així i tot, resulta quasi obligatori que no se’n perdeu cap dels tres. Val la pena dedicar-li una estona si el que voleu és canviar els ulls amb què es mireu a vosaltres mateixos i al món. Avisats esteu.


dimecres, 12 de novembre del 2014

Laura Ballester – Lluitant contra l’oblit. El llarg trajecte de les víctimes del metro de València.

El dia 3 de Juliol de 2006 va suposar per a moltes persones un abans i un després en les seues vides. La ciutat de València es va veure sacsejada per una tragèdia, la magnitud de la qual estava per veure fins on abastava. Hui, poc més de huit anys després, encara segueix expandint-se. Aquell dia, tots vam fer per saber com estaven els coneguts i amics que utilitzaven la lína 1 de metro. La majoria tinguérem sort; altres, en canvi, encara arrosseguen la seua pena. En concret, 43 famílies, les mateixes que van morir en aquella revolta, més 47 ferits. Els de dalt van intentar acallar el seu plor i les primeres veus crítiques. Era una qüestió urgent per resoldre, perquè la ciutat estava immersa en altres qüestions més divines, si voleu: la visita del Papa. Però qui seguisca l’actualitat sabrà que l’estratègia no els ha eixit bé del tot. Tornem altra vegada a aquell dia, calorós i dolorós: respires alleujat, comences a tindre més dades i et ve el sentiment enorme de solidaritat i de recolzament per a aquells que no han tingut tanta sort com tu. És el més normal sent humà, sabent que a qualsevol ens podria haver passat. O ben pensat, després de llegir aquest llibre de la periodista Laura Ballester, ara tinc els meus dubtes. Què hi ha d’humà, en aquells que han volgut obstaculitzar l’aclariment de tot el cúmul de males praxis que en definitiva va ser aquesta catàstrofe? Per a mi, res. Després, venen de la mà els sentiments d’indignació i perplexitat. Sense pressa però sense pausa.

La crònica que és Lluitant contra l’oblit és una lectura clara, sintètica, on emergeixen les qüestions més fosques que mai es volgueren resoldre, i que ens han delatat com a societat i han marcat per sempre els polítics, els directius, els jutges i els mitjans de comunicació autonòmics del moment. Atenció, que molts d’ells si no han caigut ja, ho faran prompte. [Només dues notes: hui, 12 de Novembre, el Tribunal Suprem ha anul·lat el tall que la Generalitat Valenciana va fer de les emissions de TV3 al País Valencià, recriminant-li així la mancança de competències a l’hora de dur a terme aquesta acció de censura; i dos, des de fa dos dies Cotino està imputat pels contractes amb la Gürtel per la -fatídica- visita del Papa]. Una altra conclusió que trac, una vegada més, és que (i és cru el que vaig a dir) hi ha morts que molesten. Fins per a això, hi ha gent de primera i gent de segona. I si no s’ho cregueu, penseu un poc. 

El que tinc cada dia més clar, i no sé si és per la meua especial sensibilització amb el tema (per una desafortunada casualitat, eixe matí, aliena a tot, em vaig quedar sense bateria al mòbil i els meus familiars no em pugueren localitzar), és que a hores d’ara qui no s’ha enterat de què va tot el tema del descarrilament del metro, amb 43 morts i 47 ferits com a injusta conseqüència, és perquè no vol: actualment disposem de més informació que mai, com ben bé apunta l’autora, les xarxes socials bullen quan ix alguna novetat, les multitudinàries concentracions a la Plaça de la Mare de Déu es repeteixen cada dia 3, podem veure online el famós reportatge que es va emetre l’abril passat de Jordi Évole, les notícies a la premsa, i ara, el llibre. Aquesta societat no pot ser tan apàtica.

M’agafe una llicència personal, per a acabar: vaig tindre l’oportunitat d'assistir a una de les presentacions del llibre que Laura Ballester, Paco Piera i Francisco Manzanaro van fer a prop de casa meua. Vos recomane que aneu. No sabeu el torrent d’emocions que aquesta gent és capaç de provocar en una hora i mitja: el temps va passar volant, i de fet, es va fer curt i tot. Però amb el que em quede de tot plegat és amb l’actitud exemplar de Manzanaro, al qual no li va tremolar la veu per a dirigir-se a un treballador de FGV que estava a la sala, i que li demanà perdó per ell i per tots els seus companys, quan li va dir que ho agraïa però que aquella petició arribava tard; o com encara li quedava sentit de l’humor per a contar-nos com Cotino havia tingut el valor (per no dir una altra cosa) per a dir-li que la visita del Papa Benet XVI l’estaven pagant les famílies al comprar les famoses motxilles grogues i blanques. Encara en veig alguna per la ciutat, i tremole. M’haguera agradat molt anar-me’n d’allí aquella vesprada amb una abraçada i unes paraules d’ànim per a Francisco, però pense que no era el moment. Te l’envie a tu i a tota l’AVM3J des d’ací. Amb aquesta gent, les paraules “força” i “dignitat” adquireixen una nova dimensió. Seguiu lluitant. No esteu sols, i el final es veu a prop.


dissabte, 8 de novembre del 2014

Care Santos – Desig de xocolata

Entre els aliments que en la història recent han provocat més voràgine humana, econòmica i social, destaquen sense dubte el té, el café i el xocolate. Les tres són begudes addictives i excitants, com no, també són l’excusa per reunir-se entorn una taula, al caliu que desprenen llurs tasses. Però de totes elles hi ha una que és diferent: és igual d’oscura i aromàtica que el café, sí; o avellutada al paladar com el té, també. Estem parlant del xocolate. El xocolatl americà, la beguda dels emperadors, reis i déus. I des de fa un segle, associat al desig i fins i tot en alguns darrers anuncis d’una famosa marca, al plaer adult. 

M’encanta el xocolate (no sé si es nota), i intente fer-ne bon ús tots els dies, després de dinar. Almenys una unça! Per això em vaig veure totalment abocada al segon llibre que llegesc de Care Santos (junt a Francesc Miralles), amb aquest títol tan suggerent, i per què no ho admitim, amb la coberta tan encertada que li han posat.

No ha decebut en absolut. És més: m’ha agradat molt i el seu final em donen ganes de tornar-me’l a llegir des del principi. La xocolatera de madame Adélaïde és el fil per a conéixer la història de sis dones que van ser les respectives propietàries al llarg temps. És també la història de l’objecte en si, d’un símbol sempre de distinció, primer de la noblesa, després una mera vaixella decorativa, sense ús perquè les modes en el gust són diferents. És un producte dels inicis de la industrialització, però sobretot imatge de la consolidació femenina dintre d’un món que els homes sempre han tingut por i recel de donar-nos el que ens ha pertocat. 

Sara (que m’ha recordat al paper d’Olivia Molina a la pel·lícula Dieta Mediterránea), Aurora (que viu la màgia d’una òpera molt present a la novel·la, des del contingut fins el format de la mateixa) i Càndida (que viu la vida que sempre ha volgut), Marianna (que habita a la Barcelona de Senyoria, de Jaume Cabré) són només alguns dels noms de les protagonistes que coneixen d’altres personatges reals (bonica tasca d’arxiu, la de Care Santos) i que en algun moment tenen contacte amb la xocolatera. 

Digueu-li defecte professional si voleu. Jo ja vaig quedar atrapada amb aquestes línies inicials. 

