dijous, 14 de març del 2019

Sakaya Murata – La dependienta

Perdoneu l’expressió, però com diguem a València, mãededéu la bomba que porte hui en forma de llibre! El cos em demanava novel·la japonesa des de feia setmanes, però no volia tornar a llegir a la Nothomb, que sabeu que m’encanta, sinó alguna cosa més sinistra i a la vegada íntima i preciosista. Així que per pura casualitat (de vegades em passen aquestes coses), vaig entrar al Twitter i algú recomanava aquesta novel·la d’una autora nipona que pel que deia, havia triomfat amb diversos premis amb aquest mateix relat. No ho vaig pensar més. I ja ho puc dir: quin encert!

Anem a pams: La dependienta conta un moment molt puntual de la vida de Keiko Furukura, una dona de 36 anys que treballa a una botiga de comestibles per hores, les denominades konbini. Nota al lector: açò al Japó està molt mal considerat, ja que es veu com un treball només per a estudiants o per a mestresses de casa que han de contribuir a l’economia domèstica perquè la feina dels seus marits és un fracàs. Tanque nota. Furukura està totalment entregada al seu treball, i fins i tot gaudeix d’ell: el veu una manera de moure’s entre una societat que sempre l’ha considerada rara i un poc freda. Quan està en societat, el seu entorn no accepta i li pregunta per què continua treballant des de fa 18 anys a un lloc de tals característiques. Un dia, a la botiga, s’incorpora un nou dependent, l’estrafalari Shiraha, que comença a donar-li veu alta, d’una manera molt vehement i poc adient si voleu, als pensaments que des de sempre han estat amagats dintre de Furukura, de manera que aquesta comença a replantejar-se la seua existència i la seua identitat.

Aquesta síntesi extensa vos pot semblar un poc anodina, però per darrere de les prestatgeries de la konbini que és aquest llibre hi ha un món de desperdicis i envoltoris amb productes podrits per dins que paga la pena obrir un per un. Fan molta pudor si els parem l’atenció necessària, però així i tot, estan plagats de situacions absurdes i àcides que ens sorprenen per a bé, i ens animen a continuar sota les brillants llums de la botiga. He llegit que La dependienta és una novel·la de crítica social, i no puc estar-ne més d’acord: cada pàgina és un dard a la societat japonesa, una reflexió que també es quedava a les vies subterrànies d’Undergroundde Murakami - l’obsessió per la feina, la total identificació de l’empleat amb l’empresa, les vides solitàries i apagades, la vida social amb els companys de treball i la beguda…

Crec que des de La vegetariana de Han Kang no llegia res igual. De fet, aquestes dues se semblen en moltes coses, a pesar de ser tan diferents. M’encanta la simbiosi en l’entorn de les dues protagonistes a les dues novel·les, la crueltat del que conten, que no pot ser una altra cosa que el símptoma del canvi que està a punt d’estallar a Orient i que encara a dia de hui roman latent, callat, però ferotge i a flor de pell. És una crida d’atenció, de socors si voleu. Aquest sistema no es pot mantindre, no ens poden tractar com a productes i força de treball bruta sense que açò no tinga conseqüències per a l’individu primer, com a societat després.

Em deixe moltes coses per a comentar d’aquesta meravellosa novel·la d’inadaptats, d’éssers al marge, de la recerca de la nostra individualitat com a persones, de la llibertat per ser com som i del qüestionable rol que ens exigeix la societat. A tots. De com a persones massa sensibles els pot passar factura. Tots tenim una Keiko Furukura o un Shiraha al nostre interior. I jo no sé què passarà quan es desperten.



PD: Vos deixe ací algunes línies que vaig subratllar del llibre, per a que vegeu per on van els tirs en aquesta novel·la. Menys la primera cita, la resta prové de la boca incisiva i no del tot desencaminada del transtornat Shiraha. 

La gente se cree con derecho a escarbar en aquello que considera raro hasta dar con una explicación.

Las personas que no aportan nada a la comunidad son marginadas, como los hombres que no cazan o las mujeres que no tienen hijos. Aunque digan que la sociedad actual es individualista, quienes no se esfuerzan por establecer algún vínculo con la comunidad reciben toda clase de presiones y coacciones hasta que, al final, se les expulsa.

Sí, el manual existía desde siempre. Lo que pasa es que lo llevábamos todos grabado en la mente y no era necesario redactarlo. Volví a pensar que el modelo estándar de “persona normal” no había cambiado desde la Edad de Piedra.

