Fa un temps vaig estar llegint
molt per damunt alguna coseta sobre una percepció sensorial denominada sinestèsia. D’alguna
manera, les persones sinestèsiques poden
olorar els colors, tastar un so o
tocar una aroma. Si vos dic que el
verd és el símbol de l’esperança, una habitació pintada amb tons ocres i grocs
aporta calidesa, o que el roig és el color de la passió, a que ja no resulta
tan poc familiar? Una dona vestida de roig pot estar dient que se sent segura
de si mateixa i que té ganes de marxa.
Inclús ja fa temps vaig sentir que arran un estudi, s’havia arribat a la
conclusió de que els cotxes de color roig tenen tendència a tindre més
sinistres que els dels altres colors. Açò no pot ser perquè sí.
Per tant, no és casual que Mo Yan
haja triat el color roig per al títol d’una de les novel·les que més conegut el
va fer al món sencer. La tonalitat explota a cada pàgina d’aquest llibre, no
tant delirant com el de La república del vino, però el segueix de prop. El roig és el color del sorgo fet vi
(elaborat a la destil·leria d’una de les protagonistes), però ho és també de la
sang; és el color relacionat amb l’energia, la passió i l’amor, encara que també
l’ira i la violència; del foc, de l’inici del nou dia, i del final, qual el sol
es pon; és el color per excel·lència de la vida, i com no, de la mort. Mirant-ho
així, crec que cap color és capaç d’aglutinar tants significats (oposats o no) com
aquest.
Així, amb tantes connotacions com
té, no és d’estranyar que tots els sentiments i actes vitals que hem mencionat
apareguen a aquesta obra, la tercera que cau a les meues mans d’aquest autor
que, com tots sabeu, m’apassiona. Així i tot, crec que les expectatives eren
massa altes, pel que el resultat ha sigut desigual. La vaig disfrutar molt al
principi, però després, quan les escenes bèl·liques es van fent més habituals,
se’m va anar fent més i més pesada.
Sorgo rojo arrenca com una història d’amor particular, mesclada amb
un episodi cruel i sense sentit d’una guerra, com ho són totes, terrible i
arrassadora. A mesura que la trama va avançant, la història d’amor i de la
destil·leria de vi d’aquesta gramínia es va fent secundària, per centrar-se
sobretot en la contesa motivada per la invasió japonesa a la Xina dels anys 30
i 40, en concret entorn el municipi de Gaomi Nordest i Grieta Salada.
Mitjançant els bots en l’espai i en el temps, el nét de la família protagonista
ens conta històries mesquines on tant els gossos, els humans o una rabosa poden
tindre veu.
No hem d’oblidar les espurnes de
“realisme màgic”, encara que jo més bé en ocasions les definiria de
surrealisme. Difícilment oblidaré les possessions de Passió, la segona iaia, o
també l’asfixiant escena de la mare del protagonista dintre del pou, assetjada
per una granota que semblava que tenia conjuntivitis.
Sempre em passa amb aquest autor:
la crueldat dels arguments se’m claven sota la pell, però per damunt de tot
està la bellesa. Pot haver lirisme en un camió japonés que explota, ple de cadàvers
desventrats; també en la mort d’una mare, assassinada davant del seu fill a
sang freda, enmig d’una carretera. Els colors exploten: els rojos de la sang,
que de vegades esdevé negra i pudenta; els verds del jade, però també el de les
mosques famolenques.
Nota: per als qui vos agrade
comparar, hi ha pel·lícula de l’any 1987, del director xinés Zhang Yimou. Ja
avise que no és una versió fidedigna del llibre, ja que en primer lloc, la història
és narrada de manera linial, i es bota molts passatges bèl·lics (per no dir tots,
menys el del principi), a l’igual que els de la vida dels personatges, així que
molts conflictes queden reduïts al no-res. És recomanable veure-la sobretot per
la fotografia, inclús si consulteu per internet veureu la quantitat de premis
que ha rebut la cinta, encara que això per a mi no té una vertadera importància.
Sincerament, malgrat que he trobat a faltar que desenvoluparen alguna coseta
per a que l’espectador arribe a comprendre millor als personatges principals i
el marc històric i de les mentalitats, he agraït que no formaren part de la
trama principal els episodis militars. Com sempre, per a gustos, colors.
Amb aquest títol, era més que
evident que Ivan Ilitx anava a morir. De fet, al primer capítol, i sense conéixer-lo
de res, assistim a la vetlla del seu cos, i al relat de les seues últimes
terribles hores en boca dels seus companys de feina, més interessats en qui
ocuparà el seu lloc ara que ell ja no està, i qui anirà a jugar la partida de
vint que tenien pendent.