“Dins dels objectes viuen històries i veus que l’expliquen - deia la Sara, fa anys -. De vegades, quan toco la xocolatera de porcellana blanca, em sembla que les escolto”. “I en són moltes?”, va preguntar ell. “Unes quantes, no veus que és un objecte molt antic, que ha passat per moltes mans?”. I ell, amb l’interés científic de sempre, aprofundia en la qüestió: “Però això que dius és com admetre que tots els objectes són plens de fantasmes, com les mansions de les pel·lícules de por”. Ella feia que no amb el cap: “Precisament, Max. La gent creu en cases encantades, però es veu que les presències s’estimen més viure en objectes petits, gairebé insignificants”

No podria estar-ne més d’acord.


dijous, 30 d’octubre del 2014

Pasqual Alapont – Tota d’un glop

La coberta diu “Premi Joanot Martorell” (2002). Què hem de pensar d’açò després d’haver llegit Tota d’un glop? Almenys un guiny al lector. I és que el tema que es tracta a la novel·la no és més que una crítica metareferenciada al món editorial i a les seues trampes. No posem en dubte el premi (no!) només que ens ha paregut el simpàtic peix que es mossega la cua, és tot. Com ja dèiem amb Saviano, llegir crea precedent i no podré evitar pensar en aquesta novel·la quan ho torne a veure en qualsevol altre lloc. Queda per saber si l’autor fa ficció al 100% o si es basa en la seua experiència, però això ja és voler saber massa.

L’assassinat de Claudi Maria Safont, polèmic i particular propietari d’una casa editorial que podria ser qualsevol, posa en evidència un ventall de personatges cada qual més grillat i les complicades relacions que existeixen en eixe àmbit, competitiu, i on el més gran es menja al més menut, i (una cosa que m’ha fet molta gràcia) els principals afectats parlen i es piquen entre ells utilitzant termes i temes literaris erudits. En eixe sentit, malgrat ser quelcom prou habitual al món universitari, per posar només un exemple, és un aspecte poc conegut i que, per tant, reflectir-ho a una novel·la, pot sonar arriscat. Però Pasqual Alapont, d’una manera fina i elegant, sense ser a penes carregant, ho aconsegueix. Això és un mèrit!

Ja coneixem l’autor de Catarroja, encara que aquest format de literatura per a adults és nou per a mi. Per ara em continue quedant amb Penèlope, però reconec que Tota d’un glop és brillant: per la galeria de personatges (principals i secundaris), per la trama en si i pel llenguatge. Un bon llibre per a passar tres o quatre estones, per a degustar i no tindre pressa per a apurar. I si ho feu acompanyats d’una copeta de mistel·la (que no conyac), millor que millor!


dilluns, 20 d’octubre del 2014

Patrick Modiano – Carrer de les Botigues Fosques

Aquest llibre va caure per pura casualitat. Era prou reticent a llegir Modiano perquè vaig veure crítiques molt polaritzades sobre altra novel·la seua que vaig tindre a les mans (En el café de la joventut perduda), i al final no em vaig decidir, però fa una setmana vaig anar a la biblioteca i allà estava, entre les propostes de l’últim Nobel de literatura. L’editorial Proa em va deixar molt bon sabor de boca aquest estiu amb L’acabadora, així que, per què no?

Llegir Modiano ha sigut una delícia. Les seues 244 pàgines s’han fet molt curtes. No em sol passar, però sol ser una d’eixes lectures que desitges que tarden en acabar-se, i que lliges a poc a poc, centrant-te en tots els detalls. No vaig tindre la mateixa sensació fa més d’un any, quan vaig llegir El secreto de Christine, de Benjamin Black, l’anterior Nobel de literatura. Els temes són parells: gènere que podem emmarcar dintre de la novel·la negra o policíaca, però que la trama principal serveix com a excusa per a fer un recorregut interior al passat del detectiu protagonista, la cronologia (meitat del s.XX), una ciutat molt present (París-Dublín). No obstant, Modiano m’ha calat més: el llenguatge sembla més elaborat (fins i tot, poètic), les metàfores amb les llums i les ombres més cinematogràfiques (Benjamin Black també en tenia unes quantes però molt repetitives), però sobretot el viatge a l’ànima de Guy Roland és més complex i d’arrels més profundes. Com a contrapartida, el final és abrupte, un poc desconcertant, i que més bé deixa moltes preguntes en l’aire. Pense que no hi ha segona part. Caldria?

M’ha paregut del més encertat igualment el fet d’incloure París, la ciutat on transcorren gran part dels fets, com un personatge més. És el mateix escenari de les novel·les de Fred Vargas, el mateix gènere també. És fàcil seguir les passes de Guy-Pedro-Jimmy sobre un plànol dels carrers de la Ciutat de les Llums, els seus ponts i parcs, però també sentir la claustrofòbia i l’asfíxia de l’ambient de la Segona Guerra Mundial, la confusió per sentir-te persona non grata allà on vius. Realment es conta poc de les activitats de Roland i com es va quedar amnèsic (com un Harrison Ford en A propósito de Henry, sí), a l’igual que tampoc sabem com va tornar a París i com va esdevenir detectiu, però crec que en aquest llibre és més eloqüent el que no es conta. I més aterrador. 

Sorpresa grata, per tant. No sé si Nobel merescut o no: sabeu que sóc molt fan de Murakami. I com no, interrogant (retòric) que llance: val la pena la recerca de les arrels, en definitiva, de la Història? Com va dir Raimon, qui perd els origes perd la seua identitat. És hora de que comencem a fer memòria.



dilluns, 13 d’octubre del 2014

Roberto Saviano – CeroCeroCero: cómo la cocaína gobierna el mundo

Hui he llegit al Twitter que Evo Morales ha aconseguit un 60% dels vots a les eleccions bolivianes que tenien lloc aquest cap de setmana. Té raó Saviano quan diu que aquell que llig obri la ment i mira amb altres ulls la realitat que l’envolta. El primer que he fet ha sigut escriure al Google “Evo Morales cocaïna Bolívia”. Els resultats de la recerca són diversos centenars de milers. I òbric una notícia en portugués, altra en castellà, i sí: la realitat del país t’esclata a la cara. Són informacions que o ací no arriben o no tenim interés en saber. Resulta que el reelegit president va donar llum verda per a la plantació d’aquesta herba per raons medicinals i terapèutics, però es calcula que només un terç, sent molt generosos, es destinen a aquestos fins. La resta, qui sap on està? Tones i tones de substància blanca en pols desapareguda. Per suposat, les dones boniques (una antiga Miss) també estan implicades, ara ministres o no sé quina història. Curiós també que haja limitat la tasca de la DEA (la Drug Enforcement Administration americana, una mena de FBI de la droga) al seu país. 

He parat de fer-los click a més entrades. Al final, tot es limita al mateix. Cocaïna i poder, cocaïna i diners, cocaïna i la capacitat d’influir en la justícia i en el govern, cocaïna i el peix gran que es menja el menut. Ací, a Itàlia, a Colòmbia, a Rússia, al Senegal, té igual. L’essència humana no entén de races ni de colors, i sol respondre al soroll d’una bossa plena de bitllets. Ho hem vist a The Wire i a Breaking Bad. Com a anècdota, també parla de la famosa sèrie Sin tetas no hay paraíso, colombiana en orige, i que està basada en fets reals. Però amb CeroCeroCero posem noms (molts, en excés), posem quantitats, posem mecanismes (submarins, vaixells, avionetes, extorsions, decapitacions, tirotejos), precedents (Pablo Escobar, Griselda, una mena de Reina del Sur treta de la ment de Reverte). Posem carn, ossos i ànima de veritat. Llegiu Saviano i s’adonareu de la complexitat de tot plegat.

