Jamaica Kincaid – Autobiografía de mi madre

Tots necessitem un punt d’ancoratge en la nostra vida. Un punt essencial, que ens recorde qui som i d’on venim, que ens identifique i ens guie en el camí. Podem estar d’acord en que una persona sana en necessita més d’un - els amics de la infància, el poble, la feina, o anar a fer jogging totes les vesprades : no obstant això, hi ha un que, si el perdem, fan que s’ensorren un poquet tots els altres, qual efecte dominó. Es tracta de la família, i més en concret, de la mare.

De la seua falta des del moment del seu naixement, Xuela, la protagonista, fa la seua fortalesa. És una dona forta, feta a si mateixa, inusual per al lloc en el què viu, l’illa de Dominica, al mar Carib, en un moment indeterminat del temps, però sempre dintre de l’època postcolonial, ja en ple segle XX. Filla d’un personatge d’orige escocés, amb una singladura que acaba sent macabra, i d’una dona afrodominicana desdendent d’esclaus, i que al mateix temps tampoc va gaudir dels braços de sa mare, Xuela sap des del primer moment a quin dels dos bàndols pertany, malgrat que a la seua sang hi ha una mescla dels dos. Ella mateixa és l’encarregada de contar-nos la seua vida, en primera persona, com una llarga reflexió entorn si mateixa en contraposició als demés, especialment la figura sempre llunyana de son pare i la seua nova família, més les persones que es troben al seu entorn i amb les que son pare intenta continuament que es mescle. Però Xuela no és una dona del comú: és suspicaç amb un punt d’orgull, és intel·ligent, i molt, molt nihilista. Fins a l’extrem que per a la meua opinió arriba a ser exasperant. Coneixem només el seu punt de vista de les coses, amb la qual cosa no arribem mai a saber si el que ella sospita (odis, enemistats) és del tot fundat o cert.

El que sí que és veritat és que Xuela tria el seu destí, el que li fa tenir experiències en principi vetades per a una dona, afrodominicana, per tant abocada a la desgràcia, com ella: gaudeix i controla el seu cos per damunt de totes les coses, el que implica que voluntàriament avorta (de fet, ja no podrà tindre descendència mai); té multitud d’amants; i ja en el cas més extrem, en un moment de la seua vida, donant-li l’esquena a una possible posició acomodada, se’n va de l’ala protectora de son pare per a treballar molt durament fent-se passar per home.

Constantment la protagonista recorda la mare que no va tindre. Com ja he dit, aquest fet configura el seu caràcter i el to de la seua vida, i de pas, la seua autobiografia. Precisament el to i l’estil és el que fa més original l’escrit de Jamaica Kincaid: a mi, personalment, no m’ha acabat de convéncer, perquè la novel·la està plagada de repeticions, i d’una atmosfera lúgubre, on pràcticament no hi ha esperança ni descans. Reconec que en alguns moments, sobretot al final, tenia ganes d’acabar la seua lectura. Una llàstima, ja que ens trobem en una història realment potent, plena de contrastos que es mouen entre els binomis vida-mort, home-dona, riquesa-pobresa, fortalesa-debilitat. Però atenció! És la meua opinió personal! Sé que a la xarxa abunden els comentaris alabant precisament aquesta originalitat en la manera d’escriure de l’autora. 

M’acomiade fins el proper post. Bones lectures!

Caitlin Moran – Cómo ser mujer

El post d’avui és d’un llibre que dóna molt de si. De fet, ha sigut qualificat de polèmic. Realment pense que no és per a tant, però l’autora s’ha sabut beneficiar d’eixa etiqueta per a difondre’l més, si cap: i és que potser ací no és tan coneguda, però a Gran Bretanya, d’on és Caitlin Moran, és tota una celebritat, famosa pel seu activisme pro feminista a les xarxes socials i per aparéixer als mitjans de comunicació escrits i visuals més prestigiosos. En qualsevol dels casos, jo en aquest post no vaig a discutir sobre les seues idees del feminisme, que avance que són seues i que crec que no representen cap corrent (tampoc crec que moltes feministes més clàssiques estigueren d’acord amb la Moran), sinó que parlaré del llibre en si.

La publicitat resa que és un llibre de risa assegurada. No m’agraden aquestes etiquetes, i més quan parlem de l’humor, que és una cosa molt subjectiva. Personalment he trobat el llibre molt distés, amb un llenguatge del carrer, i només un parell de vegades, i sempre davant de dues experiències personals que es descriuen, he arribat riure. Com acabe de dir, el to és distés, això sí. Tant, que moltes vegades em semblava estar escoltant a la Kelly, un dels personatges més xonis de la sèrie també britànica Misfits. Perquè amb aquest to i aquest llenguatge (mai he vist escrita tantes vegades en tan poques pàgines la paraula “bragues” o “borratxa”, i no és que em moleste, però, era necessari?), torne a la pregunta: amb aquest llenguatge, a quin públic pretens arribar?

Com també he deixat caure ja, el llibre es val d’experiències personals per a introduir els aspectes que a l’autora li semblen interessants per a definir què és una dona i com s’hi fa. El recurs a aquestes experiències és més que recurrent, fins al punt que al final tens la sensació que estàs llegint més sobre la vida de l’autora que sobre les idees que en teoria vol transmetre. (Valga un xicotet parèntesi: no crec que la sèrie que ella i la seua germana Caz van escriure i que es va arribar a emetre a la televisió britànica, Raised by wolves, nasquera del no-res. Segur que aquest llibre va tenir alguna cosa a veure). 

