No hi ha millor crítica que jo haja llegit fins ara de la saga de Cinquanta Ombres que aquesta mini lectura de la milanesa Rossella Calabrò. Amb les seues cinquanta ombres justes a mode de capítols, suposa el contrapunt perfecte, la baixada a la realitat del que tenim a les nostres cases diàriament. Recorrent, això sí, a tots els tòpics del món (que si estan mal tractats poden fer-nos sentir incòmodes) l’autora fa un retrat fresc, divertit i desenfadat dels nostres homes, que ens enamoren igual amb el mèrit de no tindre tauleta de xocolate, arrugar-se’ls la roba o furtar-nos els llençols per les nits. Sé que hi ha versió italiana femenina: allí ell és Gigio (com el Topo de Xuxa), ací Gregorio. A Itàlia, ella és Gina, a la versió espanyola l’han traduit com Lola. Per suposat, més avant passaré una bona estona amb ella. Ja vos contaré.
Desconfie totalment dels best-sellers, perquè normalment em solen defraudar. Però també sóc de la opinió de que si volem opinar per nosaltres mateixos, ens hem d’informar: en el cas dels llibres, s’ha d’acudir a la font. Cal llegir i si podem, aguantar. Em va passar amb El Codi da Vinci (crec que un dels que es detecta a les dues primeres dues pàgines), els de Matilde Asensi (crec que va ser El último Catón), la infame Katherine Pancol (dels que més deixa que desitjar, ara amb nova novel·la, estirant el que en teoria anava a ser una trilogia) o els ara de moda autors suecs, com el de L’avi de cent anys que es va escapar per la finestra. Solen ser obres de gran èxit de venda, d’eixes que tenen cobertes atractives i que funcionen pel boca a boca, però de poca qualitat literària, amb històries simplistes i forçades. Em pregunte per què es venen tant: potser per les grans campanyes publicitàries. Potser eixa gent es mou pel que l’editorial els vol mostrar d’eixa història, i ja no investiguen més. Potser tenim un públic lector poc exigent, amb escassa capacitat de crítica. O potser és tot més senzill: només necessitem evadir-nos de la realitat sense massa complicacions. Supose que deu ser tot junt.
Així i tot, cal reconéixer el seu paper: moltes vegades suposen el trampolí a la lectura de tota classe de persones, que poden o bé redirigir-se cap a altra literatura, o bé poden mantenir-se al món dels best-sellers. Hi ha gent que és vertadera especialista en eixe tipus de llibres. No és criticable. La bona qüestió és llegir, i prou. I per a acabar de sincerar-me del tot, reconec i deixe per escrit, que un dels reis dels best-sellers em va sorprendre gratament quan el vaig llegir, Els pilars de la terra. Crec que va ser el primer d’aquest tipus que vaig posar a prova.
Què passa, aleshores, amb el fenomen literari del moment? Sí, els tres de Christian Grey. Sembla que la seua autora de manera involuntària ha re-engegat el boom dels llibres de temàtica eròtica. Ara trobem desenes d’autors que amb major o menor èxit volen pujar-se’n al carro de l’estela de l’èxit de la saga. No obstant, si bé és cert que ha sigut un tipus de literarura minoritària, sempre ha existit. Des de l’antiguitat, amb l’arxiconegut Kamasutra (i molts abans d’ell), passant pel Decameró de Boccaccio, La filosofia al tocador del Marqués de Sade, fins arribar a Las edades de Lulú, d’Almudena Grandes, i sense oblidar-me del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Fins i tot ací en vam llegir un, però no ens va agradar massa. No pretenc fer ací un repàs exhaustiu, ni molt menys. Però sí, sorprén l’èxit (inesperat) de la saga de Cinquanta ombres.
Els llibres estan mal escrits; les històries són inversemblants i de vegades amb buits argumentals. Els personatges, sobretot el d’Anastasia, la parella de Christian, totalment contradictori i amb puntades exasperants. Tres volums semblen massa per a contar el que es volia contar, amb episodis més que repetitius, frases que apareixen pàgina rere pàgina i situacions que sobren per a avançar en la trama. Prototipus perillosos que es donen per sentat (propietat, sobreprotecció portada més enllà del límit, submissió, paternalisme), vida irreal (diners sense fi, poques hores a la feina, fàcil accés a tot, compra de marques exclusives) però sobretot el que més sorprén és la transformació radical si no d’ell (que malgrat descriure’l, sempre queda un personatge desdibuixat i borrós, absorbit per les seues ombres) la d’ella, com a poc a poc acaba sent allò que en principi detestava. Pel camí es va perdent la senyoreta Steele que estudia literatura anglesa, per a no tornar mai.
A pesar d’això, comprenc que haja agradat a milers de lectores (en femení) perquè si alguna cosa sap controlar l’autora són els temps, en el sentit de que sempre es deixa al final del capítol la part que dóna el gir brusc a la història i que enllaça amb el següent. També perquè planteja uns ideals tant masculins com femenins que són del tot inaccessibles i falsos: guapos, sense defectes, rics, intel·ligents (ell sap tocar el piano!), famílies pràcticament perfectes. Ja sabem com ens agrada evadir-nos de la realitat i com ens agrada somniar que nosaltres podríem ser els protagogistes de la mateixa història. De tota manera, no deixa de ser un llibre encarat a un públic molt concret, i això és el que no pot evitar trasmetre a cada línia.
Tot siga dit, la millor part ha sigut l’epíleg perquè al llarg dels tres llibres el punt de vista d’Anastasia amb la seua insuportable “deessa interior” (sí, sí...) s’ha fet pesat. Sempre em preguntava què pensava Christian sense ser interpretat i minuciosament descrit per ella, perquè em podia explicar més coses d’eixe personatge totalment desconegut (i això que s’ha empenyat a fer-nos-ho saber tot d’ell). Així i tot, no he pogut deixar de tindre la sensació de que eixos dos relats finals eren un mer afegit, una prova que els editors van rebutjar. Però vaja, benvingut siga perquè veritablement era necessari que ens clavàrem per fi dintre de la seua manera de pensar per comprendre millor la seua manera de ser, cosa que al final no s’aconsegueix segons el meu punt de vista.
El valore perquè té potencial per iniciar a un altre tipus de lectures i reflexions. Poc més. Poc m’ha aportat a nivell personal conéixer a Christian, Anastasia i el seu món, només les xicotetes frivolitats i manies de l’univers dels rics benestants. Vaja, ja puc dir que no em sent massa atreta cap a això, o almenys cap a les opcions que ells escullen.
Com sé que més d’una necessitarà un toc de realitat per baixar del Charlie Tango de Grey no se m’ocorre una millor manera de fer-ho que amb aquesta cançoneta de Manel… encara que crec que em ve una altra encara més suggerent… Espereu al següent post!