Però bé, jo estic ací per a fer una ressenya del llibre. Ha sigut inevitable fer aquest circumloqui, és el que té quan lliges sobre temes tan greus, com ja ens va passar amb el tema de RTVV (és la nostra escala, la valenciana, i també és important). Ho podeu llegir ací i ací. El llibre està molt bé perquè et posa en situació, ja que et dóna la lleugera sensació de que només s’està quedant amb la costra de tot el que hi ha baix, és a dir, que és més el que desconeguem que el que sabem. No obstant, el llibre peca massa d’això, de bombardeig. Haguera estat bé posar alguna imatge, algun arbre genealògic de la màfia per a no perdre’s entre malnoms, filiacions i dates. A més, jo que vaig intentar llegir Gomorra en l’italià original me’l vaig deixar per ser molt complicat, pensava jo que per al meu nivell d’aleshores, però ara veig que el problema és la manera que té d’escriure el Saviano: és tot massa dens, massa greu. No vaig tindre la mateixa sensació amb Escapa’t amb mi, potser perquè el format era televisiu, on el llenguatge és més directe i les situacions més gràfiques i la narració més sintètica. 

El llibre m’ha agradat però no tant com m’esperava. En canvi, les parts on ell narra el que personalment està visquent m’han semblat crits atronadors, per la seua novetat, perquè poques vegades tenim l’oportunitat d’endinsar-nos en el malson del periodista. Són pocs els passatges on l’autor posa per escrit l’horror que suposa el seu dia a dia, però igualment interessants. Són encomiables les tasques que fan aquestes persones, com els periodistes de guerra, que se’n van al centre de la notícia per a fer-nos arribar a alguns la realitat i denunciar la vulneració dels drets bàsics. De tota manera em quede amb una de les preguntes que es fa quan parla de Christian Poveda, un fotoperiodista que es passà a fer documentals i que va ser assassinat per la Mara 18: per a què? Al final, quin ressò tenen les seues paraules? La societat sembla totalment anestesiada davant del dolor alié. Almenys ens queda el consol de que poden ser la llavor que germine en algú: en aquell que està segut al teu costat en el tren, o el conductor d’autobús que em porta a casa, o el meu cap, o la seua secretària, o la dona del meu cap, o la seua amant, o el conductor del camió que porta café als bars de la meua ciutat, o l’infermera que va atendre al meu iaio l’última vegada que va estar ingressat…


dijous, 25 de setembre del 2014

DD. AA. – Adéu, RTVV

“Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana”. No ho dic jo, és el subtítol d’aquest volum editat per Borja Flors i Vicent Climent. Crec que més clarivident no va poder ser el nom escollit per a recopilar aquestes diverses entrades de blocs personals de periodistes afectats per l’assetjament laboral que va suposar aquest cruel ERO (tots ho són). La raó és que al cap de poc més dels sis mesos de l’última entrada (de Fani Grande) s’anunciava el tancament de la tele i la ràdio públiques dels valencians i les valencianes, sense marxa enrere, per una sentència que anul·lava el procediment encetat pels de dalt.

Aquestos posts (que comencen en gener de 2011, també amb Fani Grande) parlen, i molt, de les altes esferes. D’aquells que han menejat els fils al llarg de 24 anys, centrant-se, sobretot en els últims 18, és a dir, des de que el PP va guanyar les eleccions autonòmiques. I és que no crec que siga casual que coincidint amb Gürtel i tots els casos de corrupció que anaven eixint el clima de Burjassot s’anara enrarint més (si era possible) i que calguera fer malabars amb els temps, les omissions i les imatges. El mal venia de molt abans (manifestació a València el 31 d’Octubre de 2009 en contra de la corrupció, degradació del barri del Cabanyal, amb les càrregues i les múltiples manifestacions, accident de metro de Jesús, visita del papa, Emarsa, Urdangarín, per citar-ne només uns quants) però aquesta paraula en alemany (casualitats de la vida) va ser la gota, una llarga gota que continuà amb la Primavera Valenciana, l’Intifalla, més imputacions per corrupció, Calatrava i un llarg etcètera.

Zaplana, Camps i Fabra (aquestos dos últims, “molt honorables”), però també Sanz (maredeDéu), López Jaraba, Johnson, Motes, són alguns, solament alguns, dels noms que es posen damunt de la taula. Però també baix de la pell. Hi ha situacions greus, molt greus, que es conten a aquestos posts. Llegir i sentir vergonya i menyspreu cap a uns i angoixa i comprensió cap als altres va de la mà. Els primers sentiments ja anaven encaminats de per si (una té ulls a la cara i veu el que passa a la tele, al diari, als tribunals de justícia, al carrer), però els segons han sigut relativament nous. Com a part d’eixa societat a la que els periodistes de tant en tant apunten (unes vegades enfadats, d’altres, amb empatia) extrac conclusions contraposades i mesclades alhora. 

Després d’aquestes 250 pàgines em sent per al·ludida i accepte les múltiples disculpes com a espectadora i “afectada” pel poc rigor i la poca qualitat de la cadena; també recull el crit d’aquestos professionals, llançat des de fa més temps del que em pensava, i agafe amb una certa satisfacció (enteneu-me la paraula) la confirmació d’aquestes sospites (que Canal 9 manipulava) i de que alguns periodistes van estar menejant-se per fer-se sentir i contar el que estava ocorreguent des de dins. Reconec que desconeixia tot aquest moviment. Fent autocrítica, crec que el que va passar va ser com el peix que es mossega la cua: degut a la més que evident desinformació, la desafecció per l’ens era el sentiment general, i per tant els treballadors més contestataris no van ser capaços de tindre ressò entre la ciutadania, sense poder, d’aquesta manera, implicar-la amb la problemàtica. En aquest sentit, sóc del mateix parer que Julià Àlvaro, que ho desenvolupa al post “Epílogo”, del 9 de Juny de 2012. 

També és cert que després de tot, i no és culpa dels periodistes, per supost, em sent encara més asquejada amb els valencians en general. Perquè tot açò ha passat, i està passant, perquè hi ha gent que recolza els responsables directes (camuflats i fent cara de borrego degollat) amb les seues paperetes, a pesar de saber (fent oïts sords) de quin mal ens fan coixejar. Per tant, i sent molt pessimista i cruel, és inevitable pensar que tenim el que ens mereixem. Efectivament, com diu Julià Álvaro al post que he mencionat, el País Valencià és anèmic pel que fa a tot allò relacionat amb la política. Perquè després d’estar tres setmanes anunciant (d’aquella manera tan folklòrica, això sí) la necessitat d’uns mitjans de comunicació públics i com la manipulació i la finalització de les emissions va en contra de la nostra higiene democràtica, encara hi ha gent que continua repetint el mantra de “preferisc tancar una tele a deixar de construir hospitals o escoles” (A tot això, després de quasi un any, ja em direu quantes dotzenes n’han construit de cadascun). Hi ha gent que no la troba a faltar, hi ha gent que no es qüestiona què va haver en el fons de tot, gent que no seria capaç d’obrir aquest llibre (ni cap altre) perquè no li interessa veure la runa que envolta els seus. Gent que pensa que el fet, ben fet està i que ells tingueren els seus motius ben justificats.

Fer una síntesi de tota la informació que es dóna és complexe i llarg (massa xifres, massa noms implicats i que patiren la censura, massa comptes pendents amb els tribunals), i a més, cosa que és d’agraïr, es fa des de diversos punts de vista: des dels més emotius i personals, que permeten posar noms, càrrecs o anys a la casa, als més objectius, plens de dades, números que no quadren, passant pels més enfadats amb si mateixos i amb les situacions que han hagut de salvar. Especialment esgarrifós és un dels últims posts, de Mariola Cubells del 13 de Febrer de 2013, on es conta qui és Vicente Sanz, què s’encarregava de fer a Canal 9 (en concret al seu despatx), quantes vegades, qui el va tapar i per què la justícia poc podrà fer per posar-lo on presumptament es mereix. Posa els pèls de punta.

