Lluís Llach – Memòria d’uns ulls pintats

Aquesta és la primera novel·la d’un cantautor que ens ha emocionat tantes i tantes vegades, també per sort, en un parell d’ocasions en viu i en directe. Per això, fer un post d’ell, o millor dit, d’una altra producció seua, em dóna un poc de respecte. Malgrat que ell ha volgut que es jutge la seua obra amb una certa distància, és inevitable pensar que darrere d’aquestes línies està ell, l’autor de l’Estaca, I si canto trist,  A la taverna del mar, o Ítaca, per posar només quatre títols.

Intentaré ser imparcial i mirar més enllà d’un símbol de tota una època. En si, el llibre m’ha enganxat molt; crec que en part per la seua estructura, configurada entorn uns capítols, o gravacions, prou assequibles que feien una lectura fàcil i ràpida. També m’ha agradat molt el llenguatge i el seu domini, sobretot per a la primera part de la història. I també per l’argument, és clar: veure com es movien els quatre joves, amb una total llibertat per la Barceloneta dels anys 20, sentint-se els amos del barri i de la ciutat sencera, amb aquell parèntesi dintre del món que era la Sarita, la barca varada a l’arena del pare de David, m’ha transmés una aura de felicitat i ingenuïtat pròpia d’aquelles edats. Després, l’angoixa: forçats per uns esdeveniments que ni ells mateixos van ser  capaços de controlar (ni més ni menys una guerra civil) la seua infantesa, els seus somnis i expectatives es trenquen en mil trossets. I aleshores, amb ja 16 anys, sobreviure serà més complicat.

Tot el món que els protagonistes van conéixer sembla ensorrar-se al seu voltant: la cultura, imperant fins aquells moments amb la Nausica i l’Escola del Mar o la llibreria Ocaso del capitalismo, s’oposa al salvatgisme i al llenguatge de les bales; canviem l’escenari de la Barceloneta pel Montjuïc, l’Ebre i Sète; també els cabarets i els lluentons dels vestits mínims de les dones més desitjades del moment pels soldats i les monges, per la paret d’afusellament i l’hospital psiquiàtric.

Assistim, per tant, al precipitament de la Història, però també de les vides dels protagonistes, sobretot les de Germinal i David, que es veuen abocats al món adult de manera repentina i irreversible. Precisament això és l’únic però que jo li pose a la novel·la: el final ve massa ràpid, sense quasi temps per a interioritzar els fets de les gravacions anteriors. I aquest mínim defecte no tindria massa importància si no fóra rellevant per a entendre el títol del llibre, perquè crec que no s’acaba d’explicar del tot. Hauré de rellegir millor el final. Pel demés, una història bonica, dramàtica i injusta, com les moltes que segur que en degué d’haver en aquells angoixosos moments. De fet, moltes vegades llegint la novel·la m’he preguntat què haguera passat si els vençuts hagueren sigut els altres.

Supose que és una pregunta que ara mateix, quasi 75 anys després del desenllaç de la contenda, no tindrà massa sentit. Moltes són les cicatrius que encara a dia de hui estan marcades a foc en les consciències dels nostres avis i pares, i això realment és el que importa. Mentrestant, jo em quede amb la lletra de Cançó d’amor, escrita pel mateix autor de la novel·la de hui, perquè crec que és la que podria haver tingut en ment a l’hora de delectar-nos i fer-nos patir amb aquesta història d’Amic e Amat. 

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que he fet tantes cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És potser per això
que me cal dir-ho ara.

Parlaré de les lleis
que fan del nostre cos
tan grollera mentida,
que potser caldrà dir
que les lleis han confós
plusvàlua amb família.
Potser no tinc raó,
potser tu, potser jo.

I parlaré d’aquells
per als qui el cos és presó
de passions condemnades,
i en un llit clandestí,
quan per fi ve la nit,
amagats s'amanyaguen.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

L’amor és el plaer
gratuït i sincer
d’un joc ple de frisances,
un poema de pells
on el sexe és l’accent
d’un senzill llenguatge.
No sé si tinc raó,
potser tu, potser jo.

Si avui parlo d’amor
és per dir-vos, potser
sense força ni traça,
que faré mil cançons
amagant veritats
sota un joc de paraules.
És només per això
que me cal dir-ho ara.