dilluns, 9 de febrer del 2015

Linn Ullmann – La canción helada

Començava la lectura amb por: per un costat, estaven les crítiques per la xarxa, la major part d’elles negatives; per altra, es tractava d’una autora nòrdica i ja sabem que per ara no ens portem massa bé, els escriptors septentrionals (d’adults) i jo (podeu veure un exemple ací). Tot, per tant, estava en contra.

Potser per això mateix, per les pèssimes expectatives, al final la cosa no ha estat tan malament. No serà la novel·la que marcarà la vida de ningú, pense, però es deixa llegir. És veritat: la trama es fa pesada i repetitiva (a mi se m’ha fet molt llarga, sincerament), i sí, els personatges potser són massa plans, predibles i encaixonats; la trama no és en absolut original (sóc jo la única que ha pensat en La verdad sobre el caso Harry Quebert, que per cert, qui sap si l’autor va llegir aquesta i va decidir emular-la?; o més enllà, amb A sang freda, de Capote? ); i sí, l’editorial, com ja estem un poc acostumats, ens enganya (la història en teoria és de la desaparició d’una xica bonica una nit d’estiu, però s’enredra en altres arguments), però té un parell de coses que m’han agradat: els bots temporals al mateix paràgraf, però sobretot el gust pels detalls. Aquestos van a ser els que ens van a explicar per què una mirada a una finestra, una flor als cabells, o una història que aparentment està inventada. 

No m’ha agradat el que ja he dit (la repetitivitat, la sensació d’estar llegint una novel·la amb moltes pàgines), però la relació de Siri i Jon (i moltes persones més), els vertaders protagonistes, arriba a enganxar i fa que tingues curiositat per saber com s’acabarà tot plegat. El final, eixe altre gran tema controvertit… Només vaig a dir que no deixarà a ningú indiferent. A mi m’ha descol·locat. A més, crec que hauré de rellegir-me’l de nou per a intentar comprendre coses que l’autora s’ha deixat massa en l’aire. Qui sap si encara em marejaré més!