Feu el favor, llegiu atentament aquestes pàgines si teniu un poc de curiositat: valdrà la pena per reconciliar-vos amb una part del vostre jo, i a més, descobrireu detalls que vos faran entendre situacions posant noms i cognoms. Enyorareu un peliu més allò que ara no tenim i fa temps que demanàvem: encendre la tele o la ràdio sense sobresaltos, que es dirigisquen a tu amb respecte a la teua intel·ligència, i en valencià, amb cares i veus que parlen amb proximitat. Fins i tot, fixeu-se el que vos dic, no farien falta que còmics com Xavi Castillo (altre defenestrat) arengara el públic per a anar a tombar “el piruliiiiiiiiii”, només ploraríem de riure amb altres qüestions de la vida més frívoles. 

Per cert, a mode de curiositat, i com a casualitat de la vida, hui mateix, fa pocs minuts, s’ha anunciat la dimissió de González-Echenique, el president de RTVE, una altra cadena pública amb dubtosos continguts, dubtós gust, dubtosos presentadors, dubtosos sous, de dubtosa objectivitat… Que cadascú traga les seues pròpies conclusions.



dimecres, 10 de setembre del 2014

Rossella Calabrò – Cincuenta sombras de Gregorio

No hi ha millor crítica que jo haja llegit fins ara de la saga de Cinquanta Ombres que aquesta mini lectura de la milanesa Rossella Calabrò. Amb les seues cinquanta ombres justes a mode de capítols, suposa el contrapunt perfecte, la baixada a la realitat del que tenim a les nostres cases diàriament. Recorrent, això sí, a tots els tòpics del món (que si estan mal tractats poden fer-nos sentir incòmodes) l’autora fa un retrat fresc, divertit i desenfadat dels nostres homes, que ens enamoren igual amb el mèrit de no tindre tauleta de xocolate, arrugar-se’ls la roba o furtar-nos els llençols per les nits. Sé que hi ha versió italiana femenina: allí ell és Gigio (com el Topo de Xuxa), ací Gregorio. A Itàlia, ella és Gina, a la versió espanyola l’han traduit com Lola. Per suposat, més avant passaré una bona estona amb ella. Ja vos contaré.


E.L. James – Trilogia Cinquanta Ombres

Desconfie totalment dels best-sellers, perquè normalment em solen defraudar. Però també sóc de la opinió de que si volem opinar per nosaltres mateixos, ens hem d’informar: en el cas dels llibres, s’ha d’acudir a la font. Cal llegir i si podem, aguantar. Em va passar amb El Codi da Vinci (crec que un dels que es detecta a les dues primeres dues pàgines), els de Matilde Asensi (crec que va ser El último Catón), la infame Katherine Pancol (dels que més deixa que desitjar, ara amb nova novel·la, estirant el que en teoria anava a ser una trilogia) o els ara de moda autors suecs, com el de L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra. Solen ser obres de gran èxit de venda, d’eixes que tenen cobertes atractives i que funcionen pel boca a boca, però de poca qualitat literària, amb històries simplistes i forçades. Em pregunte per què es venen tant: potser per les grans campanyes publicitàries. Potser eixa gent es mou pel que l’editorial els vol mostrar d’eixa història, i ja no investiguen més. Potser tenim un públic lector poc exigent, amb escassa capacitat de crítica. O potser és tot més senzill: només necessitem evadir-nos de la realitat sense massa complicacions. Supose que deu ser tot junt.

Així i tot, cal reconéixer el seu paper: moltes vegades suposen el trampolí a la lectura de tota classe de persones, que poden o bé redirigir-se cap a altra literatura, o bé poden mantenir-se al món dels best-sellers. Hi ha gent que és vertadera especialista en eixe tipus de llibres. No és criticable. La bona qüestió és llegir, i prou. I per a acabar de sincerar-me del tot, reconec i deixe per escrit, que un dels reis dels best-sellers em va sorprendre gratament quan el vaig llegir, Els pilars de la terra. Crec que va ser el primer d’aquest tipus que vaig posar a prova. 

Què passa, aleshores, amb el fenomen literari del moment? Sí, els tres de Christian Grey. Sembla que la seua autora de manera involuntària ha re-engegat el boom dels llibres de temàtica eròtica. Ara trobem desenes d’autors que amb major o menor èxit volen pujar-se’n al carro de l’estela de l’èxit de la saga. No obstant, si bé és cert que ha sigut un tipus de literarura minoritària, sempre ha existit. Des de l’antiguitat, amb l’arxiconegut Kamasutra (i molts abans d’ell), passant pel Decameró de Boccaccio, La filosofia al tocador del Marqués de Sade, fins arribar a Las edades de Lulú, d’Almudena Grandes, i sense oblidar-me del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Fins i tot ací en vam llegir un, però no ens va agradar massa. No pretenc fer ací un repàs exhaustiu, ni molt menys. Però sí, sorprén l’èxit (inesperat) de la saga de Cinquanta ombres.

Els llibres estan mal escrits; les històries són inversemblants i de vegades amb buits argumentals. Els personatges, sobretot el d’Anastasia, la parella de Christian, totalment contradictori i amb puntades exasperants. Tres volums semblen massa per a contar el que es volia contar, amb episodis més que repetitius, frases que apareixen pàgina rere pàgina i situacions que sobren per a avançar en la trama. Prototipus perillosos que es donen per sentat (propietat, sobreprotecció portada més enllà del límit, submissió, paternalisme), vida irreal (diners sense fi, poques hores a la feina, fàcil accés a tot, compra de marques exclusives) però sobretot el que més sorprén és la transformació radical si no d’ell (que malgrat descriure’l, sempre queda un personatge desdibuixat i borrós, absorbit per les seues ombres) la d’ella, com a poc a poc acaba sent allò que en principi detestava. Pel camí es va perdent la senyoreta Steele que estudia literatura anglesa, per a no tornar mai.

A pesar d’això, comprenc que haja agradat a milers de lectores (en femení) perquè si alguna cosa sap controlar l’autora són els temps, en el sentit de que sempre es deixa al final del capítol la part que dóna el gir brusc a la història i que enllaça amb el següent. També perquè planteja uns ideals tant masculins com femenins que són del tot inaccessibles i falsos: guapos, sense defectes, rics, intel·ligents (ell sap tocar el piano!), famílies pràcticament perfectes. Ja sabem com ens agrada evadir-nos de la realitat i com ens agrada somniar que nosaltres podríem ser els protagogistes de la mateixa història. De tota manera, no deixa de ser un llibre encarat a un públic molt concret, i això és el que no pot evitar trasmetre a cada línia. 

Tot siga dit, la millor part ha sigut l’epíleg perquè al llarg dels tres llibres el punt de vista d’Anastasia amb la seua insuportable “deessa interior” (sí, sí...) s’ha fet pesat. Sempre em preguntava què pensava Christian sense ser interpretat i minuciosament descrit per ella, perquè em podia explicar més coses d’eixe personatge totalment desconegut (i això que s’ha empenyat a fer-nos-ho saber tot d’ell). Així i tot, no he pogut deixar de tindre la sensació de que eixos dos relats finals eren un mer afegit, una prova que els editors van rebutjar. Però vaja, benvingut siga perquè veritablement era necessari que ens clavàrem per fi dintre de la seua manera de pensar per comprendre millor la seua manera de ser, cosa que al final no s’aconsegueix segons el meu punt de vista.

El valore perquè té potencial per iniciar a un altre tipus de lectures i reflexions. Poc més. Poc m’ha aportat a nivell personal conéixer a Christian, Anastasia i el seu món, només les xicotetes frivolitats i manies de l’univers dels rics benestants. Vaja, ja puc dir que no em sent massa atreta cap a això, o almenys cap a les opcions que ells escullen. 

