Truman Capote – Crucero de verano

D’ací poques setmanes farà un any que vos vaig parlar de La boda de Kate. De passada, i de manera conscient per la meua banda, mencionava que la història principal realment omitia els preparatius de la boda i se centrava entorn el frau d’una novel·la, que es deia que l’havia escrita un autor arxiconegut nord-americà, però que en realitat era propietat intel·lectual d’un antecessor de la protagonista. Doncs bé, ha arribat el moment de desvetlar el manuscrit de la discòrdia, més que res perquè des d’aquella lectura l’havia inclòs dintre del meu llistat de pendents. Efectivament: Crucero de verano, de Truman Capote, va ser l’obra elegida per Marta Rivera de la Cruz per tal que la seua cobrara un poc més de sentit. També vos vaig dir el que opinava de tot açò en el seu moment.

Però bé, no vull donar-li més importància que la que té, i és que vaig arribar al motiu del post de hui moguda per la curiositat. I més després de veure com es va descobrir el text (inèdit fins 2004) i les opinions creuades que hi ha al respecte. Recordem que és una opera prima de l’autor de A sang freda, i que per a més inri, no està acabada. El mateix autor volia fins i tot destruir-la. És cert, tal i com molts prediquen per la xarxa, que no és una obra perfecta, ni arriba a tindre la qualitat d’altres, ni el toc característic d’eixe Capote posterior, més incisiu i irònic. Però compartisc les paraules d’Alan U. Schwartz a l’epíleg, amic i advocat de l’autor, i és que és una obra el suficientment maüra com per a tindre-la en compte i mostrar una fase més, de les primeres, d’un Capote diferent.

I és que l’argument és senzill: el xoc de mentalitats entre una xica de l’alta societat ianqui (Grady) i un jove que pertany a una esfera inferior tant social com econòmica (Clyde). El xoc s’evidencia des del moment en el què decideixen començar una història d’amor, al marge de les respectives famílies, tenint com a resultat una relació més que tumultuosa. El que més m’ha agradat, personalment, no ha sigut aquesta història que es veia de lluny que anava a ser més que complicada, el que pot semblar poc original, sinó la manera que aquest jove Truman ha sigut capaç de transmetre l’ambient de somnolència propi dels mesos més calorosos de l’estiu: els dies on no hi ha res que fer, el calor de la migdiada, nits fresques de reunió amb amics, el predomini del color daurat o de la poca urgència a l’hora de dur a terme certs compromisos.

A mi no m’ha disgustat, i malgrat aquesta aura de falta de gravetat, m’ha semblat una obra fresca, que retrata l’alta societat nord-americana als anys 50. El final és un tant abrupte, però ja havíem dit que no estava acabada, veritat? És Truman Capote, li ho podem perdonar…

PD: Estiguem atents a la gran pantalla. Scarlett Johansson fa un temps que té en el cap fer la versió cinematogràfica d'aquesta novel·la. Segur que la veiem!

David Foenkinos – Charlotte

Resulta increïble que de la mateixa mà que va sorgir La delicadesa haja pogut eixir aquesta història totalment oposada en moltíssims sentits. Charlotte és, en primer lloc, una biografia. Però no una a l’ús, ja que en ella es mesclen l’admiració més que evident de David Foenkinos i les seues pròpies vicisituds a l’hora de redactar el text de forma novel·lada. L’autor, així, reconstrueix els pensaments d’aquesta pintora, gran desconeguda per al públic en general, i una de les víctimes més sagnants de l’Holocaust. 

La vida i el caràcter de Charlotte són més que fascinants: supervivent en molts sentits, geni basculant entre la passió i la malenconia, un tant rebel, però sempre ultrasensible al seu entorn, tant familiar com social. Efectivament, era una història que mereixia ser contada, i crec que en aquest cas, l’autor francés ha atinat en el to exacte i en la complexitat que tal personalitat requeria. A mi m’ha tingut enganxada només un parell de dies, i en això ho dic tot: és quasi addictiva. Molts podran dir que l’obra traspua tristesa i fatalisme. És cert. No hi ha treva, i els moments de felicitat destaquen per la seua absència. Però clar, quina jove jueva amb gran talent podia sentir-se afortunada en els temps de màxim apogeu de l’horror? Així i tot, malgrat que la bogeria i la desesperança l’acaça en molt variades ocasions, Charlotte sempre se’n surt i és capaç de crear la seua bambolla d’aïllament: la pintura i la música. L’art la salva, sempre i quan estiga de la seua mà salvar-se.

