dilluns, 27 de maig del 2019

Rebecca Solnit – Los hombres me explican cosas

De vegades, una casualitat aparentment insubstancial i fins i tot irritant pot portar-te a descobrir una gran idea que estava arraulida al teu interior. És el que li va passar a Rebecca Solnit quan no se sap encara massa bé com va acabar assistint a la festa d’un senyor que no coneixia massa bé junt a una amiga. Què haguera passat si no haguera acabat conversant amb l’amfitrió, que resultà ser un g*** integral? Jo crec que és possible que no haguera donat forma a aquest recull d’assajos, que s’engloben sota el nom Los hombres me explican cosas, el que en anglés ha donat nom al fenomen del mansplaining, que es podria traduir com els homes expliquen.

Per circumstàncies que no vénen al cas, reconec que, malgrat ser molt, molt curt, m’ha costat un poc acabar de llegir-lo, però crec que ho he fet amb la ment fresca. A diferència de Siri Hustvedt, Rebecca Solnit s’explica com un llibre obert, posa les dades damunt de la taula, i fa una anàlisi brillant del que presenta. El tema sol girar de manera directa o indirecta entorn el feminisme o els abusos de poder i autoritat sobre les dones, en totes les esferes possibles. Eixe abús està més present del que ens imaginem, i Solnit ho justifica i ho enllaça teixint una tela d’aranya (si heu llegit el text, ho entendreu) que ho abasta tot i ens abasta a tots. Fa que pensem, que ens involucrem, que ens horroritzem. I que estiguem més atentes a les manifestacions del masclisme quan aquestes es produeixen.

L’estil és formal sense sonar pedant, engrescador sense ser rude (no com la Despentes o la Moran), cosa que sincerament he agraït, perquè així l’abast sobre el que suposa la cultura de la violació, l’assetjament sexual, la funció de les xarxes socials, o el mateix mansplaining o síndrome de Casandra (desacreditar el que diu una dona, dintre de qualsevol àmbit, pel fet de ser una dona) queda més patent i clar, i per tant, cala més. Una lectura, per a mi imprescindible, per a aquelles persones que vulguen aprendre el que és el feminisme i què vol visibilitzar. A més a més, cada capítol té el valor afegit d’anar acompanyat d’una obra d’art, quasi totes elles de l’artista mexicana Ana Teresa Fernández, una obra que des d’ací vos convide a explorar, perquè és fascinant.

Vos deixe algunes cites que he hagut de seleccionar. El llibre està ple de perles com estes:

La violencia es una manera de silenciar a las personas, de negarles la voz y su credibilidad, de afirmar tu derecho a controlarlas sobre su derecho a existir.

Tenemos una cantidad impresionante de violaciones y violencia conta las mujeres en este país, y en este mundo, y es algo que nunca se trata como un problema de derechos humanos, o como una crisis, o ni siquiera se considera que haya un patrón. La violencia no tiene raza, clase, religión o nacionalidad, pero tiene género.

Olvidémonos de la violencia en el puesto de trabajo, vayamos a casa. Hay tantos hombres que asesinan a sus parejas y exparejas que tenemos bastante más de mil asesinatos de este tipo anualmente, lo que significa que cada tres años se rebasan las estimaciones más elevadas de muertes en el 11S, sin que nadie le declare la guerra a esta forma específica de terror.

Hay más cosas de las que necesitamos liberarnos: tal vez de un sistema que premia la competitividad, la crueldad, el pensamiento a corto plazo y el más rudo individualismo; un sistema que funciona a la perfección para la destrucción del medioambiente y el consumo ilimitado; a esto le llamamos capitalismo. Personifica lo peor del machismo mientras que destruye lo mejor de la Madre Tierra.

Fins la propera lectura!



divendres, 3 de maig del 2019

Mikita Brottman – Contra la lectura

No sé si he contat alguna vegada que normalment escric els meus posts a les poques hores d’haver-me acabat el llibre del qual vos vull parlar, quan encara estic impregnada del seu ambient, per a bé i per a mal. En aquest cas, diversos compromisos, units a les estressants vacances que acabem d’acomiadar, m’han retés d’aquest sa costum. A més, si bé per un costat he arribat a pensar no fer cap entrada sobre aquest llibre, després he pensat que potser a algú li servia el que tinc intenció de dir.