Com sé que més d’una necessitarà un toc de realitat per baixar del Charlie Tango de Grey no se m’ocorre una millor manera de fer-ho que amb aquesta cançoneta de Manel… encara que crec que em ve una altra encara més suggerent… Espereu al següent post!




dimecres, 3 de setembre del 2014

Esperança Camps i Empar Marco – Vertigen

El Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix “vertigen” com alteració del sentit de l'equilibri caracteritzada per la sensació que el cap pega voltes i torbament del juí que fa que algú es moga per impuls, sense domini de si mateix. El vertigen pot vindre per moltes coses: per la incomprensió, la ràbia, la injustícia, la traïció, la impotència, el sentiment d’indefensió, l’incredulitat, la frustració, per ser testimonis muts de les decisions preses amb nocturnitat, covardia i vergonya. Vertigen, en definitiva, pel que mai es pensava que anava a passar, que era el tancament d’una ràdio i una televisió valencianes que començaren la seua activitat fa 24 anys, però que èticament feia temps que es donaven per mortes. La mataren els xanxullos, el clientelisme, els interessos polítics i ideològics. El voler clavar mà a la caixa, perquè açò, com diuen els andalusos, és el nostre cortijo, i fem i desfem com volem. La nefasta gestió econòmica està ara en procés de jutjar-se, nou mesos després.

Tots sentirem aquell vertigen durant el mes de novembre de 2013, uns més que altres, i cadascú pels seus motius. Perquè a l’igual que el que passà amb les Torres Bessones o l’11-M, o l’accident de metro de València, tots recordem el que estàvem fent mentre els fets s’anaven precipitant al nostre davant. Assistírem com a espectadors al mai vist de la televisió valenciana, a una programació i uns presentadors que es notaven com peix fora de l’aigua perquè per fi tingueren el valor de dir paraules prohibides (Gürtel, suborn, corrupció, manipulació, assetjament sexual): Nou (o Canal Nou) estava, ara sí, a totes hores del dia a casa; tots restàvem incrèduls davant eixa Maribel Vilaplana (“Ai, Serafín, o siga, senyor Castellano”) que volia alçar-se com l’estendard de víctima d’una injustícia divina. Més valia tard que mai, no és això el que diuen? Fins que finalment, després de milers de veus escoltades i sempre silenciades, amb sentència de la jutgessa blogger NuriChica10 en mà i milers i milers de piulades circulant per la xarxa, en una escena més pròpia d’una pel·lícula de Berlanga, Jorge no tingué temps de contar-li al presentador que estaven desconnectant l’endoll. La imatge es quedà congelada per a la posteritat, i així, qual final de The Sopranos per evitar a l’espectador el pitjor, tot es quedà en negre i en silenci. Ho havien fet.

Aquesta és la meua visió particular d’aquells dies de novembre, el que em va arribar des de la pantalla. Però si voleu saber què va haver darrere de tot açò, si encara teniu al cap aquell mes angoixant, l’intríngulis dels despatxos de presidència, del que els sindicats deien i feien darrere i davant les càmeres, no vos podeu perdre la crònica periodística que és Vertigen. Jo almenys l’he vista més que una novel·la, que també ho és perquè a més tenim el valor afegit de la història a peu de carrer gràcies als ulls privilegiats d’Andreas (el periodista grec, com un dels que entrà en antena per demostrar el recolzament i la visió del que passà a l’ERT), Nora, la secretària de l’Associació Valenciana de Professionals de la Informació i Jonlenon, el fotògraf oficial de Presidència. 

El llibre es llig d’una tirada i s’acaba ràpid: el ritme és més que frenètic, i enganxa, al que sens dubte contribueix el format en capítols curts, i que la història en si és d’interés públic. Però no vos enganyeu: com a contingut, dir que és dens és quedar-se curt. De vegades m’he preguntant si els causants d’aquest sainet (des d’alguns dels treballadors fins les més altes esferes) han tingut l’interés de llegir Vertigen. Si algun dels defensors de la gestió del govern ara, hui, dia 3 de setembre de 2014, li ve al cap el patètic discurs del Molt Honorable apretant les dents, quan deia que no anava a sacrificar cap col·legi ni cap hospital per un servei públic d’informació. Precisament hui, el dia en que una vegada més al mes es reuneixen les acallades víctimes del metro, hui quan la policia ha entrat en un col·legi per desallotjar uns voluntaris que volien donar classe a uns xiquets de 3 anys (curs prèviament suprimit), quan centenars d’escolars hauran vist que han de tornar a donar les classes als barracons del curs passat, o que la línia (en valencià, s’entén) ha desaparegut de l’oferta educativa del seu centre; quan a l’Hospital Clínic han estat sense aire condicionat en plens mesos de juliol i agost, o quan a La Nova Fe han tancat plantes; per no parlar de la vergonya del que està passant amb l’Arxiu del Regne de València. Continuaran pensant que Fabra no els estava enganyant?

Sóc conscient del colp mortal que tingueren l’objectiu d’assestar des del principi i de com ens van intentar tractar a tots els ciutadans com ignorants, amb una bola darrere d’una altra; per això, si ha sigut dur per a mi com a telespectadora sense cap vincle personal ni familiar, ni econòmic ni ideològic (anar a A la babalà quan tenia 10 o 11 anys no compta), crec que haurà sigut encara més dur d’escriure per a les seues autores, treballadores de l’empresa de feia temps. Eixe vertigen que resa el títol es nota a cada línia. Tots ens hem sentit un poc com eixe trencadís del Cabanyal que es fa miquetes a la bonica coberta de l’edició. Supose que ha sigut la crònica que mai haguéren volgut contar, el llibre que mai voldrien haver escrit. En ocasions, passant les pàgines, més que vertigen he sentit agonia i vergonya: no s’escatima en detalls dels múltiples i molt greus problemes polítics, urbanístics i econòmics que ens estan fent passar com a valencians. Tenim processos judicials a manta, imputats, amics de l'ànima, presumptes subornadors, manetes llargues, micros massa oberts, projectes constructius-destructius, gentoleta que se sent a recolzada malgrat delinquir pel carrer o des de casa… tot! Ho tenim a cabassaes! I ací, a Vertigen, també es conta. Perquè forma part del conjunt.

El relat transmet ràbia. És impossible no tancar l’última pàgina sense estar un poc més enfadat amb el món i amb nosaltres mateixos. I excusem alguns xicotets errors d’estil (l’abús de l’expressió “etcètera” de vegades sense massa sentit -pàgines 70, 100, 103, 173 o 201 per posar-ne algunes-, o això “d’enviar un whats” -pàgina 46 i altres- que queda un poc rar) perquè sabem que la visceralitat i la primera persona s’haurà imposat més d’una, de dos i tres vegades a l’hora d’escriure, perquè és normal per a qualsevol que tinga ulls a la cara i dos dits de trellat. 

Això sí. I sé que m’estenc però si no ho dic, rebente. A l’altra, si en el futur hi ha la possibilitat de fer novel·les a la carta, jo me’n demanaria una que anara un pas més enllà: voldria que algú de dins em contara quins van ser els mecanismes que els periodistes van sofrir per ser extorsionats i obligar a desinformar. Voldria veure el llistat de paraules prohibides. Voldria llegir trascripcions de conversacions telefòniques i llegir les línies editorials dels màxims responsables. És a dir: voldria saber de veritat quines eren les ordres directes de Conselleria i de Presidència en els moments daurats de manipulació de l’ens. Com a ciutadana, vull saber què eren capaços de fer alguns per a que la moneda els eixira sempre per la mateixa cara. Sabem molt de les ombres del tancament però ens falta una part.