Per no parlar de l’opinió i la subjectivitat a l’hora de tractar alguns aspectes que calen major reflexió i documentació, com per exemple el paper de la dona al llarg de la història o l’impacte de la música -sobretot quan parla de Lady Gaga - o la pornografia per internet entre la població jove. Per molt de sentit comú que vulgues gastar, parlar (o escriure) no ha de ser gratuit, i més quan es tracten certs temes que sí que es poden contrastar. (i un altre parèntesi: música, pornografia, xarxes socials i internet… quin paper juga la literatura i el cinema/sèries en tot açò? La Moran s’oblida de parlar-ne, amb el súper poderós Grey que té en peu de guerra a les feministes de mig món! Per posar un exemple!)

És per aquests motius que, si em preguntaren, recomanaria la seua lectura a una persona jove, i que no li haja trobat encara el gust per la lectura. I tenim en compte que hi ha un altre de l’autora sobre, si no m’he informat malament, el món de l’adolescència. I això que en aquest ja tracta temes com la primera regla, les primeres (i tòxiques) relacions sentimentals, o l’emergència del primer pèl corporal a la pubertat, i com va tractar amb tot en conjunt. No sé de què més parlarà a aquesta mena de segona part.

Però tornant al llibre que ens ocupa, la feina de l’autora li ha permés contactar amb personatges molt coneguts de la música i la televisió. En menciona uns quants al seu llibre, de vegades admirant-los, altres mostrant una clara animadversió cap a ells. Entre tots, crida l’atenció la menció quasi de fan exaltada que fa cap als mèrits de Lady Gaga (reconec que no m’agrada la seua música però després de Caitlin Moran i American Horror Story: Hotel i Roanoke la veig amb altres ulls), i quasi les Spice Girls i Amy Winehouse; mentre que per altre costat em fascina l’oblit, no sé si intencionat, d’una grandíssima cantant britànica coneguda per dir i fer el que vol des dels seus inicis, i que a més es pot permetre el luxe, posat en pràctica, de deixar a banda la seua carrera durant un temps per dedicar-li temps a la seua família. I que per si això fóra poc, fa uns anys va ser notícia perquè va eixir al carrer amb el seu fill vestit de princesa Disney. Per què Caitlin Moran no parla d’Adele? És possible que la pressa en escriure i publicar el llibre (cinc mesos! Uau!) li hagen fet una mala passada a l’autora.

Per a anar acabant, un altre tema per a mi molt fluix ha sigut el nul tractament dels dos temes que tradicionalment defineixen una dona: la maternitat i la gestió domèstica. L’autora ni els menciona, o només de moltíssima passada i de manera tangencial. M’haguera vingut de gust que els dedicara un capítol, igual o més que a la roba interior que gasta cadascuna, perquè són dos aspectes que cauen sobre els muscles com una pesada càrrega femenina, quasi de manera preceptiva, des de fa segles. Podria haver entrat en ells per a carregar-se la tradició, per a donar arguments, per a parlar de com som les dones en aquestes dues aigües en què ens moguem o fan que ens moguem, amb major o menor èxit! 

És cert que Moran nomena moltes vegades que un cop es va independitzar de la seua numerosa família (un pas que tampoc descriu) es veia sense llum a casa perquè li l’havien tallada per impagaments, i també diu que la seua casa era un desastre. I també parla, sobretot al principi, de sa mare, i com feia quan tenia un nadó menut entre els braços, cosa que pel que sembla era prou comú a sa casa (va tindre 8 fills, un cada dos anys). O es que aquestos dos capítols els podria haver escrit la santa de sa mare? Com s’organitzava la família, i més si sabem que eren més germanes que germans? Quin paper tenia el pare en tot allò? I atenció, quan dic maternitat, no dic embaràs o moment del part, hores en què s’esplaia, i amb motiu. Què va passar després, quan la xiqueta va començar a créixer? En què li va canviar l’experiència? Es va veure qüestionada a si mateixa?

I dic tot açò, no perquè siga una tiquismiquis: és perquè pense que hi ha un objectiu clar de no tocar alguns aspectes de la seua vida privada. Està en el seu dret. Però en aquest sentit hi ha una descompensació entre experiències que viu i que narra fil per randa, fins al punt de poder deixar-se ella mateixa en mal lloc, i el que podria ser interessant i omet. Em sembla també injust, ja que en un capítol parla llargament d’una dona famosíssima al Regne Unit i que ací no coneguem, una dona amb la qual va passar una setmana per escriure un article, i conta aspectes molt durs de la seua personalitat i intimitat familiar. Això no es val.

Com he dit al principi, aquest post donaria molt de si. Crec que més que cap altre que haja escrit! Com a conclusió, vos podria dir que és un llibre que no m’ha desagradat del tot llegir malgrat les deficiències, però que si m’he de quedar amb alguna cosa seria: la paraula “bragues”, i pensar que aquesta dona té un cert problema de drogadicció i d’alcoholisme. Serà el motiu que ho explica tot?

Fins la propera lectura!