Las personas que no aportan nada a la comunidad no tienen privacidad. Todos se creen con derecho a pisotear sus vidas con los zapatos llenos de barro. Las personas que no contribuyen a la comunidad, ya sea casándose y teniendo hijos o saliendo a cazar y ganando dinero, son herejes. Por eso los demás se meten constantemente en sus vidas.


- (…) Si salgo a la calle, volverán a violarme. ¡Eres un hombre! Trabaja, cásate y, una vez casado, gana más dinero, ten hijos. Sé el esclavo de la comunidad. El mundo te ordena que trabajes toda la vida. Incluso mis testículos pertenecen a la comunidad. Por el simple hecho de no haber tenido experiencias sexuales, te tratan como si estuvieras desperdiciando tu esperma. 
- Debe de ser duro. 
- Y tu útero también pertenece a la comunidad. Como no es útil, no le prestan atención (…).

dimecres, 13 de març del 2019

Carme Riera – La meitat de l’ànima

Si vos dic que Carme Riera i Marta Rivera de la Cruz tenen una cosa en comú, potser primer vos sorpreneu per a acte seguit posar-vos les mans al cap i pensar que durant aquest temps m’he tornat xirivia. Insistesc: tenen una cosa en comú des del punt de vista literari, només una cosa. Les dues al·ludeixen a les seues respectives novel·les a un autor universal famossíssim, envoltat per un halo de misteri més que merescut. I ho deixe ací per a picar-vos la curiositat. Acabe el parèntesi inicial, si és que existeixen!

Ja endinsant-nos amb el tema de hui pròpiament dit, reconec que últimament en fa molta mandra el tema de la Guerra Civil espanyola. Sobre ella hi ha moltíssimes novel·les, les quals algunes les recorde amb molta tendresa i estima, com La voz dormida, de Dulce Chacón, o la saga d’Almudena Grandes, Episodios de una guerra interminable (ací i ací les dues que per ara he llegit). Totes elles són, al meu parer, imprescindibles. Però com ja deia quan em vaig acabar Inés y la alegría, el meu cap divagava per altres latituds i temàtiques - continua fent-ho-, i és per això que si arribe a saber abans de començar La meitat de l’ànima que aquesta novel·la tenia aquest marc de fons, potser no l’hauria començada.

No obstant la meua nul·la de preferència per aquest tema, crec que l’he encertat de ple. Ens trobem davant d’un relat d’autoficció (es pot dir així, no?), és a dir, l’autora de la novel·la és un dels personatges principals de la mateixa, al mateix temps que ens conta els seus avenços després d’haver llegit el contingut d’una carpeta que de manera misteriosa li fa arribar una figura masculina anodina. El que té dins li canvia la vida, i com a tal, la Carme Riera de La meitat de l’ànima escriu aquest text com un crit d’ajuda al lector per a trobar al remitent.

Així, l’escriptora es remunta als moments inicials de la seua vida, quan el seu pare i la seua mare encara vivien, allà per meitat del segle passat, i comença a nugar caps entre alguns records dispersos i per a ella incomprensibles. Gràcies a diversos viatges fets a Paris, el sud-est de França, Barcelona i Mallorca, Carme li donarà llums i ombres a la figura distant de la seua mare, una dona d’una gran bellesa i d’un caràcter particular, que es va moure conforme va poder durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, i que pel seu estatus familiar, va poder tractar de tu a tu amb tot tipus de persones, d’entre les quals destaca un escriptor arxiconegut, fins el dia de la seua misteriosa mort.

Al principi em va costar entrar en la trama. Però després se’m va fer quasi addictiva, sobretot pel personatge tan ambigu i difícil de la mare de l’escriptora. Una mare que crec que per fi, va poder perdonar i comprendre, i que va tindre un caràcter producte de les circumstàncies personals i polítiques del moment. Una víctima més, però també una supervivent.

Ací vos deixe algunes frases que vaig subratllar, però que no són totes les que són.

Em sentia hereva directa de l’àvia, de les seves històries que jo no havia fet sinó continuar amb la certesa de sentir que ella es perllongava en mi, com sentia que a través de les meves paraules es perllongaven d’altres dones de la meva terra encara que mai no les hagués conegut: besàvies i rebesàvies a les quals jo, mitjançant l’escriptura, retornava una mica de vida.

I més avant:
(…) tal vegada ja és hora que les dones ens plantegem com hem viscut la relació amb la nostra mare, tan complicada, d’odi i d’amor, una relació sobre la qual existeixen molts de tabús…

Vos deixe ací una cançoneta d'Amaral que crec que li diu al tema de hui. Espere que vos agrade!



Fins la propera lectura!