Quan m’he posat a pensar en Contra la lectura, de Mikita Brottman, de les sensacions que em venien quan obria el llibre, recorde una mescla entre avorriment (“quines ganes tinc d’acabar-lo”) i curiositat (“què em pot dir aquesta autora que no sàpiga sobre el meu passatemps preferit?”). Aquest escrit, no sé si dir-li assaig, és un alegat que pretén desmitificar l’aura que envolta el món dels llibres i la lectura, així com les diverses actituds vers els llibres al llarg de la història més recent, actitud que ha donat un gir els últims 40 anys amb sonades campanyes orquestades pels governs i institucions públiques. Tot per a que Mikita Brottman acabe dient que llegir no et farà ni més intel·ligent, ni més guapo, ni més interessant. Potser tot el contrari, conforme li va passar a ella en la seua adolescència. I per suposat, si aquesta base és certa, molt menys els clàssics et faran ser un intel·lectual de primer ordre. Així, un dels passatges més curiosos ha sigut la seua posició vers les lectures obligades a l’escola. En resum, comenta:

“Las creencias relativas a la palabra escrita suponen algunas de las supersticiones más comunes y antiguas, y hoy en día gozan de más actualidad que nunca, aunque parecen tener efectos opuestos. Ahora, en vez de embrujarnos o maldecirnos, envolvernos, intoxicarnos o absorbernos hasta tal extremo que nunca seríamos capaces de tener experiencias o ideas propias, los libros poseen el poder de salvar vidas, convertirnos en mejores personas y más interesantes, librarnos de la pobreza, alegrarnos, conducirnos al éxito y ofrecernos un futuro próspero.”

No puc negar que l’assaig té el seu punt d’entreteniment amb dades curioses, com la del web del cantant Art Garfunkel sobre els llibres que porta llegits des de 1968. Dada irrelevant allà on les hi haja, em podeu dir. O alguns mots que inclouen l’arrel “biblio”, algunes d’elles ignotes per a mi, com “bibliomania”, “bibliomància”, “bibliolatria o “blibliofòbia”. O també alguna recomanació literària interessant, que he subratllat.

Però el que més m’ha agradat, i és per això que tinc sentiments agredolços amb aquest llibre, ha sigut veure com l’autora li pegava la volta a moltes de les argumentacions esgrimides pels lectors i per aquells que volen fer que la població llegesca: en algunes tenia raó, en altres m’ha fet pensar. Seria la mateixa persona sense els llibres que he llegit? Sincerament, ho dubte molt. Però és veritat que sense llegir, tot segons l’autora, no voldria dir que seria pitjor persona, només diferent: una persona amb menor empatia, amb una menor obertura, amb menor capacitat de consciència o d’interés pel que puga estar passant a l’altra punta del món en altre moment històric. Ací que cadascú jutge, però jo sé amb què em quede. De tota manera, això no lleva per a que m’haja qüestionat d’on poden vindre els prejudicis que he tingut en certs moments de la meua vida amb persones que no lligen o que no els he vist cap llibre a la seua sala d’estar.

Per a finalitzar, si m’he de quedar amb altra cita de Contra la lectura, no és una escrita precisament per l’autora. Es tracta d’un apassionat fragment d’una carta que Franz Kafka li va escriure a un amic, Max Brod, el 1904, un fragment per a emmarcar i que crec que es pot aplicar a totes les facetes de la vida personal i professional. Vos el deixe ací, perquè crec que val la pena:

“En general, creo que sólo debemos leer libros que nos muerdan y nos arañen. Si el libro que estamos leyendo no nos despierta como un golpe en el cráneo, ¿para qué leerlo? ¿Para que nos haga felices, como dices tú? Cielo santo, ¡seríamos igualmente felices si no tuviéramos ningún libro! Los libros que nos hacen felices podríamos escribirlos nosotros mismos si no nos quedara otro remedio. Lo que necesitamos son libros que nos golpeen como una desgracia dolorosa, como la muerte de alguien a quien queríamos más que a nosotros mismos, libros que nos hagan sentirnos desterrados a los bosques lejanos, lejos de toda presencia humana, como un suicidio. Un libro debe ser el hacha que quiebre el mar helado de nuestro interior. Eso es lo que creo.”
Llevant-li el dramatisme, crec que tot el món comprén el que vol dir l’autor de La metamorfosi. Jo ho resumiria així: ja que vas a dedicar-li un temps meravellós de la teua vida, més val que l’objecte d’atenció siga capaç d’aportar-te alguna cosa nova i que et canvie, que en tragues algun aprenentatge. Pense que pocs lectors llegim per a això. I ací entrem en el debat global del que ha portat la democratització de la lectura, i en particular, la pregunta: l’important és llegir qualsevol cosa, davant de l’allau de llibres que efectivament ens ha proporcionat internet, o hem de ser molt selectius amb la qualitat del que passa per les nostres mans? Ací, cadascú que jutge també.

Fins la propera lectura!


diumenge, 14 d’abril del 2019

Leila Slimani – Canción dulce

El terror pot tindre moltes cares: des dels més cinematogràfics i fantasiosos, com el que dóna la pel·lícula de fantasmes o una sèrie d’efectes paranormals, als més habituals, com una convivència infernal, un cap tòxic o la incertesa del que va a passar al llarg d’una malaltia letal. La por quotidiana per a mi és la més terrible, perquè és la que s’assenta en el més profund del nostre dia a dia, i la que marca la nostra acció per molt mínima que aquesta siga. És quelcom constant, sabut, i ple d’imaginacions i suposicions. També és cert que és la que realment ens transforma.

Aquesta novel·la de la què hui us parle va d’això. Almenys per a mi. L’argument és senzill i a la vegada complicat: l’assassinat de dos nens molt menuts a mans de la seua cuidadora. Però no vos desvetle res, això ho sabem en el transcurs de les primeres línies. Açò, que a priori és un malson i terrorífic de per si, passa a un segon plànol pàgina rere pàgina, on assistim al relat de la relació de cada membre de la família (els dos adults i els dos nens) amb la protagonista, la nunu. Un personantge del tot confús, dolçament macabre, oscur i misteriós, al temps que és lluminós i salvador.

L’angoixa es va fent patent a mesura que passen els dies i que la relació va canviant: des d’una còmoda disponibilitat a un abús i a una sang freda increïble. Almenys per a aquells que tenen fills o almenys un poc d’empatia humana. 

De tota manera, el que més veureu que els bloggers ressenyen d’aquesta novel·la de títol no del tot clar (el francés, Chanson douce: dolça o més bé pausada? Lenta? Jo crec que més bé aquestes dues opcions), dic, el que més crida l’atenció, i amb raó, és el personatge de Louise, la cangur i salvadora de l’status quo familiar. Però a mi el que més m’ha semblat terrible és la reacció dels pares, Paul i Myriam, una vegada saben que tenen el comodí Louise per al que siga, de manera que acte seguit aparten de les seues vides i les seues responsabilitats quotidianes la cura i l’educació dels seus fills, com ja dic, molt menuts (cinc i dos anys com a molt). I el més asfixiant de tot: com la seua descàrrega total i absoluta va acompanyada per un canvi en la seua personalitat vers un caràcter gens empàtic i molt fred, materialista. Per suposat, la càrrega mental de Louise va en augment a poc a poc (també de manera voluntària, tot s’ha de dir, però fins a quin punt no es veu obligada?) i això al final es converteix en la bomba que acaba sent.

És una novel·la que despertarà més d’un malson. En ocasions és vertaderament incòmoda, però planteja alguns debats interessants. Entre altres, les condicions de vida del personal que es dedica a cuidar a altres persones, i com no, l’accés de les mares (noves o recents) al mercat laboral, i la poca o nul·la ajuda que reben per part de les institucions. No sé qui és el culpable de tot. Però almenys, a la novel·la se’ns presenta un panorama trist, on tots tenen una part de víctima, encara que com no la pitjor part se l’emporten els més dèbils. Com és habitual.

