dijous, 25 de setembre del 2014

DD. AA. – Adéu, RTVV

“Crònica del penúltim fracàs de la societat valenciana”. No ho dic jo, és el subtítol d’aquest volum editat per Borja Flors i Vicent Climent. Crec que més clarivident no va poder ser el nom escollit per a recopilar aquestes diverses entrades de blocs personals de periodistes afectats per l’assetjament laboral que va suposar aquest cruel ERO (tots ho són). La raó és que al cap de poc més dels sis mesos de l’última entrada (de Fani Grande) s’anunciava el tancament de la tele i la ràdio públiques dels valencians i les valencianes, sense marxa enrere, per una sentència que anul·lava el procediment encetat pels de dalt.

Aquestos posts (que comencen en gener de 2011, també amb Fani Grande) parlen, i molt, de les altes esferes. D’aquells que han menejat els fils al llarg de 24 anys, centrant-se, sobretot en els últims 18, és a dir, des de que el PP va guanyar les eleccions autonòmiques. I és que no crec que siga casual que coincidint amb Gürtel i tots els casos de corrupció que anaven eixint el clima de Burjassot s’anara enrarint més (si era possible) i que calguera fer malabars amb els temps, les omissions i les imatges. El mal venia de molt abans (manifestació a València el 31 d’Octubre de 2009 en contra de la corrupció, degradació del barri del Cabanyal, amb les càrregues i les múltiples manifestacions, accident de metro de Jesús, visita del papa, Emarsa, Urdangarín, per citar-ne només uns quants) però aquesta paraula en alemany (casualitats de la vida) va ser la gota, una llarga gota que continuà amb la Primavera Valenciana, l’Intifalla, més imputacions per corrupció, Calatrava i un llarg etcètera.

Zaplana, Camps i Fabra (aquestos dos últims, “molt honorables”), però també Sanz (maredeDéu), López Jaraba, Johnson, Motes, són alguns, solament alguns, dels noms que es posen damunt de la taula. Però també baix de la pell. Hi ha situacions greus, molt greus, que es conten a aquestos posts. Llegir i sentir vergonya i menyspreu cap a uns i angoixa i comprensió cap als altres va de la mà. Els primers sentiments ja anaven encaminats de per si (una té ulls a la cara i veu el que passa a la tele, al diari, als tribunals de justícia, al carrer), però els segons han sigut relativament nous. Com a part d’eixa societat a la que els periodistes de tant en tant apunten (unes vegades enfadats, d’altres, amb empatia) extrac conclusions contraposades i mesclades alhora. 

Després d’aquestes 250 pàgines em sent per al·ludida i accepte les múltiples disculpes com a espectadora i “afectada” pel poc rigor i la poca qualitat de la cadena; també recull el crit d’aquestos professionals, llançat des de fa més temps del que em pensava, i agafe amb una certa satisfacció (enteneu-me la paraula) la confirmació d’aquestes sospites (que Canal 9 manipulava) i de que alguns periodistes van estar menejant-se per fer-se sentir i contar el que estava ocorreguent des de dins. Reconec que desconeixia tot aquest moviment. Fent autocrítica, crec que el que va passar va ser com el peix que es mossega la cua: degut a la més que evident desinformació, la desafecció per l’ens era el sentiment general, i per tant els treballadors més contestataris no van ser capaços de tindre ressò entre la ciutadania, sense poder, d’aquesta manera, implicar-la amb la problemàtica. En aquest sentit, sóc del mateix parer que Julià Àlvaro, que ho desenvolupa al post “Epílogo”, del 9 de Juny de 2012. 

També és cert que després de tot, i no és culpa dels periodistes, per supost, em sent encara més asquejada amb els valencians en general. Perquè tot açò ha passat, i està passant, perquè hi ha gent que recolza els responsables directes (camuflats i fent cara de borrego degollat) amb les seues paperetes, a pesar de saber (fent oïts sords) de quin mal ens fan coixejar. Per tant, i sent molt pessimista i cruel, és inevitable pensar que tenim el que ens mereixem. Efectivament, com diu Julià Álvaro al post que he mencionat, el País Valencià és anèmic pel que fa a tot allò relacionat amb la política. Perquè després d’estar tres setmanes anunciant (d’aquella manera tan folklòrica, això sí) la necessitat d’uns mitjans de comunicació públics i com la manipulació i la finalització de les emissions va en contra de la nostra higiene democràtica, encara hi ha gent que continua repetint el mantra de “preferisc tancar una tele a deixar de construir hospitals o escoles” (A tot això, després de quasi un any, ja em direu quantes dotzenes n’han construit de cadascun). Hi ha gent que no la troba a faltar, hi ha gent que no es qüestiona què va haver en el fons de tot, gent que no seria capaç d’obrir aquest llibre (ni cap altre) perquè no li interessa veure la runa que envolta els seus. Gent que pensa que el fet, ben fet està i que ells tingueren els seus motius ben justificats.

Fer una síntesi de tota la informació que es dóna és complexe i llarg (massa xifres, massa noms implicats i que patiren la censura, massa comptes pendents amb els tribunals), i a més, cosa que és d’agraïr, es fa des de diversos punts de vista: des dels més emotius i personals, que permeten posar noms, càrrecs o anys a la casa, als més objectius, plens de dades, números que no quadren, passant pels més enfadats amb si mateixos i amb les situacions que han hagut de salvar. Especialment esgarrifós és un dels últims posts, de Mariola Cubells del 13 de Febrer de 2013, on es conta qui és Vicente Sanz, què s’encarregava de fer a Canal 9 (en concret al seu despatx), quantes vegades, qui el va tapar i per què la justícia poc podrà fer per posar-lo on presumptament es mereix. Posa els pèls de punta.

Feu el favor, llegiu atentament aquestes pàgines si teniu un poc de curiositat: valdrà la pena per reconciliar-vos amb una part del vostre jo, i a més, descobrireu detalls que vos faran entendre situacions posant noms i cognoms. Enyorareu un peliu més allò que ara no tenim i fa temps que demanàvem: encendre la tele o la ràdio sense sobresaltos, que es dirigisquen a tu amb respecte a la teua intel·ligència, i en valencià, amb cares i veus que parlen amb proximitat. Fins i tot, fixeu-se el que vos dic, no farien falta que còmics com Xavi Castillo (altre defenestrat) arengara el públic per a anar a tombar “el piruliiiiiiiiii”, només ploraríem de riure amb altres qüestions de la vida més frívoles. 

Per cert, a mode de curiositat, i com a casualitat de la vida, hui mateix, fa pocs minuts, s’ha anunciat la dimissió de González-Echenique, el president de RTVE, una altra cadena pública amb dubtosos continguts, dubtós gust, dubtosos presentadors, dubtosos sous, de dubtosa objectivitat… Que cadascú traga les seues pròpies conclusions.