Segurament seré jo, però des de ja fa uns quants anys, tinc la literatura francesa entrevessada. No suporte a Katherine Pancol, ni a Marc Levy, ni a Anna Gavalda, ni a Françoise Sagan. Novel·letes fàcils malgrat la seua llarga extensió (en la seua majoria), d’arguments puerils, amb personatges sense cap complexitat o prenent el clitxé de més a la mà, i èxits de súpervendes. Per això em vaig prometre ja fa temps no tindre res a veure amb ella. I és més que probable que cometa algun error i em deixe de costat algun autor que valga la pena: ben mirat, Fred Vargas m’agrada, però l’últim que he anat llegint d’ella tampoc m’ha acabat de convéncer, però per altres motius diferents.
Joël Dicker no és francés, així que no podria incloure’l estrictament parlant en aquesta llista negra. Però, aquest totxaco (i perdoneu l’expressió) ha estat premiat per acadèmies franceses i/o francòfones. Així que… em permetré aquesta llicència. Aleshores, per què perdre el temps amb ell? Pel simple fet de poder opinar del llibre del moment. I allà que vaig.
Crec que de tots els trets que he nomenat en el primer paràgraf es donen en major o menor mesura en aquest llibre. És més, i qui m’ho anava a dir: el que tenen Els ulls grocs dels cocodrils, I si fóra cert, Voldria que algú m’esperara en algun lloc o Li agrada Brahms? i que La verdad sobre el caso Harry Quebert no té (i això és un punt al seu favor, i això que em costa admetre-ho) és l’O-R-I-G-I-N-A-L-I-T-A-T de l’argument. I ho deletrege fent un joc amb el llibre, i qui l’haja llegit ho entendrà. Sí, Harry Quebert no és, en absolut, original.
Imagineu-se el funcionament d’una liquadora: agafes un poc de Nabokov per ací (només una mica, com si li posàrem gingebre, que amb poc és suficient), després li poses la ració grossa de David Lynch per allà (una gran pera, que li donarà el sabor i la textura), i si vols, com a complement li poses a Truman Capote, només per completar (com les carlotes, que li donen el contrapunt), et voilà! Tens una mescla d’un conjunt de coses que no tenen per què desentonar massa. Açò és La verdad sobre el caso Harry Quebert. I quasi que m’atreviria a dir que el pes del que hem dit pera, o siga, David Lynch a Twin Peaks, és el que s’emporta la palma. Nabokov pel nom de la criatura, Nola de Lola, però a més per l’absurditat de deletrejar el seu nom en moments més inoportuns i fer algun paral·lelisme amb l’inici de Lolita en un punt de la novel·la. El de Twin Peaks ja és de traca: no sols tenim un bosc, un llac i un assassinat d’una adolescent, amb una persecució fantasmagòrica a través d’ell; després tenim una caseta apartada de tot i relacions clandestines, amb una xiqueta, aparentment perfecta, rossa ella i tot un encant, que amagava un terrible secret; la frontera amb Canadà, a un tir de pedra; noms de personatges que també trobem a la sèrie (he de reconéixer que alguns són secundaris, però ahí estan), com Donna, Bobby, Cooper i Harry. A la cambrera jove li diuen Jenny, nom amb cert paregut amb la guapa Shelly de les muntanyes bessones. I tampoc podia faltar un pobre diable deforme, i una gran moto de l’estil de (l’infumable) James. Ah! I el restaurant, el “diner” que serveix hamburgueses, pastissos i café aiguat des de primera hora del matí. L’element capotià ve amb el silenci: comunitats on es coneixen tots, tots saben el que ocorre dintre de les quatre parets de cada família, però ningú parla. Per supost, poseu la vostra dosi de La niña del exorcista, també, perquè mai se sap.
Ja centrant-me en l’argument pròpiament dit, tenia els meus dubtes sobre si 661 pàgines anaven a valdre la pena. Normalment els llibres massa grossos tenen aquestes coses: i sí, ho he confirmat. La novel·la es fa tan repetitiva, torna tant sobre les mateixes coses i el més important, es deixa coses de banda que canten la Traviata, i que de fet, es reprenen al final, quan penses que ja està tot clar, que al final resulta cansat continuar llegint. Sobretot, les seues últimes 100-120 pàgines, on passem de tindre un sospitós inicial a tindre’n cinc, que van canviant a mesura que sorgeixen noves hipòtesis i noves preguntes (sense fi). Sense nomenar el llenguatge senzill, d’anar pel carrer, que s’empra al llarg de la novel·la, i també, oh! sorpresa! als fragments que es recullen a la "gran" novel·la de Harry Quebert, Los orígenes del mal, que fan que t’entre vergonya aliena. Això era una "gran novel·la", de veres? Al final, per una de les poques coses que li he tret trellat a aquesta història és per veure el procés de fabricació d’un best-seller, cosa que rares vegades et conten. S’estarà burlant l’autor de si mateix? O el que em toca més el nas… s’estarà burlant dels seus lectors?
I si amb açò no estava tot dit, falta la millor part, i és la falta de coherència no sé si del traductor, del corrector, o de qui siga que s’encarregue d’aquestes coses, a l’hora de posar en cursiva determinades expressions en anglés i no altres, i de traduir-ne unes sí, i altres no. Per què “brainstorming” (p. 533) no ha d’estar o traduit o en cursiva i “gardenparty” sí (en cursiva). O l’expressió llatina “motu proprio” (p. 630) , que en qualsevol manual, llibre, pàgina d’internet està en cursiva, ací, no ho està. Per no dir, i açò sí que m’ha semblat una errada de nivell B1 de francés, el que a la pàgina 600 tradueixen horriblement com “la sección de perros atropellados” (algú a la sala que conega aquesta secció a un diari, per favor? Ningú?) és, ni més ni menys, la secció de successos, el que en francés es diu des chiens écrasés. Més alguna que altra estructura que em sonava rara i que no he subratllat per no ser meu el llibre, però que en el seu moment no li vaig donar cap importància. En fi, en aquest sentit, una edició bastant pobra. I això que d’Alfaguara no m’ho esperava per a res.
Mentrestant, ací deixe per a fer un sentit homenatge a la rabiosa Laura Palmer i a tots els habitants del Twin Peaks de Lynch la bonica intro d’una de les millors sèries de la història. Per cert, Lynch, ja han passat els 25 anys que Laura li va enunciar a Dale Cooper que es produiria el seu següent encontre. Quan el presenciarem?
Nota: la casualitat ha vogut que precisament hui, el dia que escric aquest post, es cumplisquen 24 anys de l'emissió del primer capítol de la sèrie.
