Amb eixe títol, què voleu que us diga? Un llibre així només podia estar cridant-me a veus per a que l’agafara i el devorara. Supose que és per deformació professional: fa uns anys que m’he dedicat a estudiar evidències materials de les diferents cerimònies que formaven part de les pompes fúnebres de la societat fenícia i púnica, ja fa uns quants milers d’anys. Quins actors hi formaven part? Tots hi tenien la mateixa importància? Què anava després de què? Quins instruments s’empraven per adornar, netejar, purificar el difunt? Quines cures es tenien en compte per a que aquest tinguera una vida acomodada en el Més Enllà? Són algunes preguntes que, mitjançant la investigació, intentem contestar.
Jo pensava, sense saber res de l’obra, que m’anava a trobar qüestions tan tangibles com a les que jo estic acostumada en aquest llibre. Algú anava a morir, o havia mort, i ens narraven què, com, qui, on i per què d’aquestos rituals. En certa mesura, ho he trobat. Però també he trobat moltes respostes a preguntes que ni tansols m’havia plantejat. I ha sigut una recerca preciosa, malgrat la duresa.
Hannah Kent ens conta una història que ens arriba a glaçar la sang en ple mes de Juliol. Té mèrit. Una història de pobresa, de condicions de vida extremes, de brutícia fins els ossos, de discriminacions i de maldat humana. De bogeria i de pietat, però també d’injustícia i de redempció. El pitjor de tot, és que és una història basada en fets reals: si teclegeu Agnes Magnusdóttir al Google ho entendreu tot, però vos faig un avanç. Aquesta va ser l’última dona decapitada a Islàndia, allà pel fred mes de gener de 1830. Hannah Kent ens apropa a la vida, i un poc a la mort, d’aquesta dona excepcional mitjançant una recerca exhaustiva i acurada, sense perdre un estil que se li ha qualificat de gòtic.
El ben cert és que és una novel·la que dóna gust llegir ja només per eixe to glacial i pudent, molt ben aconseguit per les metàfores i els símils trets de la natura i l’entorn congelat i rural. A més, es nota que l’autora s’ha aplicat a l’hora de parlar-nos del ritme de vida d’aquesta colònia danesa de principis del segle XIX, les tasques agrícoles o les feines domèstiques. La rutina diària, en definitiva. A més, també traspua un gran respecte a la figura d’Agnes, donant-nos altre punt de vista, merescut, del que suposava per a aquells moments ser una dona lliure dins del que cabia, intel·ligent i molt feinera. Una dona que es mereixia altra cosa. L’únic aspecte negatiu que li he pogut trobar, és que m’haguera agradat que desenvolupara millor la personalitat i les experiències d’alguns personatges, com Magrét, abans de conéixer l’Agnes, perquè crec que haguera completat l’obra; encara que reconec que no calia si algú m’haguera recordat que al cap i a la fi el que es pretén és parlar-nos de la preparació a la mort d’Agnes, i no de la família que la va acollir els seus últims mesos de vida.
Una lectura que tenia aparcada de feia un temps però que m’ha alegrat molt completar, perquè malgrat la duresa, he gaudit molt del seu lirisme i he aprés moltíssim d’una cultura i d’un lloc que m’eren del tot aliens. I de pas, m’he refrescat un poc amb els seus vents del nord, que també m’ha vingut bé!