No és un text que recomanaria per a tots, i a pesar de que no m’ha acabat d’enganxar, malgrat el meu interés inicial pels temes que tractava, no me’n penedisc del tot d’haver-la llegit. Fins la propera lectura!


dimarts, 26 de març del 2019

Barbara Baynton – Estudios de lo salvaje

Porte tres dies pegant-li voltes al cap sobre què contar-vos d’aquesta agrupació de relats més o menys curts, protagonista del post de hui, i no he arribat a moltes conclusions. De tota manera, intentaré posar ordre als meus pensaments, a veure si traguem alguna cosa en clar. 

Vaig arribar a aquest volum d’Impedimenta atreta com una abella a una flor preciosa. La coberta és suculenta i bonica, i sé que hi ha una història increïble al darrere, en relació a la pintora que la va elaborar. L’argument em semblava innovador i reptador per a un escrit de finals del segle XIX: les dures condicions de vida dels nous habitants de la gegant illa d’Austràlia, relegats a un limbo sec i polsós, ple de circumstàncies extremes de supervivència. I si aquest medi era tan hostil (encara ho és hui en dia) imagineu-se per a una dona, per no parlar dels malparats aborígens. 

Els sis relats són el retrat de l’horror fet vida, i també mort. En ells, una visionària i incompresa Barbara Bayton posa de relleu que res era fàcil per als nouvinguts, una quadrilla de grotesques personalitats malcarades, afamades i enfeinades. Tampoc per als seus animals, sobretot els gossos i les omnipresents ovelles i cabres, actors secundaris. Moltes vegades, mentre llegia, em venien al cap aquells paròdics personatges dibuixats per Goya: la pobresa, la falta de dents i la deformació que dóna un estil de vida gens còmode en un entorn que no fa més que rebutjar-te. Els protagonistes són homes i dones, però sobretot aquestes últimes, que van viure encara de manera més rigorosa la criança, la cura de la casa i del bestiar. I per damunt de tot, la violència exercida sobre elles, quasi sempre soles a casa, amb el fàcil que resultava espantar-les, amenaçar-les, abusar-ne, violar-les i matar-les. Especialment durs són els relats de La compañera de Squeaker o El instrumento elegido, on has d’agafar aire per a seguir llegint. 

Després d’acabar, et quadra que no vulgueren publicar aquestos relats en aquella època. Es deien massa veritats incòmodes, impròpies per a fomentar el nacionalisme nasquent. Els personatges són tan àrids, secs, hostils i violents com aquell bush, escenari de totes les històries. És com aquella metamorfosi en el medi de la qual parlàvem a La vegetariana, o fins i tot amb La dependienta, però diferent. Reconec el valor i la valentia del que va osar fer Barbara Baynton als seus relats, però no per això m’han agradat del tot. No havia treva. Algú em pot dir que a l’Austràlia de meitat del segle XIX tampoc hi havia. Però em falta l’esperança. No es troba enlloc. És una lectura trista i que t’enutja. Genera moltes sensacions horribles. Potser ací es troba el poder de Barbara Baynton. No ha sigut fàcil de llegir. Ningú va prometre el contrari.


dijous, 14 de març del 2019

Sakaya Murata – La dependienta

Perdoneu l’expressió, però com diguem a València, mãededéu la bomba que porte hui en forma de llibre! El cos em demanava novel·la japonesa des de feia setmanes, però no volia tornar a llegir a la Nothomb, que sabeu que m’encanta, sinó alguna cosa més sinistra i a la vegada íntima i preciosista. Així que per pura casualitat (de vegades em passen aquestes coses), vaig entrar al Twitter i algú recomanava aquesta novel·la d’una autora nipona que pel que deia, havia triomfat amb diversos premis amb aquest mateix relat. No ho vaig pensar més. I ja ho puc dir: quin encert!

