dissabte, 21 de juny del 2014

Peter Mayle – Lliçons de la bona vida.

I continua el subtítol: Aventures amb forquilla, ganivet i llevataps. Ja feia molt de temps que no llegia res igual: divertit, mordaç, fresc i diferent. És impossible no passar els ulls per aquest recull de fires i peripècies per França sense un somriure i unes ganes boges d’haver acompanyat l’autor als pobles, vinyes i esdeveniments més surreals que des del punt de vista del paladar existirà al país veí.

Maratons de gourmets, restaurants on el millor és presentar-se sense roba, fires per a avaluar i admirar les millors vaques, pollastres, granotes i caragols de la zona, sempre acompanyats amb concursos de bellesa femenins, sense comptar, clar, amb les degustacions dels crus més afamats de la Borgonya.

El punt de vista del narrador és sense dubte una de les coses més interessants d’aquest llibre: un anglés assentat a França (no diu on exactament), i amant del bon menjar, reconeix les mancances de la cuina anglesa, contagiat, això sí, per un pèl de xovinisme que se li haurà apegat de tant d’estar envoltat per très grands gourmands. Amb les seues descripcions i les seues experiències se’ns amplia la visió de que els francesos són gent simpàtica i oberta, amb un gust pel menjar per damunt de totes les coses i que ho regeix tot, qüestió aquesta segona que no posem en dubte.

M’ha agradat moltíssim, i l’he llegit àvidament. Oblideu-se de lectures que cataloguen de fresques, o per a l’estiu (encara recorde el desastre de L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra). Hi ha alternatives a tot això, i aquest recull de peripècies n’és un bon exemple. Jo no sóc en absolut amant de la cuina francesa (si dic que està sobrevalorada potser se’m tira algú al damunt) però he gaudit desentranyant els secrets dels plats més sofisticats i els costums més arrelats a la gastronomia gal·la. 

Fins i tot he arribat a començar a comprendre, gràcies a la descripció del caràcter dels habitants d’aquest país en qüestions d’estòmac, alguns llibres com Une gourmandise, de Muriel Barbery, el programa del chef étoilé Guy Martin a TV5, Épicerie fine, o el sentit del Bocuse d’Or (que podeu veure des del punt de vista espanyol al documental El pollo, el pez y el cangrejo real). Sense oblidar, és clar, la divertidíssima pel·lícula de 1976 L’aile ou la cuisse, la novel·la gràfica que ja comentàvem ací, Les ignorants, o l’anunci per a no parar de riure del cassoulet. Vos el deixe baix, està en francés, però el sentit de tot plegat crec que s’entén perfectament.

Ben mirat, Peter Mayle té el seu punt de raó. No conec altra cultura que li haja dedicat tantes plataformes al fet de menjar, perdó, al bon menjar. I al cap i a la fi, aquest llibre va sobre açò. Perquè a que per a dir que algú viu bé és requisit indispensable considerar que sap disfrutar d’un bon plat i d’un bon got al davant?




dimarts, 17 de juny del 2014

Màxim Huerta – La noche soñada

Últimament va de nits, sí. Ha sigut casual. Ja feia temps que volia submergir-me entre les pàgines escrites per Màxim Huerta, vaig llegir una ressenya i em va semblar atractiva. L’ingredient principal és que els esdeveniments tenen lloc una nit de Sant Joan de 1980. L’altre ja era secundari.

Impressions: sorpresa sobretot. No me l’esperava així. No sé per què, pensava que la narració seria més de l’estil de la saga de Cançó de Gel i Foc de George R. R. Martin, on cada personatge té el seu capítol, que li dóna el seu punt de vista particular al mateix esdeveniment. Però no. Ací, la culpa va ser meua. En alguns trams la sorpresa va en aument, ja que la història en si no està malament. Fins i tot pot arribar a estar ben escrita, menys en els casos en els que el narrador es passa de la primera a la tercera persona del singular sense criteri aparent. 

No obstant, reconec que m’ha costat molt enganxar-me: la meua lectura no tirava, la veia repetitiva i fins el final, massa ensucrada i amb lliçons forçades de moral i felicitat. Crec que l’autor peca del que critica en algun punt, i és que planteja les relacions humanes (entre sa mare i entre sa tia, sobretot) d’una manera idealitzada en excés, com si la vida fóra una sèrie de televisió. Tant de bo tinguérem mares tan comprensives, pacients, bones i amb el suficient temps com per a deixar-nos notes al coixí totes les nits, dient-nos que som els millors i que tot anirà bé. Per a acabar-ho d’adobar, el mètode de no contar fins el final el que realment va passar eixa nit per a mantindre l’interés del lector, a mi no m’ha funcionat, perquè l’identificava d’immediat: els rodejos per a no arribar fins els fets són massa evidents, i en la major part dels casos li afegeixen palla a algunes situacions o definicions de personatges que ja estan superades.

Per ser sincera, la lectura d’aquesta novel·la en conjunt m’ha deixat indiferent. És una història on l’infància i l’edat adulta es mesclen, on la realitat sempre és més difícil del que li sembla a un xiquet de 12 anys que viu en un poble coster (inventat) de la Costa Brava, Calabella. També es tracten temes escabrosos i que li posen els pèl de punta a qualsevol (mals tractes, homicidi, Alzheimer, alcoholisme), però he trobat a faltar un poc més de profunditat. Però bé, la novel·la es deixa llegir, i no se li demana més. Al transcórrer el desencadenant del conflicte de Justo Brightman, el protagonista, una nit de Sant Joan, pensava que la màgia anava a estar més present, però al final, el que passa al voltant de la seua família no és més que casualitats que es van entrellaçant.

Això sí, he de donar-li el merescut reconeixement a Màxim Huerta, un dels habitants d’Utiel més coneguts que té a l’actualitat, perquè temia que el resultat anara a ser pitjor. Supose que per a determinades coses la fama té els seus inconvenients. Màxim, el que sí que et demane, si em lliges, és que reivindiques més el teu nom. Ens grinyola als valencianoparlants que se’ns canvie el nom, com per a que sone més anglés: les vegades que m’he quedat davant de la tele preguntant-me per què et posen la síl·laba tònica en l’última del teu nom. Si fins i tot porta accent! En fi… 

Una novel·la agradable, de bonica coberta (sí, sabeu com m’agraden), però de casualitats un tant forçades. No li demaneu massa màgia si la llegiu per Sant Joan. És el que és, i amb això ja té prou. I per si no arribe per a la setmana que ve, que passeu una bona nit al costat d’una foguera! Serà veritat que els desitjos que es demanen eixa nit s’acaben complint?