dimecres, 4 de febrer del 2015

Joan Garí – La balena blanca

L’Hemisfèric de València ens dóna la benvinguda. La Ciutat de les Arts i les Ciències torna a ser la metàfora de la política valenciana des del 1999: la imatge perfecta d’una gran balena (blanca) que s’ha anat menjant els diners dels contribuents a base d’esdeveniments de dubtosa reputació, reformes estructurals, pèrdues anuals que ningú osa enunciar en veu alta i trames corruptes que en 2003, quan es desenvolupa l'acció de la què parlem hui, estaven de plena efervescència. 

La balena blanca és el Conseller de Cultura protagonista d’aquesta novel·la: un Víctor Vidal, qual Moby Dick de Herman Melville, ja tocat de gràcia per l’arpó de l’enfermetat i de la mort, que és el que ens fa a tots iguals, rojos, blaus, verds, taronges, morats. Té igual. A partir d’ací, els dubtes sobre la seua gestió (ben pocs), els remordiments sobre com ha portat la seua vida familiar (alguns) i sobretot, el penediment de tot el que podria haver sigut i tingut configurant un jo alternatiu (viatges, amors, feines) envaeixen aquesta ment ultraconservadora ja al final dels seus dies. La balena blanca es converteix en una memòria institucional dels sentiments d’aquest conseller tan atípic: bibliòfil, admirador d’algun polític català (ara en hores més que baixes), que fa psicoanàlisi (me l’imaginava un poc com Tony Soprano), que acudeix a un hospital públic ara quasi en ruïna per fer-se el tractament i que rep indigents que es troba als semàfors. La major part de les coses, això sí, producte de la seua salut i el seu imminent final (qui li ho anava a dir a ell). 

El llibre està molt bé: a nivell lingüístic ja feia temps que no llegia res igual (des de La melodia del desig, crec), i la “casta” política (que no caspa) ix bastant ben reflectida amb les seues misèries i influències, amb els enxufes, els amiguitos, el control de la premsa i els vicis varis. Com una House of cards a la valenciana. El poder iguala a tots. De tota manera, no deixe de tindre la sensació (i com a tal, és subjectiva) de que alguna cosa li falta a la novel·la per a ser redona: m’he emocionat molt quan el polític deixava pas a l’home que sofria i que lamentava allò que no havia fet a la vida, però si el que es pretenia, que no ho sé, era un contrast entre la figura pública i la privada, allò d’agafar-li mania al personatge però entendrir-se amb la persona de portes cap endins, no ho he sentit. Això sí, el final de la seua vessant pública, i sabeu que no solc revelar molt, és del més esfereïdor i aclaridor que li podria haver passat a Víctor Vidal, i més d’un que estiga en una tesitura paral·lela (no precisament per l’enfermetat) deuria de prendre nota, si no ho ha fet ja. 

De tota manera no deixe de recomanar aquesta novel·la. Que se’n facen més en aquesta línia. Que siguen valentes i s’atrevisquen a alçar les faldes del poder, per intuir de què estan fets els seus peus, encara que siga en un món imaginari. No deixarà mai de ser una sorpresa, encara que em tem que no pillarà a ningú desprevingut.