diumenge, 14 d’abril del 2019

Leila Slimani – Canción dulce

El terror pot tindre moltes cares: des dels més cinematogràfics i fantasiosos, com el que dóna la pel·lícula de fantasmes o una sèrie d’efectes paranormals, als més habituals, com una convivència infernal, un cap tòxic o la incertesa del que va a passar al llarg d’una malaltia letal. La por quotidiana per a mi és la més terrible, perquè és la que s’assenta en el més profund del nostre dia a dia, i la que marca la nostra acció per molt mínima que aquesta siga. És quelcom constant, sabut, i ple d’imaginacions i suposicions. També és cert que és la que realment ens transforma.

Aquesta novel·la de la què hui us parle va d’això. Almenys per a mi. L’argument és senzill i a la vegada complicat: l’assassinat de dos nens molt menuts a mans de la seua cuidadora. Però no vos desvetle res, això ho sabem en el transcurs de les primeres línies. Açò, que a priori és un malson i terrorífic de per si, passa a un segon plànol pàgina rere pàgina, on assistim al relat de la relació de cada membre de la família (els dos adults i els dos nens) amb la protagonista, la nunu. Un personantge del tot confús, dolçament macabre, oscur i misteriós, al temps que és lluminós i salvador.

L’angoixa es va fent patent a mesura que passen els dies i que la relació va canviant: des d’una còmoda disponibilitat a un abús i a una sang freda increïble. Almenys per a aquells que tenen fills o almenys un poc d’empatia humana. 

De tota manera, el que més veureu que els bloggers ressenyen d’aquesta novel·la de títol no del tot clar (el francés, Chanson douce: dolça o més bé pausada? Lenta? Jo crec que més bé aquestes dues opcions), dic, el que més crida l’atenció, i amb raó, és el personatge de Louise, la cangur i salvadora de l’status quo familiar. Però a mi el que més m’ha semblat terrible és la reacció dels pares, Paul i Myriam, una vegada saben que tenen el comodí Louise per al que siga, de manera que acte seguit aparten de les seues vides i les seues responsabilitats quotidianes la cura i l’educació dels seus fills, com ja dic, molt menuts (cinc i dos anys com a molt). I el més asfixiant de tot: com la seua descàrrega total i absoluta va acompanyada per un canvi en la seua personalitat vers un caràcter gens empàtic i molt fred, materialista. Per suposat, la càrrega mental de Louise va en augment a poc a poc (també de manera voluntària, tot s’ha de dir, però fins a quin punt no es veu obligada?) i això al final es converteix en la bomba que acaba sent.

És una novel·la que despertarà més d’un malson. En ocasions és vertaderament incòmoda, però planteja alguns debats interessants. Entre altres, les condicions de vida del personal que es dedica a cuidar a altres persones, i com no, l’accés de les mares (noves o recents) al mercat laboral, i la poca o nul·la ajuda que reben per part de les institucions. No sé qui és el culpable de tot. Però almenys, a la novel·la se’ns presenta un panorama trist, on tots tenen una part de víctima, encara que com no la pitjor part se l’emporten els més dèbils. Com és habitual.

No és un text que recomanaria per a tots, i a pesar de que no m’ha acabat d’enganxar, malgrat el meu interés inicial pels temes que tractava, no me’n penedisc del tot d’haver-la llegit. Fins la propera lectura!