Lev Tolstói – La felicidad conyugal

Mai un sentiment ha sigut objecte de les més variades creacions artístiques: la música, la pintura, l’escultura, el cinema, la literatura, la fotografia i fins i tot l’arquitectura han exaltat fins a l’extrem un estat personal que traspassa fronteres i límits mentals. Mai un sentiment, a més, ha sigut capaç de modificar les nostres vides i transformar-les, i nosaltres amb elles, en ents completament diferents. Ens arrassa, ens ofega, ens avergonyeix i ens crea inseguretats però també ens empén a les més altes empreses. Tota aquesta parrafada se sintetitza en una sola paraula: amor.

Però l’amor, sobretot quan és correspost i en comú, muta i es transforma. Les circumstàncies el cincellen: no és mai el mateix. L’explotació d’aquest fenomen no és tan habitual a les arts que abans hem mencionat, i això si el comparem al típic de les primeres fases de l’enamorament, amb un romanticisme exacerbat que ennuvola tots els sentits i la raó. Per això el breu text de Tolstói és original, i més tenint en compte el moment de la seua publicació (1859). L’autor universal descriu el canvi que sofreix un matrimoni burgés i benestant, el de Marie (Masha en diminutiu pràcticament a tota l’obra) i Serguéi, en el pas dels anys, i com és vist aquest canvi sota els ulls de la jove dona, que ens recorda a l’estimada Emma Bovary de Flaubert.

Com ja sabeu, porte una bona temporada llegint dones, però l’argument d’aquest relat em va cridar molt l’atenció, pel que vaig pensar que pagava la pena detindre’m i albirar quina era la perspectiva d’un home en aquest tema. Malgrat que no es pot culpar l’autor d’haver nascut quan i on va nèixer, no deixen de cridar-me l’atenció les actituds clarament masclistes i d’infantilització de la dona que malauradament encara estan presents entre certs sectors de la societat, però que de ben segur que aviat desapareixeran. Així i tot, em sembla que és un retrat fantàstic de les relacions de parella i de les fases per les quals s’atravessen, des de l’omnipresència de l’èsser estimat en tot acte quotidià al principi, al cert desencant, amb un equilibri amarg i nostàlgic en la convivència, després. Enmig, els primers recels, les primeres frases agres, els primers pensaments punjants. Tot açò fa que siga una obra que no ha caducat.

M’ha agradat especialment quan, al caliu de primera discussió, Masha no diu el que pensa i no fa el que sent, i la sensació de que tot podria canviar només amb una frase o una abraçada, però malgrat tot, no pot evitar voler fer-li un poc de mal a Serguéi. Els éssers humans no hem canviat tant en 150 anys. Un altre aspecte que m’ha agradat és la descripció dels paisatges i l’entorn, que contribueix a crear el clima adequat per a cada sentiment. Per últim, no està de més recordar que un altre punt fort és la seua síntesi i senzillesa en la seua lectura. Ja voldrien molts autors contemporanis contar una història de tota una vida en menys de 200 pàgines! I de pas, molts lectors ho agrairíem!

No obstant, pense que es nota especialment que l’obra està plantejada des del punt de vista masculí quan parla de la maternitat, o millor dit, no en parla, perquè Marie admet que no li ha canviat la vida, quan sabem que això, per molt burgés benestant que sigues al segle XIX, t’ha de canviar la vida necessàriament. I per suposat, quan passa de puntetes per la relació amb la sogra, que s’entreveu especialment tirant i complicada.

Tot i que no li trobe la màgia i el geni de La mort d’Ivan Ilitx, és una obra que crec que val la pena llegir, per tal de fer una reflexió de com ha canviat la concepció de l’amor i de les relacions de parella, o no tant, i de com ens comportem davant els sentiments més extrems que experimentem quan decidim formar una família. De ben segur que no us deixarà indiferents.

Per cert, ací vos deixe una cançoneta de Manel, "Corrandes de la parella estable", per a anar escoltant-la mentre llegiu el post, si vos ve de gust.

Anjali Banerjee – La librería de las nuevas oportunidades

No em semblava millor títol que aquest per a començar l’any lector, i de pas, convertir-se en el primer post de 2018. Inaugurar 365 dies suposa, d’alguna manera, que pensem que tenim una segona oportunitat per a fer certes coses, i deixar de fer-ne d’altres, en pro d’una major felicitat. 

A això és on, sense saber-ho, s’encamina Jasmine el dia que agafa el ferry cap a Shelter Island des de Seattle, amb l’equipatge fet per a passar un mes cobrint la baixa de sa tia Ruma, que treballa al cap d’una particular llibreria. Jasmine arriba des de Los Angeles amb el cor trencat a causa d’un matrimoni fallit, i els maldecaps de la venda de la seua casa en comú i un lloc de treball a una empresa prestigiosa penjant d’un fil. A les poques hores d’arribar-hi, nota que els seus sentits comencen a fallar-li, i que comença a tindre visions, sempre relacionades amb el món de la literatura clàssica (anglosaxona sempre... ¿Què anem a fer? Com a Charing Cross Road d'Helene Hanff). A poc a poc, i a través dels llibres, tant per a grans com per a menuts, i sobretot gràcies a les persones que coneix a la llibreria, es veu portada a recordar qui és ella i el seu sisé sentit per a ajudar els clients a canviar la seua vida. 

No deixa de ser una novel·la senzilla, amb una coberta bonica i un estil linial. Tot sense massa complicacions, una chick-lit romàntica a l’ús, encara que el més original, per qualificar-ho d’alguna manera, ha estat l’ús de la primera persona del present d’indicatiu per a la narradora, qüestió que reconec que no estic massa habituada. L’argument, linial com ja he dit, mescla la realitat, la fantasia i les felices casualitats, on tots els personatges són formosos, simpàtics i agradables. En aquest sentit, el recurs a la màgia i a l’encanteri m’ha recordat moltíssim a la pel·lícula (molt roín, ho sé) La joven de las especias. Estic segura que l’autora alguna cosa ha agafat d’ací per a escriure la seua novel·la. A més, m’ha resultat cridaner com Jasmine es relaciona amb els habitants de l’illa i un seu treballador de la llibreria, Tony, ja que passa de l’antipatia o la desconfiança a l’amistat i la confidència plena, sense transicions. El punt fort entre els personatges es troba en l'edifici de la libreria en si, amb un caràcter prou singular.

Si bé les comparacions són odioses, m’ha agradat un poc més que La librería de los finales felices perquè els llibres i les conseqüències de trobar el llibre adequat estan més presents, encara que així com passava amb el de Katarina Bivald, crec que incloure l’argument romàntic (amb escenes una vegada més de vergonya aliena) desfà una línia que podria haver sigut més exitosa. En aquest sentit, La librería sense dubte és la que més m’ha agradat per ara del gènere: se centra en els llibres i com l’inauguració d’un establiment d’aquestes característiques trenca l’equilibri local preexistent.

Una lectura per a encetar l’any que ha passat sense pena ni glòria, però que agafe amb entusiasme, igual que el seu títol, ja que mai saps què et pots trobar entre una prestatgeria. Bon 2018!