Ha sigut complicat per a mi escriure aquest post. Resulta impossible deixar a banda les emocions quan es passen els ulls per aquestes pàgines i centrar-se en contar el que has llegit. Hui, em disculpareu, vos he contat més bé com m’he sentit. Com ja he dit, no tinc cap tipus de vinculació familiar o personal amb l’ens. Ni tansols veia o escoltava les seues emissions perquè em donaven vergonya aliena. He cridat a moltes manifestacions allò de “On estàs Canal 9?”, a l’igual que m’he mostrat en públic a concentracions en contra de la seua fragrant manipulació. Em donava molta ràbia quan alguns opinadors mediàtics reien amb suficiència al dir que els que abans criticàvem la nostra televisió per ser un instrument de manipulació constant erem els mateixos que ara eixíem a manifestar-nos en contra del seu tancament, i que això era un acte contradictori. Eixa gent amb corbata no entenia absolutament res. Què te a veure una cosa amb l’altra? Deixant al marge allò tan repetit dels dibuixos en valencià (cosa que és certa al 100% i que sí, és digne de menció), reconec el paper essencial per a la difusió de les senyes d’identitat valencianes i la normalitat del meu idioma. Perquè després de totes les desfetes que ens estan fent patir amb tantes coses innombrables, els valencians ens devem meréixer alguna cosa digna i de qualitat, però està clar que alguns no ho veuen així. Sempre els mateixos. Continue mantenint l’esperança de que si arriba el dia de que les cadires que hi ha a dintre del Palau de Benicarló canvien d’amo (sóc de les escèptiques) el nouvingut, siga quin siga, entre moooooltes altres coses, espere, repetisc, que siga capaç d’engegar el botó de l’ON d’una nova etapa radiotelevisiva amb il·lusió, dignitat i on tots ens sentim representats. D’ací un any i poc parlarem.


dissabte, 23 d’agost del 2014

Ferran Torrent – Gràcies per la propina

Gràcies per la propina figurava en la meua mentalitat com un clàssic de la literatura valenciana però que… error! encara no havia llegit. És dels típics llibres (i com hi ha pel·lícula, també) del què t’arriben trossos, fragments inconnexes, però no saps exactament quin és el fil condutor. Per fi l’estiu m’ha donat una xicoteta treva, i he pogut acabar aquesta tasca pendent. Escolta, i qui no la té, donat el cas, se la busca: perquè el temps és com els diners. Tot el món el gasta en el que vol.

Eixe fil conductor, el gran tema en el que se sintetitza tot, en la meua opinió, és simple però a la vegada complicat: no és altre que el de la solidaritat i l’estima familiar, és a dir, la llibertat i comprensió que hem de donar a les persones que volem per tal que siguen plenament felices. I això ho veiem en tots i cadascun dels personatges de la família Torres i Llorca, cognoms per altra banda clavats als de l’autor, per això molts han vist en la novel·la una part autobiogràfica. També amb el nom i la descripció del poble, Benicorlí (Sedaví?), molt a prop de la ciutat de València, lloc natal de Ferran Torrent. Com deia, ho veiem en tots els membres que conformen el cercle de Ferran i Pepín, que creixen i s’eduquen en un clima d’absoluta confiança i acceptació dels seus; front a ells, estan la resta, antagonistes a la força com el retor, els mestres d’escola, el guàrdia civil o fins i tot la mare. Estem als temps de la dictadura franquista, en els anys 50-60 d’un poble que viu a l’ombra de la capital. Així que entendreu l’oasi de la casa dels Torres dintre del desert del clima polític i social d’aquell moment.

En aquest sentit, una de les coses que més m’ha agradat ha sigut la primera part de la vida dels dos protagonistes principals, perquè és la que d’una manera molt subtil i elegant es critica la dualitat i les contradiccions en les que se solia nadar (a contracorrent) durant el dia a dia d’aquestes comunitats: com no, l’oposició entre els de poble i els de ciutat (encara hui ocorre), com uns parlaven valencià, eren considerats ganduls i un poc bandarres i maleducats, tots descendents de llauradors i obrers, mentre els altres eren els fins, els que parlaven la llengua del règim, la burgesia rica sense taca.

En resum, aquest relat de l’inici de l’educació sexual i per a la vida d’aquestos dos personatges, germans que es lleven un any, avança a base de “propines”, de xicotets favors que realment són grans. I aquesta serà la tònica de tota la novel·la, amb les seues variants segons les circumstàncies, però la que marcarà la manera de relacionar-se entre ells. “Ells” perquè reconeguem que és un llibre eminentment masculí, on les dones apareixen un tant borroses, oscil·lant entre l’objecte de desig com les que poden aferrar un home a la rutina (i no done més detalls per no revelar res).

L’estructura del llibre m’ha semblat l’ideal, ja que fa que la seua lectura siga àgil i ràpida, que t’enganxe sense massa mirament, amb una gran varietat de registres, que van des del més “del carrer” al més poètic. Memorables són els fragments del bar Russafa amb la mateixa Rosita Amores, o el passatge del pernil, per citar només un parell d’entre els més divertits. De tota manera, el ritme per a mi és desigual, sobretot la part en la que Ferran decideix ser boxejador és la que perd més el to de la novel·la (sé que la boxa és una constant a la literatura de l’autor), i el final, abrupte però adient. 

He de fer una xicoteta crítica a l’editorial, i és que se’ls ha passat posar entre cursiva aquelles expressions en llatí i el “loisme”, tan freqüent en la nostra parla, però incorrecte. A banda d’això poc més.

Què dir de la pel·lícula? Doncs que és pràcticament igual al llibre, amb frases agafades literalment i tot, menys alguns passatges que han hagut de modificar un pèl per a donar “més emoció”, o altres que s’han hagut d’eliminar radicalment. I no vaig a desvetlar quins són perquè sé que aquest és un dels llibres que els professors de valencià (vos) fan llegir per a l’examen o el treball de torn, i sé que molts recorren a la pel·lícula per estalviar-se “el trauma” de llegir per obligació (obligació que per altre costat em sembla qüestionable). Feu-me cas: la pel·lícula dura unes dos hores, que és el mateix que tardareu si vos llegiu el llibre. Avanceu i feu el segon, perquè podreu proporcionar més detalls a l’hora de la veritat, i a més, els donareu més coherència a determinades decisions i posicions davant la vida dels diferents personatges. La pel·lícula l’heu de veure, també, però una vegada que hageu tancat l’última plana d’aquesta novel·la inoblidable. No se’n penedireu!

Ací vos deixe la cançó de la Pavone que inicia i acaba la pel·lícula de Francesc Bellmunt (1997). Una xicoteta joia.



dimecres, 20 d’agost del 2014

Jean-Jacques Sempé i René Goscinny – Les vacances del petit Nicolas

Quan van nàixer les aventures de Nicolas allà pels anys 50, ho feren a mode d’historietes curtes en els diaris, com es publicava en temps d’Alexandre Dumas. L’èxit va ser quasi immediat, cosa que no és d’extranyar. Llegir Nicolas és garantia de divertiment i de simpatia, de tindre ganes d’agafar a tots i cadascun dels xiquets que dibuixa J.-J. Sempé i donar-los un gran abraç. Ingenuïtat i tendresa són els altres ingredients.

Era altra època, que poc se sembla, o gens, a l’actual. Els xiquets de 5 o 6 anys hui ja no són així: no poden estar massa estona jugant entre ells, es diuen paraules grosses, s’amenacen de valent, i les tecnologies se solen posar pel mig. Per això ha estat bé recordar aquella infantesa que si bé jo no la vaig viure en aquells moments, sí que va ser als 80, que es pareixen més a la de Nicolas i tota la seua colla que a la dels menuts de hui.

Jocs amb un guix a la mà o una simple corda o pedra, estar al carrer tot el sant dia, fer gamberrades sense maldat als pares… I ja imagineu-se el que pot ser si te’n vas de vacances al lloc de descans de tots els anys, lluny de la ciutat i amb els teus pares, o més encara, si aquestos decideixen portar-te de campament. Això és el que ens conten en aquesta entrega, tot amenitzat amb la tinta de Sempé, on cada vegada resulta més difús reconéixer a Nicolas sense el seu jersei roig. Parlant de Sempé, l’autor gràfic de Lucky Luck, Astèrix i Obèlix, entre moltíssims altres, va complir anys fa un parell de dies. Valga aquest post com a reconeixement a la seua ampla carrera!

