Amélie Nothomb – Biografía del hambre

Només em podia aproximar a aquesta novel·la autobiogràfica amb una fam ferotge. I com a tal, l’he devorada amb ànsia, fins al punt d’obligar-me a mi mateixa d’agar aire entre mos i mos. Les paraules de la Nothomb, més que mai, omplen la boca, la panxa, el cap i les venes. 

No es pot dir que l’autora siga monòtona i avorrida. És camaleònica. Cada cosa que escriu és una transformació radical de l’anterior, original i nova, de manera que el text que tens a les mans no et sona a res mai llegit abans. Això sí, que no falte la seua personal dosi de crueltat, bellesa, autocrítica i sentit de l’humor. 

Crec que és la novel·la d’ella que més m’ha agradat per ara de totes les que he llegit, i que n'enllaça amb alguna que ja he descrit. Bé, sempre i quan l’enquadrem dintre del gènere de novel·la, perquè més bé és una autobiografia dintre del subgènere de l’autoficció. En ella, una Amélie adulta rememora les seues primeres memòries a un Japó mític i molt estimat, per a seguir la seua odissea personal i familiar a Xina, Bangladesh i els Estats Units. Cada aventura i desventura que ens conta té arrels reals, supose, però el tiny fantàstic de la Nothomb els dóna un caire especial i poc anodí. Personalment, crec que un dels motius pels quals l’autora va escriure aquesta obra va ser per a analitzar les raons que la van portar a patir una terrible anorèxia durant dos anys de la seua adolescència. Estremeix llegir com la va adquirir, sofrir i sobretot, superar. Però tot ho conta amb una elegància i subtitlitat tal que no “molesta”, és com si passara de puntetes, però està ahí. Per la resta, he gaudit per la seua passió per la bellesa, que troba per tot arreu, sobretot en la literatura, però també en el menjar o en les relacions humanes, per no dir les reflexions que va soltant sobre diversos i variats temes, d'entre les quals, em quede sense dubte a les que fa al principi sobre l'orige de l'art. En definitiva, aquesta novel·la és un cant a la vida.

Després de llegir aquesta obra, se’t queda més patent que deu ser difícil ser Amélie Nothomb i que no t’explote el cap davant de tots els impulsos que rebrà aquesta dona del seu voltant. Les personalitats tan sensibles no ho tenen fàcil, i són més vulnerables. Així que no ens queda altra que “cuidar” virtualment a la Nothomb per a que continue escrivint més i més.

Laetitia Colombani – La trenza

Quan ens unim, les dones canviarem el món. És una frase que sona a eslògan prefabricat, que podem trobar amb una grafia i un fons bonic tan de moda a les xarxes socials, i que quasi ningú es creu. Però és cert. Les dones, quans ens recolzem, som capaces de tot. Qui no té un grup d’amigues que necessita per fer teràpia de tant en tant? Persones especials que són el nostre punt de fugida, que adorem, a les què tant ens pareguem, però en el fons són tan diferents a nosaltres, però que estimem tal i com són. Es converteixen en el nostre contrapunt, les que pinten de colors un mal dia a la feina per culpa d’un company idiota, una relació que pintava que prenia el vol però que les pors de l’últim moment han fet fracassar (una vegada més), aquest fill meu que no vol fer-me cas en res… Imagineu-se si això ho aconseguim a escala mundial en aquest món tan globalitzat.

Crec que la novel·la de Laetitia Colombani, La trenza, va de tot això, encara que no d’una manera tan clara com he exposat jo. Diguem que m’he apropiat l’argument i l’he modificat al meu gust. I això que la idea és del tot original: tres dones que no es coneixen ni es coneixeran mai, i que viuen a tres punts del món oposats, però unides pel mateix. La lluita. Una lluita que es teixeix i es trena per donar-los força entre si amb unes mans invisibles i una energia insòlita a través d’una matèria prima molt especial, les persones que la manipulen i la persona que la fa lluir: els cabells. 

M’ha agradat molt el començament de la novel·la amb Smita, la jove índia que decideix fugir de la seua condició d’intocable per garantir un futur millor a la seua filla, però crec que això ha sigut quasi que el millor de la novel·la. La resta no ha estat malament: Giulia, la jove siciliana al cap d’una empresa familiar a la deriva i que coneix l’amor, tot d’una manera inesperada; i Sarah, l’executiva agressiva, sense temps a fer res menys per a deixar-se la pell al bufet d’advocats on treballa, i que al final la vida li dóna un colp de puny a la taula per a fer-la aterrar i que mire el seu voltant i es qüestione en què s’estava convertint el seu dia a dia. El pitjor, per a mi, ha estat el discurs de vegades enciclopèdic de certes matèries, les situacions previsibles o la descripció exhaustiva de sentiments, sense deixar lloc a la imaginació o al dit aquell de que les poques paraules.

Però el conjunt és bonic i harmoniós, i s’entén com un tot que culmina amb l’objecte que compra Sarah al final de la novel·la. Un final abrupte i molt obert en dos dels casos, no tant en el tercer. Malgrat els punts foscos, com ja he dit, la novel·la m’ha agradat, és senzilla de llegir i fresca en algun punt, més a banda té algun paratge de reivindicació unit amb la crua realitat. Particularment el del món de Smita, però els altres no ho deixen de ser menys. Crec que sí que val la pena llegir-la i recomanar-la. I si no vos acaba d’agradar, almenys no haureu perdut massa temps amb ella!

Fins la propera lectura!