Podria passar-me més hores de les
que ja porte llegint opinions sobre After
Dark. M’encanta recopilar dades i impressions de gent que no conec ni que
coneixeré mai, i veure com som de diferents o quantes ànimes hi ha com jo, que
han pensat el mateix en el precís
moment, o han sentit el mateix torrent de sensacions que han travessat el meu
cervell i el meu cos. Ho faig sempre, però hui li he dedicat més atenció, perquè
After Dark és una novel·la màgica i
especial. Llevat d’alguns casos, crec que som multitud els qui opinem que
aquesta és una xicoteta joia.
No sé què t’atrapa primer, si
el disseny de coberta, si el títol, o ja les meravelloses frases i situacions
que es donen al llarg del seu argument. En principi, res fora de lloc, ni una
trama excessivament enrevessada. Tres personatges principals, amb una munió de
satèl·lits no menys importants, tres escenaris bàsics, sense menysprear-ne la
resta, i poc més. Però aleshores què passa? Doncs el temps. Ni més ni menys. El gran senyor que té
el poder de posar les coses on corresponen. Però si a aquest li sumem l’efecte
reparador de la nit, la mescla pot ser surrealista. Perquè de surrealisme hi
ha molt, a aquestes escasses pàgines.
Ja vaig massa accelerada: anem a
començar pel títol. Com ja déiem per a Tokio Blues (jo continue preferint Norwegian
Wood), l’elecció del de l’original venia per una cançó dels Beatles. Amb After Dark, es recull part del nom d’una
fantàstica melodia de jazz de Curtis Fuller, que jo no coneixia, anomenada Five Spot After Dark. Si comptem amb un mínim bagatge amb aquest autor, aquest recurs no ens sorprén en absolut, perquè tal i
com s’encarrega ell de recordar-nos-ho a les dues publicacions, és un gran
expert en música i cine occidental. Però la seua occidentalització no es queda
ací, ja que hi ha un matís que a mi no se m’ha passat desapercebut, i és que si
hem llegit el llibre de Marvin Harris, Bueno
para comer, descobrim la fòbia del món oriental a la llet i als derivats en
general. A algú no li ha cridat l’atenció el recurs als lactis que ha utilitzat
Murakami en aquesta novel·la?
A mesura que ens anem endinsant
en el moll de l’os, comprovem de primera mà que les històries irreals, difoses,
borroses, que ens recorden a un somni, van guanyant terreny. Sobretot les que
afecten l’Eri, la Bella Dorment de Tòkio, atrapada en un descans aparentment
tranquil, però que realment viu un malson que ens atabala i ens deixa sense alè. Però ella no és l’única. Després
està la seua germana, Mari, que viu una de les nits més atípiques de la seua
vida. I no perquè un conegut llunyà, Takahashi, li dóna les claus per
investigar una part del seu subconscient, enterrat i silenciat de fa temps.
Potser les culpables siguen les treballadores del love hotel on acudeix per ajudar una prostituta xinesa feta xixines
per un client que sembla del més normal, però que en el fons és un pare de família
sense escrúpols.
Llegir After Dark és com mirar La nit estrelada de Van Gogh. O rememorar el món oníric fet imatge a
la novel·la gràfica de The Sandman,
de Neil Gaiman. En totes elles se’ns queda la sensació de que les millors idees
ens vénen al cap per la nit: la ment humana està més creativa, més receptiva als esdeveniments rars i més desperta per a
les situacions més inversemblants. Jo mateixa confesse que les notes que vaig
esbossar per escriure aquest post les vaig prendre anit mateix. Perquè sembla
que la nit siga un temps de frontera, un lloc entre ací i allí, entre la consciència
i l’inconsciència. Amb açò juga constantment Murakami, amb eixos tons grisos,
amb eixes mitges realitats.
És un llibre que m’ha deixat amb
molt bon sabor de boca. Esperava uns personatges perduts en un atzucac
personal ilocalitzable. De fet, sí que tenen una situació vital difícil; malgrat això, saben trobar l'eixida a la seua desesper, i per això el final té un toc d’esperança, d’optimisme,
de que a pesar de que vegem la nit molt negra, sempre hi ha una llum, de neó o
no, que ens dóna l’espurna que pot encendre les ganes per solucionar els
nostres assumptes més turbis.