Malgrat això, la tensió es manté
perfectament fins el final, a l’espera de la dama de la dalla. Perquè realment
el més important per a nosaltres (no per al pobre Ivan, és clar) no és l’enfermetat
i la degeneració física en si, que també, sinó més bé tot el procés mental del
seu protagonista a l’hora d’enfrontar-se a la vida i a la mort. Ivan Ilitx és
un burgés rus decimonònic de manual, amb aspiracions materialistes, que pensa
que a través d’una bona posició (i el que ell considera una bona feina) pot
aconseguir alguna cosa similar a la felicitat: lluita per tindre la plaça que
ell pensa que es mereix al jutjat, lluita per tindre la casa perfecta. I després,
què li queda? Una dona amb la què s’ha casat perquè en el seu moment la va
considerar el suficientment bonica, però del que no està enamorat en absolut;
una filla que està més preocupada per anar al teatre i vestir les millors teles;
un fill que ni tansols pot arrimar-se a son pare. Uns companys de feina que
anhelen ascendir en el treball, i que la seua desaparició suposa més
avantatges a l’hora d’aconseguir els seus objectius. Però, malgrat això, Ivan era feliç, perquè tenia una vida dintre
dels paràmetres del desitjable, del socialment ben vist.
Realment no sabem quin és el
detonant de l’enfermetat d’Ivan. Ell pensa que una caiguda col·locant una
fabulosa cortina. Jo pense que com quasi sempre, la seua falta de plenitud
vital va ser el que li va provocar la decadència. La seua ment, en el fons, no
estava contenta amb la vida que en teoria havia d’aportar-li tot, i el seu cos
es va fer ressò. A partir d’ací comença el més interessant d’aquestes escasses 100
pàgines: la manera que té Ivan per fer-li front a l’enfermetat. I no és una
fugida cap avant, conforme fa Walter White a la primera temporada de Breaking Bad, més bé tot el contrari. S’obsessiona
amb el que ocorre en el seu cos, en cada símptoma, en cada dolor, fins al punt
d’acabar tancat a sa casa i dintre de si mateix, fent insuportable la visió de
la seua pròpia família, que només espera que arribe el fatal dia (i no vaig a
continuar amb els paral·lelismes de la més que genial sèrie eixida del cap de
Vince Gilligan).
Ivan veu passar les hores, compta
els minuts. S’aferra a un dels homes del servei, Gueràssim, pensant que és un
dels pocs que li pot alleujar el sofriment. I qual últims segons de vida, veu
passar la seua existència com a una pel·lícula, però detenint-se en els
detalls, pensant que potser tot allò que va fer no va ser el més correcte. Se’n
penedeix potser d’haver escollit aquella feina, sense analitzar que era el que
s’esperava que ell elegira. Potser també haguera volgut no casar-se en la
primera que va passar, voldria haver tingut un poc més de paciència per haver
trobat alguna dona que li moguera alguna cosa per dins, encara que entenc que l’amor
romàntic, tal i com entenem hui en dia, és una cosa relativament recent. I
finalment arriba a la conclusió de que la mort li donarà la solució i el
desitjat descans. Encara que li té por, i de vegades al·lucina que la veu en
algun racó de la casa, esperant-lo, pacient.
Tolstoi ens presenta una obra
molt dura i plena de tocs d’atenció, cosa que és memorable si tenim en compte
la seua brevetat, el que encara fa més gran la seua lectura. I com tots els clàssics,
no fa més que confirmar que els temes que tracta no tenen data de caducitat. No
només les reflexions entorn la mort i que hem de gaudir de cada dia de la
nostra existència, sinó també el que ja he deixat caure un parell de vegades, i
és plantejar-nos si val la pena fer el que la societat o el nostre entorn espera de nosaltres: hem de lluitar per allunyar-nos
dels convencionalismes, del que està ben vist. Educa’t, troba una feina
respectable (que et va a esclavitzar), coneix la dona o l’home perfecte,
hipoteca’t, casa’t amb la major pompa possible en una cerimònia de 300
convidats, tin criatures, ves a casa després de treballar, tin un cotxe i un
gos. En definitiva: queda bé davant del personal i aparta les teues il·lusions
i manera de fer les coses, així els demés parlaran en teoria bé de tu, perquè
has portat les teues coses conforme s’han
de portar hui en dia. I al final, què et quedarà? El teu pensament,
assetjant-te i requerint-te si el que has fet ha servit per a alguna cosa, si en
resum has pogut riure tots els dies de la teua vida. I si no, en els últims
moments sempre ens quedarà el consol de que la mort ens està esperant al final
del camí.
A més, voldria fer una observació.
