David Safier – ¡Muuu!

No sé si recordeu una sèrie de finals dels 80, molt bona, que es deia LosTrotamúsicos, basada en el conte dels germans Grimm, Els músics de Bremen: en ella, un burro, un gos, un gat i un gall que tenen veu pròpia, pensaments i sobretot molta música inicien un boig viatge cap a la ciutat alemanya buscant, per damunt de tot, fugir de sa casa per a no ser sacrificats pels seus respectius amos.

Supose que als lectors de ¡Muuu! vos sona aquesta història. No és casual que el seu autor siga de Bremen, així que alguna cosa haurà empapat les aventures i desventures de la vaca Lolle i les seues amigues. Però paral·lelismes a banda, el llibre podria ser considerat com una divertida metàfora de la recerca de la felicitat: en aquesta recerca, al final, el missatge que ens queda, és que cal conéixer-nos i acceptar-nos a nosaltres i als altres tal i com som. Després hi ha altres temes que es toquen de manera tímida, com són l’homosexualitat i la religió, que són els que donen el contrapunt a la trama inicial, que és l’infidelitat, amb un cert to filosòfic. No voldria oblidar el guiny simpàtic per a motivar al lector a una vida més vegetariana.

És cert que Safier no ha superat la fòrmula que ja va emprar a Maldito Karma (el gat iniciador del viatge, els gags i les conversacions absurdes), però segons la meua opinió hi ha un fet diferencial molt important: mentre que a aquest últim podem dir que l’argument s’esgota quasi al principi, on el desenvolupament està buscat i clavat amb calçador d’una manera un poc ridícula, a ¡Muuu! el nivell de la història es manté, a l’igual que el seu humor, que continua igual o més fresc.

A mi m’ha semblat una novel·la bona i fa la funció que ha de fer: tots sabem que no pot ser considerada literatura, però així i tot fa que el lector passe una estona divertida, oblidant-se del seu dia a dia almenys per unes hores. I això, per als temps que corren, ja és prou!

Per a acomiadar-me, ací vos deixe una frase del llibre que almenys ens porta a una xicoteta-gran reflexió: “La felicidad les llega a quienes cogen la vida por los cuernos”. Amén.

Vicent Usó – Els inconvenients de la felicitat

Diuen que una de les millors històries d’amor que hi ha al cine és la que els conta als primers 5 minuts de la pel·lícula d’animació Up. No els falta raó: és tendra, un punt trista i emotiva, on coneixem els protagonistes des dels seus inicis. És una història quasi perfecta. Això sí, tots sabem que és irreal. I una cosa que ens agrada a molts: és curta, està sintetitzada al màxim, fent que unes breus pinzellades ens donen una idea del que va ser la vida de l’enamorada parella durant moltes fases de la seua vida. Una cosa similar ens trobem amb aquest conte llarg de Vicent Usó, l’autor de La Caverna del Cau de la Lluna.

Aquesta, en canvi, és una altra història d’amor. Més crua, més descarnada. Un amor que naix de la casualitat i potser de la por d’estar a soles, encara que té la seua dosi de passió. Una història trista, resumida en 50 pàgines (a lletra gran) i on no li sobra una coma. Cada frase és certera, és un esbòs de la realitat de Batiste i Mercé, manta morellana mediant, on l’autor ens embolcalla amb les paraules, traslladant-nos fàcilment als anys de post-guerra o al present sense que ens n’adonem. Vicent Usó, domador de les paraules.

Narració versemblant (ben bé podria ser real), personatges que semblen trets del Cau de la Lluna, on cadascú té la seua història (o la seua creu). Final imprevisible, però que no ens extranya gens. Un tot quasi perfecte per a una gelada vesprada de diumenge.