Anem a pams: La dependienta conta un moment molt puntual de la vida de Keiko Furukura, una dona de 36 anys que treballa a una botiga de comestibles per hores, les denominades konbini. Nota al lector: açò al Japó està molt mal considerat, ja que es veu com un treball només per a estudiants o per a mestresses de casa que han de contribuir a l’economia domèstica perquè la feina dels seus marits és un fracàs. Tanque nota. Furukura està totalment entregada al seu treball, i fins i tot gaudeix d’ell: el veu una manera de moure’s entre una societat que sempre l’ha considerada rara i un poc freda. Quan està en societat, el seu entorn no accepta i li pregunta per què continua treballant des de fa 18 anys a un lloc de tals característiques. Un dia, a la botiga, s’incorpora un nou dependent, l’estrafalari Shiraha, que comença a donar-li veu alta, d’una manera molt vehement i poc adient si voleu, als pensaments que des de sempre han estat amagats dintre de Furukura, de manera que aquesta comença a replantejar-se la seua existència i la seua identitat.

Aquesta síntesi extensa vos pot semblar un poc anodina, però per darrere de les prestatgeries de la konbini que és aquest llibre hi ha un món de desperdicis i envoltoris amb productes podrits per dins que paga la pena obrir un per un. Fan molta pudor si els parem l’atenció necessària, però així i tot, estan plagats de situacions absurdes i àcides que ens sorprenen per a bé, i ens animen a continuar sota les brillants llums de la botiga. He llegit que La dependienta és una novel·la de crítica social, i no puc estar-ne més d’acord: cada pàgina és un dard a la societat japonesa, una reflexió que també es quedava a les vies subterrànies d’Undergroundde Murakami - l’obsessió per la feina, la total identificació de l’empleat amb l’empresa, les vides solitàries i apagades, la vida social amb els companys de treball i la beguda…

Crec que des de La vegetariana de Han Kang no llegia res igual. De fet, aquestes dues se semblen en moltes coses, a pesar de ser tan diferents. M’encanta la simbiosi en l’entorn de les dues protagonistes a les dues novel·les, la crueltat del que conten, que no pot ser una altra cosa que el símptoma del canvi que està a punt d’estallar a Orient i que encara a dia de hui roman latent, callat, però ferotge i a flor de pell. És una crida d’atenció, de socors si voleu. Aquest sistema no es pot mantindre, no ens poden tractar com a productes i força de treball bruta sense que açò no tinga conseqüències per a l’individu primer, com a societat després.

Em deixe moltes coses per a comentar d’aquesta meravellosa novel·la d’inadaptats, d’éssers al marge, de la recerca de la nostra individualitat com a persones, de la llibertat per ser com som i del qüestionable rol que ens exigeix la societat. A tots. De com a persones massa sensibles els pot passar factura. Tots tenim una Keiko Furukura o un Shiraha al nostre interior. I jo no sé què passarà quan es desperten.



PD: Vos deixe ací algunes línies que vaig subratllar del llibre, per a que vegeu per on van els tirs en aquesta novel·la. Menys la primera cita, la resta prové de la boca incisiva i no del tot desencaminada del transtornat Shiraha. 

La gente se cree con derecho a escarbar en aquello que considera raro hasta dar con una explicación.

Las personas que no aportan nada a la comunidad son marginadas, como los hombres que no cazan o las mujeres que no tienen hijos. Aunque digan que la sociedad actual es individualista, quienes no se esfuerzan por establecer algún vínculo con la comunidad reciben toda clase de presiones y coacciones hasta que, al final, se les expulsa.

Sí, el manual existía desde siempre. Lo que pasa es que lo llevábamos todos grabado en la mente y no era necesario redactarlo. Volví a pensar que el modelo estándar de “persona normal” no había cambiado desde la Edad de Piedra.

Las personas que no aportan nada a la comunidad no tienen privacidad. Todos se creen con derecho a pisotear sus vidas con los zapatos llenos de barro. Las personas que no contribuyen a la comunidad, ya sea casándose y teniendo hijos o saliendo a cazar y ganando dinero, son herejes. Por eso los demás se meten constantemente en sus vidas.