Sempre n’estarem agraïts per la seua tasca, junt el seu company René Goscinny, per eixe elogi al companyerisme, la frescor de la ingenuïtat i la diferència, al guiny a la història i geografia de França utilitzada amb discreció i intel·ligència, com és el cas de Nicolas amb els noms dels seus amics d’escola.

Per cert, sé que hi ha pel·lícules basades en Le petit Nicolas i Les vacances du petit Nicolas. Jo només he vist la primera i ja vos dic que si no l’heu vista és una de les imprescindibles per al que vuiga passar una estona de carcallada neta. Supose que la de les vacances serà igual! I si teniu ànsia d’anar-vos-en de colònies des de casa, també vos recomane Nos jours heureux (2006), una altra francesa, amb una mica més de protagonisme per als adults, però amb un bon toc de frescor i simpatia. Almenys si no moguem físicament de casa, ho farem amb la imaginació!


dilluns, 18 d’agost del 2014

Ramón J. Sender – La tesis de Nancy

Aquesta és una altra de les novel·les que enganyen. Bé, el text en si no fa una declaració d’intencions de manera clara, però els que sí que enganyen són les editorials. Prometen rises i moments de distensió i divertiment, i així ho repeteixen fins a la sacietat la major part de lectors que circulen per la xarxa (ocorre el mateix amb llibres de best-seller, com el famós de l’Avi de 100 anys que es va escapar per la finestra). M’agradaria saber què és el que opinen els adolescents que estan obligats pels seus professors a passar més d’una setmana amb Nancy i damunt, després, fer un comentari de text o un examen. Vos ha agradat, xics? Perquè ja avance que jo, amb 14 anys, m’he de llegir açò, i deteste per a sempre la lectura i l’assignatura de llengua espanyola. Vaig per parts.

Ara compte amb l’avantatge de que ja no tinc eixa edat, i que a més a més no me l’he llegida per obligació, sinó a la recerca del moment off del dia. Això ja és un punt que en teoria va al seu favor. Hem d’afegir que la meua mínima formació en història (sobretot la protohistòria de la Península Ibèrica) em donen una base sobre la que podem dilucidar i formar-me una opinió més exacta, i això sí que reconec que és un aspecte que és impossible tindre als 14 anys. Vaja per davant que sé que cal entendre el llibre en el moment just en què va ser escrit i és precisament això el que vull fer. Ramón J. Sender, un escriptor molt conegut de l’època, es va veure forçat a exiliar-se als Estats Units després de la Guerra Civil espanyola. Va ser allí quan ja molts anys més tard, el 1962, va publicar aquest llibre que podríem dir que va d’una universitària de Pensilvania que ve a Sevilla per a agafar les notes necessàries per a fer una tesi. El llibre, en teoria tractat en un to d’humor (més que dubtós, deuria de dir jo) s’esplaia en contar les nombrosíssimes confusions i embolics mental que Nancy, la protagonista, té al voltant la llengua, la cultura i la història de la Península Ibèrica/Al-Àndalus/Espanya.

El relat en si és un destrellat, que tot siga dit, no comprenc com és digne d’un comentari de text o examen per a l’assignatura de llengua espanyola. El professor que recomane la seua lectura no és conscient del que està fent, per diversos i perillosos motius, tot i basant-me en el comentari del text i de l’autor que hi ha al principi, i pels models de comentaris de text que hi ha als annexes, tot de l’editorial Casals. La primera cosa que em crida molt l’atenció, és que de tota la vida els meus mestres d’escola i d’institut han insistit en que quan estiga escrivint un text i sàpiga que la paraula o l’expressió que vaja a gastar, té un error gramatical, tot això va o entrecomillat o en cursiva. Eixa màxima universal ací no es dóna: tenim múltiples i repetides frases escrites tal i com sonen en andalús, i el tipus de lletra no canvia. Hui en dia, que el que més llegim és a altra gent comentant per les xarxes socials i pegant-li totes les patades al diccionari que faça falta i més, cal ser molt sensible en aquestos aspectes, perquè només faltava que un llibre destinat als més joves que estan en procés de formació i d’aprenentatge continga faltes d’ortografia molt greus. 

Però les faltes al cap i a la fi és el de menys quan comences a llegir algunes de les notes al peu de pàgina. I parle del que sé, perquè del món gitano andalús de Triana no tinc ni idea, per tant això no ho vaig a mencionar. Parle dels continuats errors històrics que podem llegir a eixes notes en teoria serioses, i que ens van a orientar en la lectura. Recordem, estem forjant ments joves, entrenant-les per al que es van a trobar a la vida. I el que no podem permetre és que es diga als llibres que Espanya ja existia en temps dels romans o en temps de Tartessos, als que tant li agrada recordar a Nancy (ho podem veure a les notes de les pàgines 88 o 122). O utilitzar eixe terme que històricament està desterrat, com el de “prerromano” (p. 159), o les mentides que hi ha entorn l’esclavitud en qualsevol època històrica (p. 230), una ocasió genial per als editors per a tirar per terra els mites sobre el tema i que desperdicien sense mirament (si vos interessa el tema, podeu aprendre millor llegint el que li passa a la Daenerys Targaryen a la saga Cançó de gel i foc una vegada allibera els esclaus d’Astapor, Yunkai i Mereen). Per no parlar del mínim comentari al vici de Nancy a la continuïtat històrica entre l’Edat del Bronze/Almeria-Tartessos-ibers-romans-vàndals-àrabs, que a banda de ser recurrent pàgina a pàgina, cansa i deixa de tindre gràcia. Una altra oportunitat malgastada per a dir que és un error més que greu i del que passen impunement, i de tots els que he citat per ara, em sembla el més perillós. A veure si ho explique millor: es poden fer milers de bromes amb la història, però amb coneixement i sempre deixant més que clar que el que s’està contant és incorrecte. I ja seria òptim si s’aprén història llegint llibres d’humor que estiguen ben fets, com els còmics d’Astèrix. Perquè sabeu què passa? Que al final, el que més cala és el discurs que més es repeteix, encara que siga mentida, i no hi ha res en el que hi haja que anar més en compte com és el tema de la manipulació de l’identitat. A l’igual que el que més cala és que és un llibre per a no parar de riure. Per què si no ho repeteixen tots fins a la sacietat? 

Perquè la novel·la en si és un cant al poc trellat, un relat sense connexió ninguna, on no hi ha un argument, només contar anècdotes per sistema, anècdotes que ja he dit que es repeteixen en la forma i en el contingut. Això de plantejament-nus-desenllaç es difumina en un rumb surreal. Que no es tracta de que no m’haja agradat perquè siga trasgressor, és perquè no veus un sentit més que contar el que la ment distorsionada d’una americana pot pensar. Perquè Nancy és de tot menys una persona apta per a fer una tesi, almenys sobre el tema que vol tractar. No diré jo que tots els americans que venen ací a fer tesis són iguals, que no, però reconec que l’autor ha sabut trobar el rerefons, i és el dels prejudicis que té el de fora sobre el de dins. Però és una llàstima que eixe únic punt positiu que jo li trobe a l’escrit, salte pels aires per culpa del caràcter que ha volgut imprimir a la seua narradora i protagonista principal: una persona frívola a més no poder, ingènua fins a l’exasperació, i amb poca comprensió del món que l’envolta. Per no contar al nivell que deixa als andalusos, clar: eixits, aprofitosos, curts, alcavots i seductors, bregadors… Tot siga dit, justificant-ho per la base tartessa. El peix que es mossega la cua, el súmmum del sense sentit.