En el meu cas l’edició de Quaderns crema
és la que em va caure a les mans, i ja no és la primera vegada que advertesc
que aquesta il·lustre editorial no tria la millor de les portades per a un dels
seus volums. No entenc quina relació té col·locar un llapis a la cara visible
de la novel·la. Per a això, millor deixar la portada en blanc, no? Perquè
admitim-ho: com a quasi tot a la vida,
la primera impressió és el que compta, i més d’un (jo la primera) s’ha vist
atreta a agafar un llibre pel seu disseny. Pense que és una de les claus per què
un llibre a dia de hui arribe al lector. Està clar que això a Tolstoi
actualment li té igual i que a més al tractar-se d’un clàssic una bona portada
no és necessària, però hem de tenir en
compte que encara que no ens agrade, un llibre és un objecte car i que el
lector es mereix que es tinga cura de tots els detalls, començant per la
qualitat del que va a llegir, passant pel format de lletra, tacte del paper i
de la tinta, i com no, disseny d’edició, on la portada juga un rol essencial.
No sé si aquesta nota arribarà a algú de l’editorial, però no sóc ni l’única ni
la primera en advertir aquest aspecte tan incomprensible. Els més puristes
diran que com altres coses a la vida
l’important és l’interior i què més dóna, però jo conteste que ja que estem,
demanem, no? Fem ús dels bons artistes i il·lustradors que tenim a la nostra
terreta! La lectura d’un bon llibre d’aquesta manera podria convertir-se així en
un acte perfecte, no penseu?
Si aquest llibre tinguera una
banda sonora original, crec que Mort d’un
heroi romàntic de Manel seria una de les melodies i de les lletres més
adients per acompanyar l’estona que durara la companyia d’Ivan Ilitx a les
nostres vides. Gaudiu-la també.
Un cosí de ma mare
tenia un bufet pròsper a la ciutat.
Fa molt anys van enviar-m’hi com a jove passant d’advocat.
Vaig trobar una cambra senzilla: una taula, un llit, un mirall
i arribava que era nit tancada,
que en alguna taverna del centre s’havia fet tard.
Al replà la senyora Manresa passava les hores cosint,
però aquell dia semblava alterada va apropar-se nerviosa i va dir:
“Disculpi, no sap com odio venir a demanar-li favors.
L’inquilí del 3r aquest migdia estava com boig i ara pico i no respon...”
A la llum d’un immens canelobre vaig obrir-me pas en la foscor.
Avançant entre ombres de mobles repassava les habitacions.
Vaig sentir uns gossos que somicaven, vaig seguir la pista dels plors.
I, senyors, com sabran vaig trobar-me
un gran heroi romàntic mort al menjador.
I tenia una nota ridícula arrugada entre les mans
plena de dits que jugaven amb trenes de postes de sol i donzelles a lloms de
cavalls.
Poc després l’inspector s’apuntava el contacte d’un familiar,
un germà que vivia a la costa amb qui celebraven els sants.
Van tancar-li els dos ulls amb tendresa, van tapar-lo amb un llençol blanc.
En silenci tothom glopejava el te verd que havia escalfat la mestra del quart.
Un mossèn va pregar un pare nostre amb un fil de veu mort de son,
al costat vam reunir-nos els homes per mirar de treure el cos.
I estirant d’uns turmells sense vida vaig sortir d’aquell menjador,
la senyora Manresa patia “per l’amor de Déu, vigili’n amb els cops!”
Al carrer la carrossa esperava, el cotxer es distreia observant
uns soldats de permís que cantaven sota la llum dels fanals.
Vam contar fins a tres per fer força per pujar el cadàver a dalt.
Un vent fred va gelar l’aire, un fuet petant amb mandra va fer arrancar els
cavalls.
I seguia amb la nota ridícula arrugada entre les mans,
plena de crits en el buit, de desigs violents,
de tempestes que enterren vaixells dins el mar.
Plena de dones rient d’uns sanguinolents
de bellesa que no deixa espai per pensar.
Plena de muses ferides per sempre
per claus rovellats en cançons de poetes vulgars.
Plena de salts infinits on t’esperen immòbils,
per si vols passar-hi, uns gimnastes de glaç.
Plena de besties bavoses a punt d’enfrontar-se
en combat desigual amb els presos cristians.
Plena de nens espantats que miren
si arriben els pares sota la pluja constant.
Plena de joves erectes que arramben
pubilles guarnides pel ball del diumenge de rams.
Plena de braços que s’alcen i paren un taxi
sortint de sopars amb amics que se’n van.
Plena de “Creu-me ho intento, però a estones
sospito, morena, que això no s’aturarà mai.”