- (…) Si salgo a la calle, volverán a violarme. ¡Eres un hombre! Trabaja, cásate y, una vez casado, gana más dinero, ten hijos. Sé el esclavo de la comunidad. El mundo te ordena que trabajes toda la vida. Incluso mis testículos pertenecen a la comunidad. Por el simple hecho de no haber tenido experiencias sexuales, te tratan como si estuvieras desperdiciando tu esperma. 
- Debe de ser duro. 
- Y tu útero también pertenece a la comunidad. Como no es útil, no le prestan atención (…).

dimecres, 13 de març del 2019

Carme Riera – La meitat de l’ànima

Si vos dic que Carme Riera i Marta Rivera de la Cruz tenen una cosa en comú, potser primer vos sorpreneu per a acte seguit posar-vos les mans al cap i pensar que durant aquest temps m’he tornat xirivia. Insistesc: tenen una cosa en comú des del punt de vista literari, només una cosa. Les dues al·ludeixen a les seues respectives novel·les a un autor universal famossíssim, envoltat per un halo de misteri més que merescut. I ho deixe ací per a picar-vos la curiositat. Acabe el parèntesi inicial, si és que existeixen!

Ja endinsant-nos amb el tema de hui pròpiament dit, reconec que últimament en fa molta mandra el tema de la Guerra Civil espanyola. Sobre ella hi ha moltíssimes novel·les, les quals algunes les recorde amb molta tendresa i estima, com La voz dormida, de Dulce Chacón, o la saga d’Almudena Grandes, Episodios de una guerra interminable (ací i ací les dues que per ara he llegit). Totes elles són, al meu parer, imprescindibles. Però com ja deia quan em vaig acabar Inés y la alegría, el meu cap divagava per altres latituds i temàtiques - continua fent-ho-, i és per això que si arribe a saber abans de començar La meitat de l’ànima que aquesta novel·la tenia aquest marc de fons, potser no l’hauria començada.

No obstant la meua nul·la de preferència per aquest tema, crec que l’he encertat de ple. Ens trobem davant d’un relat d’autoficció (es pot dir així, no?), és a dir, l’autora de la novel·la és un dels personatges principals de la mateixa, al mateix temps que ens conta els seus avenços després d’haver llegit el contingut d’una carpeta que de manera misteriosa li fa arribar una figura masculina anodina. El que té dins li canvia la vida, i com a tal, la Carme Riera de La meitat de l’ànima escriu aquest text com un crit d’ajuda al lector per a trobar al remitent.

Així, l’escriptora es remunta als moments inicials de la seua vida, quan el seu pare i la seua mare encara vivien, allà per meitat del segle passat, i comença a nugar caps entre alguns records dispersos i per a ella incomprensibles. Gràcies a diversos viatges fets a Paris, el sud-est de França, Barcelona i Mallorca, Carme li donarà llums i ombres a la figura distant de la seua mare, una dona d’una gran bellesa i d’un caràcter particular, que es va moure conforme va poder durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i que pel seu estatus familiar, va poder tractar de tu a tu amb tot tipus de persones, d’entre les quals destaca un escriptor arxiconegut, fins el dia de la seua misteriosa mort.

Al principi em va costar entrar en la trama. Però després se’m va fer quasi addictiva, sobretot pel personatge tan ambigu i difícil de la mare de l’escriptora. Una mare que crec que per fi, va poder perdonar i comprendre, i que va tindre un caràcter producte de les circumstàncies personals i polítiques del moment. Una víctima més, però també una supervivent.

Ací vos deixe algunes frases que vaig subratllar, però que no són totes les que són.

Em sentia hereva directa de l’àvia, de les seves històries que jo no havia fet sinó continuar amb la certesa de sentir que ella es perllongava en mi, com sentia que a través de les meves paraules es perllongaven d’altres dones de la meva terra encara que mai no les hagués conegut: besàvies i rebesàvies a les quals jo, mitjançant l’escriptura, retornava una mica de vida.

I més avant:
(…) tal vegada ja és hora que les dones ens plantegem com hem viscut la relació amb la nostra mare, tan complicada, d’odi i d’amor, una relació sobre la qual existeixen molts de tabús…

Vos deixe ací una cançoneta d'Amaral que crec que li diu al tema de hui. Espere que vos agrade!