Si voleu llegir novel·les anecdòtiques sense argument i amb un sentit de l’humor i una otrografia més cuidada, millor la de Les nits perfumades de Manel Joan i Arinyó (on va a parar); si el que vos agrada és el tema dels tòpics i les confusions que generen, a mi em va agradar més La felicidad es un té contigo, de Mamen Sánchez, o fins i tot podria arribar a acceptar (però per comparació només amb La tesis de Nancy, no perquè m’agradara, que no ho va fer massa), la de Chris Stewart, Entre limones, tòpic entre els tòpics, però almenys l’autor és britànic i sabem per on poden anar els tirs.

Com heu pogut comprovar, ha sigut una novel·la que m’ha donat més disgustos que altra cosa. Sé que he de llegir més tranquil·la, però no em fa gràcia que es toquen aquestos temes d’una manera tan insensible, dels que crec que tenen un passe però fins a cert punt. Errors greus de l’editorial, de l’autor, dels professors que segueixen obligant a llegir i de la gent que no fa més que repetir com un lloro el que ha vist a la coberta o a les xarxes. Per favor, siguem un poc més crítics davant aquesta classe de llibres.


dilluns, 11 d’agost del 2014

Xavi Sarrià – Totes les cançons parlen de tu

Tenia moltes ganes de pegar-li mos a una de les novetats valencianes del moment. Novetat per partida doble: perquè amb aquest volum s’enceta una de les editorials més prometedores del moment, i amb un nom més que suggerent, Sembra Llibres. En segon lloc, perquè el cantant d’una de les bandes de major èxit del panorama valencià, Obrint Pas, s’estrena com a novel·lista, que no com a escriptor.

M’agrada Xavi Sarrià i el seu grup, i els escolte amb freqüència. Per això ha estat bé trobar-se amb alguns guinys al lector en forma de versos de la seua música. No els vaig a citar per a no estropejar la recerca del futur lector. En sintonia, la coberta del volum no pot ser més encertada, ja que als 90 tots teníem cassettes i tots els avançàvem amb un boli. Mal assumpte era quan se n’eixia la cinta de dins i es feia algun nus, i de nusos hi ha uns quants en aquesta història. 

En definitiva, el llibre de Sarrià va d’això, de música, encara que no és el tema principal. No sé si a més hi ha quelcom d’autobiogràfic: l’any 92, que és quan es desenvolupa tot, l’autor era adolescent, i no és rar pensar que alguna de les que conta al llibre és vertadera. No parle de fets concrets ni de noms, però sí de l’ambient que es vivia al barri de Benimaclet. El marc històric ja s’encarrega ell de recordar-nos-el al principi dels primers capítols, que tot siga dit, està prou ben enfocat. La mescla de descontent social, inci de la deriva urbanística i crisi econòmica van ser la llavor que va germinar en coses que hem pogut llegir a Totes les cançons parlen de tu

Quan tenim 14 o 15 anys la música és un dels nostres referents: a banda de que tots pensem que totes les cançons parlen de nosaltres i de les nostres frustracions, és un dels aspectes més importants per a una vida que està despegant, ja que configura la personalitat, i va lligada als cercles socials que es comencen a freqüentar. Crec que això, el grup d’Ivan ho manifesta a la perfecció: l’anàlisi socio-política va acompanyada d’una banda sonora refrescant i d’un manual per a principiants de l’estètica de les bandes urbanes del moment: skinheads, nazis, hardcoretos, hippies… No obstant, en aquest sentit, he trobat les personalitats massa extremes i definides. A l’igual que he trobat massa fàcil el recurs dels altres fils argumentals, com el de xic s’enamora de xica, el millor amic graciós, el final tràgic i que podem pronosticar. 

De tota manera, crec que és un llibre de lectura obligatòria si volem entendre quin és l’origen del que podem trobar hui en dia als nostres carrers, ja que és una temàtica nova dintre de la nostra literatura; però també lectura necessària com a homenatge a una València contradictòria, una ciutat amb molt de potencial i moltes ganes, però que li costa arrencar. No espereu una gran història, d’estes èpiques que marquen un abans i un després en la vostra vida: espereu una revolta quotidiana i senzilla, de les que comencen al sofà de casa.




dimarts, 5 d’agost del 2014

Michela Murgia – L’acabadora

Estic temptada a fer un post més llarg que d’habitual. El llibre s’ho mereix. Però si em deixe portar per la verborrea, a més d’un espantaré. Per anar resumint, crec que és la millor novel·la que he llegit en temps, i si dic novel·la, dubte, perquè no sé si és una definició que es queda curta. També podria ser un crit autobiogràfic o un relat antropològic.

Michela Murgia es val d’un poble imaginat, perdut dintre de la Sardenya més tradicional, Soreni, en un context molt clar, anys 50, per a parlar-nos d’una figura que, tractada d’una altra manera, podria ser macabra i morbosa: així i tot, amb una gran finura i un llenguatge exquisit, se’ns presenta com una dona digna i sensible, convençuda del valor que aporta a la seua menuda comunitat. I és que no és fàcil per a Bonaria Urrai explicar-li a la seua fill’e anima Maria Listru, que es dedica a l’art d’ajudar a ben morir. Tots ho saben a Soreni, però ningú osa dir-ho en veu alta.

Argument, com veieu, no gens fàcil, però que entronca amb una Sardenya de les tradicions orals, la pobresa, els conflictes rurals, la qüestió de l’identitat, o millor dit, la pertanyença a un poble, les llengües minoritàries i minoritzades, el menjar, el rol de les dones o fins i tot, el mal que va fer a Sardenya la Segona Guerra Mundial (passegeu-se per l’illa, acabareu farts de veure monolits als centres dels pobles). 

He dit al principi que la novel·la podria tindre part de crit autobiogràfic. Jo no sé si l’autora es va topar en el seu moment amb alguna accabadora (altre tema: a principis dels 70, quan va nàixer, encara n’havia?) però sí que ha dit en algunes entrevistes que ella mateixa és com la Maria, una fill’e anima: “és així com diuen, dels nens nascuts dues vegades, de la pobresa d’una dona i de l’esterilitat d’una altra” (p. 7). És a dir, una família sense recursos cedia la cura i l’educació d’un dels seus fills a una dona que sí que puguera fer-se’n càrrec, sense perdre en absolut el contacte amb els pares biològics. És la intel·ligència de les comunitats rurals, la solidaritat fet vincle, que tal i com veiem no es reprodueix a les grans ciutats: és el període que Maria passa a Torí on es fa més visible que mai, i dit siga de pas, és el passatge que menys interés m’ha despertat del relat, però que comprenc que era necessari. Així que sí, la Murgia va viure en les seues carns ser una fill’e anima, i no és gens destrellatat creure que alguns pensaments de la Maria són o van ser els propis.

L’epíleg de Stefano Puddu Crespellani és altra de les xicotetes joies d’aquest volum de Proa, de lectura obligatòria una vegada t’has desenganxat abruptament i per força de les pàgines que contenen part de la vida de la Bonaria i la Maria. L’autor ens aproxima a la novel·la des d’un altre punt de vista, i és que, com bé diu ell, aquesta és un relat de mirades més que de paraules, de pertanyences més que d’identitats, de pietats més que de delictes, d’autoritat de la comunitat més que poder fàctic. Tot conservat dintre d’una coberta en blanc i negre, d’una xiqueta que somriu a la propietària d’una mà desenfocada, mentre porta una gerra i un poal a la vora d’una mar un poc llunyana. No podria ser més apropiada. 

Sardenya sempre és una illa que sorprén. Pots anar una i altra vegada, i no cansar-te’n mai. És el que més m’ha agradat d’aquest llibre: té sabor a una Sardenya pura, a un viatge de tornada on una vegada més, descobreixes una faceta nova, que no pots ignorar. I si jo no vos convenç, mireu l’apartat número 34 de 101 cose da fare in Sardegna almeno una volta nella vita (p. 106-107). I ja de pas, fullegeu tot el llibret. Perquè això de recomanar-vos anar a explorar l’illa, tant l’interior com la costa, no cal, no?