Serà que els grans artistes ho són precisament perquè es nodreixen del més obscur del seu ser i dels turments que els envolten? M’ha agradat molt comprovar que les diferents manifestacions artístiques, de les quals ella és una esponja, són les que fan de salvavides, les que li donen la llibertat per a ser ella mateixa i dintre de les seues possibilitats, ser alguna cosa pareguda a feliç. Per a que després diguen que la música, la pintura o la literatura no serveixen per a res. 

No podem afirmar que Charlotte Salomon va viure en un moment que no li pertanyia, perquè potser, sense eixes circumstàncies el seu talent no s’haguera manifestat d’eixa manera tan esclatant. No té massa sentit fer-se eixa pregunta, veritat? I per molt que pensem que és injusta tota la seua trajectòria, el millor que podem fer és llegir, sentir, veure les seues pintures per a reviure aquella dona que va contribuir a que el món fóra una mica millor. Per exemple, podem fer-ho mentre escoltem un dels seus autors favorits, Schubert. 

Fins la propera lectura!

PD: Sé que hi ha un documental recent i una pel·lícula dels anys 80 sobre aquesta artista, però no els he pogut veure. Si algú ho aconsegueix, que m'ho faça saber!

David Foenkinos – La delicadesa

Després de La vida dels elfs, de la qual vaig eixir tan súmmament desubicada, l’opció més adequada era escollir una novel·la fàcil, que no em complicara massa els diversos trajectes en transport públic que havia de fer estos dies. Aquesta vegada vaig tirar cap a un altre autor francés, i vaig donar diana!

La delicadesa és una obra diametralment oposada a la que acabe d’esmentar. Argument cristal·lí, senzill, fins i tot simple, que se centra en l’arxiconeguda expressió “xic coneix xica”. Però la seua linialitat i aquesta mateixa simplicitat en argument i personatges ha fet que la seua lectura quasi es convertira en avorrida: a mi personalment no m’ha aportat res pel que fa al desencadenant de la història principal (la mort del marit de Nathalie, la protagonista), ni al descobriment de res nou, ni tansols un estil destacable. Per a mi no ha sigut una lectura fresca o diferent. Tansols una més. El que pot arribar a salvar les escasses quatre hores totals que pots dedicar-li la teua atenció són les notes al peu de pàgina i els breus capítols que es colen entre el fil de la curiosa relació que s’estableix entre l’heroïna i Markus, el lleig pretenent. Aquestes actuen a mode de desenvolupament de xicotets detalls que s’acaben d’esmentar, aparentment sense importància, però que enriqueixen i aporten alguns matisos. Per cert, una relació curiosa com acabe de dir, i que pense que de tant en tant fa aigües pel comportament sorgit del no-res dels personatges.

No hi ha molt més que comentar d’ella: tenim el cap assetjador, la iaia amorosa, la secretària indiscreta, converses entorn una màquina de café… Res massa estrany ni fora de l’habitual. Sí he de de reconéixer que l’autor, dintre d’aquest univers fàcilment identificable per a tots, intenta fer un elogi a les coses que poden semblar nímies, eixos gestos de delicadesa o fragilitat de la bellesa, que només és capaç de trobar-se en moments molt puntuals. 

Novel·la totalment prescindible, amb un final que recorda a certa sèrie espanyola de gran èxit amb final més que criticat, i que amb una sola línia ha sigut capaç de desconcertar-me, perquè pense que no pega a les pàgines predecessores. 

Per cert, hi ha pel·lícula, protagonitzada com no podia ser d’altra manera per Audrey Tautou i que vaig veure ja fa uns quants anys. Desconeixia en aquells moments que estiguera basada en un llibre. És d’aquelles en les què pots veure créixer l’herba, però no recorde que em desagradara tant com el llibre. Caldrà revisitar-la.