Aquest llibre va caure per pura casualitat. Era prou reticent a llegir Modiano perquè vaig veure crítiques molt polaritzades sobre altra novel·la seua que vaig tindre a les mans (En el café de la joventut perduda), i al final no em vaig decidir, però fa una setmana vaig anar a la biblioteca i allà estava, entre les propostes de l’últim Nobel de literatura. L’editorial Proa em va deixar molt bon sabor de boca aquest estiu amb L’acabadora, així que, per què no?
Llegir Modiano ha sigut una delícia. Les seues 244 pàgines s’han fet molt curtes. No em sol passar, però sol ser una d’eixes lectures que desitges que tarden en acabar-se, i que lliges a poc a poc, centrant-te en tots els detalls. No vaig tindre la mateixa sensació fa més d’un any, quan vaig llegir El secreto de Christine, de Benjamin Black, l’anterior Nobel de literatura. Els temes són parells: gènere que podem emmarcar dintre de la novel·la negra o policíaca, però que la trama principal serveix com a excusa per a fer un recorregut interior al passat del detectiu protagonista, la cronologia (meitat del s.XX), una ciutat molt present (París-Dublín). No obstant, Modiano m’ha calat més: el llenguatge sembla més elaborat (fins i tot, poètic), les metàfores amb les llums i les ombres més cinematogràfiques (Benjamin Black també en tenia unes quantes però molt repetitives), però sobretot el viatge a l’ànima de Guy Roland és més complex i d’arrels més profundes. Com a contrapartida, el final és abrupte, un poc desconcertant, i que més bé deixa moltes preguntes en l’aire. Pense que no hi ha segona part. Caldria?
M’ha paregut del més encertat igualment el fet d’incloure París, la ciutat on transcorren gran part dels fets, com un personatge més. És el mateix escenari de les novel·les de Fred Vargas, el mateix gènere també. És fàcil seguir les passes de Guy-Pedro-Jimmy sobre un plànol dels carrers de la Ciutat de les Llums, els seus ponts i parcs, però també sentir la claustrofòbia i l’asfíxia de l’ambient de la Segona Guerra Mundial, la confusió per sentir-te persona non grata allà on vius. Realment es conta poc de les activitats de Roland i com es va quedar amnèsic (com un Harrison Ford en A propósito de Henry, sí), a l’igual que tampoc sabem com va tornar a París i com va esdevenir detectiu, però crec que en aquest llibre és més eloqüent el que no es conta. I més aterrador.
Sorpresa grata, per tant. No sé si Nobel merescut o no: sabeu que sóc molt fan de Murakami. I com no, interrogant (retòric) que llance: val la pena la recerca de les arrels, en definitiva, de la Història? Com va dir Raimon, qui perd els origes perd la seua identitat. És hora de que comencem a fer memòria.
