dissabte, 30 de maig del 2015

Marta Rivera de la Cruz – La boda de Kate

La setmana que ve ens n’anem de boda. I per anar posant-me en situació vaig buscar algun llibre que s’adscribira al tema. Sabia que no m’anava a topetar amb una gran novel·la, ni molt menys era la meua intenció, i crec que amb aquest esperit, gens crític i un poc festiu, he trobat el que anava buscant.

La boda de Kate parla d’una dona de 70 anys, Kate Salomon, que acaba casant-se amb l’amor de la seua vida. La figura d’aquest personatge és el centre des d’on sorgeixen la resta de secundaris (d’entre els quals es troba alguna mena de versió de Las Chicas de Oro), encara que amb la trama, la mateixa Kate acaba desdibuixant-se i fins i tot passa a segon pla. Crec que com ha passat en altres casos, com per exemple a Primavera encesa, malgrat que el títol ens diga el contrari, l’argument va sobre una altra cosa. Comprenc que mantindre una novel·la només a base dels preparatius previs i el dia B podria ser complicat i fins i tot avorrit (només certes persones troben la tria de colors de tapets de taula realment interessant): però d’ahí a deixar al marge la boda per la història vertaderament interessant, almenys si vols estar amb sintonia amb el títol, crec que hi ha un pas. El que se’ns vol contar realment és la misteriosa vida del tio de Kate, Albert Salomon i un amic d’ell de la localitat imàginaria de Ribanova (Galícia), amb el qual manté durant cert temps una relació epistolar. Aquesta part és la que més m’ha atret i la que m’ha pogut paréixer més original. 

A pesar de que la novel·la haja complit la missió per la qual la vaig començar a llegir (entreteniment i posada en ambient) hi ha algun aspecte que no ha deixat de cridar-me l’atenció: en primer lloc, que després de descobrir qui és Albert Salomon i el frau que envolta un escriptor americà real, famosíssim, de la dècada dels 40, no hi haja al text, almenys a la meua versió d’ebook, cap referència que els fets narrats són imaginaris, desvinculant així aquest autor amb la narració de Marta Rivera de la Cruz. Podria haver sigut una deferència de l’editorial. En segon lloc, és un aspecte indirecte que m’ha preocupat. M’explique. No coneixia l’autora, no havia llegit mai cap cosa d’ella, però la vikipèdia m’ha donat alguna pista: si investigueu un poc, podreu suposar que no compartisc en absolut la seua ideologia pel que respecta a les llengües i el seu ús. La mateixa autora solta en boca d’un personatge (investigador americà) unes paraules que expliquen la seua posició sobre el tema: “- Ojalá no hubiese tantos idiomas en el mundo. Lo digo en serio - Golpeó de nuevo las tapas azules -. Aquí hay algo que puede ser esencial para mi trabajo, y resulta que no puedo enterarme de qué es”. Una pena que una dona tan jove tinga aquesta mentalitat tan pobra i d’altra època sobre la riquesa cultural (les llengües són cultura), i que damunt pose en boca d’un investigador aquestes paraules, posant de manifest la seua ignorància sobre la realitat dels investigadors, que parlem algun que altre idioma més a banda del matern i el de l’imperi, i que tant ens ha permés comunicar-nos sense problemes amb els nostres col·legues de professió i llegir i absorbir informació i coneixement sobrepassant les fronteres (les mentals són les més difícils de derribar, és veritat).

A banda d’aquesta molèstia personal, he de dir que la novel·la és digna i amable, amb un final abrupte i en algun cas sorprenent, potser un poc massa sobreexplicada, però aprova per als nostres objectius. I ara sí, que ens n’anem! Tenim moltes coses que preparar encara! Fins aviat!


dimarts, 26 de maig del 2015

Alban Orsino – Mis whatsapp con mamá

Després de la ratxa que porte amb les últimes lectures, necessitava alleugerar tensions (podeu veure exemples ací, ací, ací, ací i ací). Supose que els llibres com aquest existeixen per a complir precisament aquesta funció. Encara que això no vol dir que haja de valdre tot. 

Mis whatsapp con mamá va néixer com una vinyeta periòdica en una publicació francesa. En principi sembla que els missatges no estan relacionats entre si però al final aconseguim entrar amb les complicitats entre mare i fill, dues personalitats molt marcades i amb una clara vocació còmica: mare sobreprotectora (per a mi aquest tema és més seriós del que sembla) però que comença amb el món de la tecnologia (tots ho hem patit a aquestes alçades, em sembla!) i fill materialista i amb un toc d’egoisme un tant exasperant. Però bé, el recull de missatges és el que és, amb situacions quotidianes que tots hem viscut en major o menor mesura. 

De tota manera, voldria afegir que el que es diu original no és. A mi m’ha recordat en excés a La vida en la puerta de la nevera d’Alice Kuipers (pel format, en aquest cas a base de post-its, el tema, el final), mesclat amb eixos posts que apareixen de tant en tant en alguns webs sobre captures de pantalla amb conversacions teòricament reals però marcianes del tot. Segur que sabeu a quins em referisc. 

Com a desemboirador, això sí, no està mal. Estona agradable i para de contar. És el que volíem, no?




dilluns, 25 de maig del 2015

Pierre Lemaitre – Ens veurem allà dalt

Les esperances eren altes: premis per ací, traduccions en altres idiomes per allà, espais a les vitrines de les llibreries prou destacats... I com sol passar, la literatura francesa em deixa un mal sabor de boca.

Ens veurem allà dalt comença bé, fins i tot molt bé, de manera potent, crua i brutal, i prometent una gran història en la qual, a l’igual que ho fan Incerta glòria i El vent de la nit, es parle de les conseqüències de la guerra. No les que totes sabem i hem vist narrades de diversa manera als llibres d’Història o les més recents, als informatius. Eixes no. El més interessant que ens poden proporcionar aquestes novel·les no és altra cosa que els fruits amargs que es recullen d’una llavor trista i macabra que ha germinat en les ments de tots aquells que han participat en una barbàrie despietada.

I ja vos dic que en un principi sembla això, però de sobte la trama comença a discórrer (no sé si dir desvariar) cap a altres arguments més o menys creïbles, amb un toc de surrealisme, fent que l’argument que créiem principal perda ritme a marxes forçades. Jo diria que fins i tot li sobre algunes pàgines. Aquella anàlisi dels diversos personatges (Edouard, Albert, Aulnay-Pradelle, Madeleine, Mr Péricourt) dóna pas a situacions relacionades amb la guerra, sí, però només com a teló de fons i que ens parlen de qüestions tan actuals com la corrupció, el frau, l’amiguisme i en menor mesura, l’amistat o el sentiment de culpa.

En un dia com el de hui, on abunda l’optimisme, no volia anar-me’n sense deixar una cançoneta que en un principi pensava que li adeia prou al llibre que ens ocupa. Fins el proper post!