Fins la propera lectura!


dimarts, 5 de març del 2019

Elena Fortún – Oculto sendero

Sempre recorde els meus inicis en la literatura d’una manera especial. Ja em va pillar major, aquell Charlie y la fábrica de chocolate de l’editorial Alfaguara, aquell amb la franja taronja i un dibuix retro a la coberta, però des d’aquells 13 anys, la meua trajectòria lectora ha sigut imparable. Ha tingut els seus alts i els seus baixos segons els moments vitals pels quals he anat travessant, però la lectura sempre ha estat ahí, com un bot salvavides, adaptant-se també a cada situació i a cada necessitat mental. No obstant aquesta tardança, la presència dels llibres era una constant a ma casa. Potser no tenia els adequats per encendre l’espurna, però no m’eren aliens. 

No tenia massa llibres infantils d’aquells típics que tot el món recorda, tipus Los cinco, o El pequeño Nicolás (d’aquest últim, els he anat descobrint en la vintena i la trentena), com tampoc Celia, de l’autora de la novel·la de hui. De fet, pensava que Celia era una telesèrie dels anys 90, que jo vaig veure algun capítol algun dia de les vacances de Nadal, i la recorde com una xiqueta molt rossa amb els cabells arrissats, amb un gran llaç blau al cap, i molt, molt entremaliada, que portava de cap a la seua família. Desconeixia, per tant, qui era la seua autora, i molt menys quan va viure i sota quines circumstàncies.

Un dia, un titular a un periòdic em va treure de la ignorància. La notícia donava compte de la vida al darrere de les pàgines de Celia, i de la vida personal interessantíssima de la seua autora. Tot arran el descobriment d’una novel·la per a adults, inèdita, que Encarnación Aragoneses (o Elena Fortún, el seu pseudònim) havia escrit i que no havia volgut divulgar, i on es creia que havia plasmat gran part de la seua vida. De seguida em vaig interessar i vaig anotar el títol, esperant poder llegir-la algun dia.

Finalment em vaig poder fer amb ella, i la seua lectura ha sigut qüestió de pocs dies. Efectivament, assistim al despertar emocional i sexual de María Luisa, una xiqueta extremadament sensible i creativa a les primeres pàgines, una dona retreta en si mateixa i finalment convençuda del que és i no és, després. La novel·la l’escriu eixa María Luisa adulta, però és capaç de recordar vivament els sentiments contraposats que li van despertar sa mare i son pare, l’odi per les criades de casa, les amistats especials que anava fent al seu camí (l’escola, les vacances), i l’engany que viu de casada, fins que un feliç dia va dir prou. És un text dur, molt frustrant per al lector actual, fins al punt que acabem empatitzant amb la xicoteta María Luisa i comprenent tots els traumes familiars que porta arrossegant durant la seua existència. La tristesa i la sensació de desgràcia personal és un continu, afiançat pels amors no correspostos i prohibits, però al final la novel·la no deixa de tindre un toc d’esperança: esperança en un món millor i més obert per a les noves generacions, però també en que el canvi en nosaltres mateixos és possible si el fem des de dins, i encara estem a temps.

Malgrat la ràbia que sentim davant les injustícies que viu María Luisa, acabem mirant-la amb tendresa, i la llegim amb cert gust, sobretot quan assistim al seu tardà despertar personal. Per a posar-li un parell d’aspectes negatius a la novel·la diria que com a conseqüència de que no estava projectada per a ser publicada, no està magistralment escrita, encara que estareu d’acord amb mi que l’important és el que conta (la difícil vida d’una dona lesbiana a principis del segle XX), i que la presència excessiva de punts suspensius per a tot es fa un poc carregant. Una altra cosa que canviaria seria el pròleg: la seua lectura és molt interessant i ajuda a comprendre molts personatges i el context de la novel·la, però com que es fa al principi, és complicat retindre els noms i els personatges que posteriorment apareixeran al text d’Elena Fortún, pel que jo col·locaria aquest estudi al final, com un annex.

Per la resta, recomane la seua lectura, una fita important per repensar la història del feminisme i de la repressió sexual i artística fa 100 anys. Fins la propera lectura!