Si navegues pel web buscant
opinions sobre La república del vino
és molt fàcil que en trobes més bé poques, ja que la majoria s’amaguen darrere
de resums més o menys encertats sobre la seua trama. No és un llibre fàcil de
localitzar, ni tampoc fàcil de llegir. En el meu cas, uns dos mesos, això sí,
amb dues lectures entremig. Però crec que em costa més explicar de què va i quin és el suc que li he
tret. Des de la primera pàgina fins l’última, Mo Yan ens porta de la mà, o dels
peus, o dels cabells a un món surreal i totalment boig, un món que pertany a
una part imaginària d’una Xina del s.XX, la Terra dels Vins i dels Licors.
És habitual allà on he trobat
alguna informació general comparar la seua prosa, i sobretot la d’aquesta
novel·la, amb el gran Gabriel García Márquez, però el que molts no diuen, o
almenys jo no ho recorde així, les obres de l’autor colombià no són tan
malignes, crues o descarnades com les del xinés. I tant que el creador de
Macondo ens relata històries tremendes, però pense que Mo Yan el supera pel que
a peripècies macabres es refereix.
El lirisme que vaig trobar a Las baladas del ajo ací no existeix com
a tal: el llenguatge pren una forma distinta per a adaptar-se a històries que
es troben en dos plànols aparentment diferents, el real i l’imaginari, però que
al final es mesclen; històries sobre nans intel·ligents i malèvols, camioneres
tot-terrenys i malparlades, un investigador policial un poc esperpèntic i
incompetent, un líder del partit regional que pot beure el que li tiren sense
immutar-se, un doctorand en vins i licors amb aires d’escriptor, un Mo Yan desdoblat i
autoridiculitzat i una sogra amb gran sex-appeal,
excel·lent cuinera, i artífex d’un dels fils del llibre: que es cuinen i es
mengen nens d’edat tendra en determinats àpats de l’alta esfera política.
El menjar amb els seus principals
ingredients (no rebutgen, a banda dels xiquets, la carn d’ase), la beguda i els
llocs on es produeix, la literatura entrecreuada amb el gènere epistolar es confonen
en aquesta epopeia de malson amb escenes de banquet pintades de roig que toquen
l’embriaguesa; aquestes recorden vagament una escena de la pel·lícula de Bruce
Lee Karate a muerte en Bangkok, on
l’amo de l’empresa pretén emportar-se al treballador al seu terreny a través
d’abundant alcohol, dones estupendes i lleugeres de roba i sobretot, amb un
menjar suculent, en el cas de Mo Yan èticament prohibit. Però clar: com sempre, només uns
pocs es poden botar la llei i de pas degustar viandes exquisides sense cap càrrec de
consciència.
No voldria deixar de mencionar
que tornem a trobar un canvi de títol, ja que, malgrat la dificultat que va
tindre Mo Yan a l’hora de publicar aquest viatge als inferns de Ding Gou’er,
l’original es diu El país dels licors,
que, com sempre, em sembla més apropiat perquè no només es parla de vi, sinó
que també fa menció al licor del mono
i molts altres que sóc totalment incapaç de recordar.
No sé si amb aquest post
aconseguiré que algú vullga llegir aquest llibre. A més, no és que es puga
recomanar a tots. Llegir Mo Yan és amarg, és realista, és viure en un estat de
borratxera, és fer anàlisi del que està passant a casa teua. Així, no és d’extranyar
que afirme que passar els ulls per les seues lletres valga molt la pena. El
següent: Sorgo rojo, del que es fan
múltiples referències a La república del
vino. No vaig a parar de llegir aquest autor, una vegada t’enganxa, ja no
pots escapar.
